QUÈ SERÀ NADAL? Marina Rossell

ODA HAIKUNIANA A MOSSÈN CINTO VERDAGUER

Fita divina:
una visió de vida,
escrita amb lletres.

DÉU, llengua, la terra
i amb la Natura calma.
Teva, gran tasca.

Do planetari
la mística mirada
que et donà el Pare.

Com tu veieres,
la vida infinita,
tothom hauria.

Continua amb força
t'han girat l'esquena,
acció mundana.

El meu cor sencer,
amb il·luminat rostre,
sent els teus versos.

I jo t'estimo
engolint teus poemes.
Ets un sant home.

Bo i savi frare
clama per mi al Pare,
com tu, ser seva.

Sandra

HAIKÚS A L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

Perduda i sola,
l'alzina bosquerola.
Toc d'anyorança.

Filla dels boscos,
amiga de la terra.
Ets una estranya.

Tot va depressa
aqui a Barcelona,
que no t'escanyin.

Fora les modes!
Naturalesa viva.
Res uniforme.

Sandra

A JACINT VERDAGUER

Canta el gran poeta

Amb força i exaltació

Un cant a la Terra,

al país, a la nació

amb la fe del profeta

*******

Ferit i blasmat

ha rebut tants ultratges

que se sent cansat,

ja les cares amigues

són records de temps passats

                                              Rosa Bruguera

L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA ( Jacint Verdaguer)

Tanca
Vell testimoni,
filla de les muntanyes;
ton camp un altre.
No veus que desentones
entra els espigats plàtans?

Haiku
Ets forastera
malvius a Barcelona
per bona causa.
_________________
Ets una estranya
trista, escanyolida
part ciutadana.
                                              Emi Sànchez
11-12-2009

L'alzina del passeig de Gràcia

Filla de les muntanyes, qui t'ha plantat aquí a la vora d'un passeig i enmig de l'eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop la mar. La Providència t'ha deixat enmig de la nova Barcelona ...

                                          Jacint Verdaguer

De "L'alzina del passeig de Gràcia" de Verdaguer a l'alzina de Miquel Pairolí (L’enigma, Edicions La Campana 1999)

L ‘A L Z I N A. — Aquesta alzina que contemples cada dia arrela al marge de molt abans que tu nasquessis i ben segur que la hi deixarás. La vida de l’alzina és estática i profunda, lenta i interior. L’alzina creix a la intemperie, a la mercé del sol de juliol i de les tramuntanades de tardor, peró viu d’una forma reconcentrada, per ella mateixa. L’home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant. Corre món o s’estableix en un lloc i dóna forma als dies amb l’escarpra de l’esforç i el martell del treball, com 1’escultor, mentre, imperceptiblement, els mateixos dies se l’enduen. És diferent l’existéncia de l’alzina. L’home ronda per la terra, l’alzina hi arrela; l’home és bellugadís, l’alzina, immóbil. Les arrels xuclen de la terra l’aigua i l’aliment mineral que nodreix l’arbre; del sol rep la llum, que tanta vida dóna a tot. Res més no necessita l’alzina per assegurar l’existéncia austera i vegetal. Passaran tempora- des d’eixutor; la terra que l’acull potser és sorrosa i erma; les tramuntanades la sacsegen i li arranquen fullam i brots tendres així com la netegen de branques mortes. Peró l’alzina aposta per la tenacitat i gairebé sempre se’n surt. Un dia o altre torna a ploure; fins la terra més eixorca nodreix poc o molt les arrels; la tramuntanada no sol durar més de dues o tres jornades.
El temps de l’alzina es mesura amb una lentitud extrema. Res a veure amb els dies de l’home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels s’endinsen a la terra; encara més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust, amb una escorça escamosa, resseca, impermeable; les branques s’enlairen i s’expandeixen; les petites fulles vibrátils van canviant, peró és una mutació imperceptible, com la renovació de les cèl·lules de la nostra epidermis; de fulles, l’alzina en té sempre.
Tota ella, l’alzina és una sávia estrategia de perdurabilitat de la vida, de resisténcia a les lleis de les estacions, al pas dels anys. L’alzina s’esforça a aparentar que el cicle anual no l’afecta. Només a la primavera baixa, i encara no sempre, participa de l’exultació vegetal própia d’aquest temps engalanant-se amb una espécie de caramells que pengen cap a terra i li donen un aire més festiu i alegre. Es l’única expansió que manifesta, l’única contribució aparent al ritme general de la natura. L’Alzina no demostra pas que el sol d’agost l’atueixi ni que la decrepitud de novembre l’humiliï. Sobre les seves fulles, d’un verd fosc i dens de part de fora —que és lluent i fina— i d’un gris pál·lid de part de dins —folrada d’una lleu capa cotonosa—, el sol matinal de juny hi aboca tota la força de la llum cálida i encegadora i el sol caient d’octubre hi posa un ténue reflex daurat, com de mel, d’una qualitat cromática i d’una bellesa incomparables. Peró l’alzina no s’immuta. És com un mirall que, ancorada en el paisatge, es limita a reflectir totes aquestes transformacions.
Una alzina pot viure segles i, si no és per acció del foc o de l’home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva. Fins l’alzina esberlada pel llamp no sol morir del tot, sempre resta una part d’arrel, de tronc i de brancada que sobreviu i rebrota. Si no intervenen aquestes eventualitats, l’alzina té una mort tan lenta com la vida que ha dut. Els banyarriquers burxen la soca; els térmits i les formigues la van picolant, dedicant-hi ge-neracions i generacions de milers d’ individus aplicats a una labor instintiva de destrucció del gegant, les dimensions del qual no poden concebre. De vegades arriben a cavar un forat a la soca de l’arbre en què hi cap una persona. Peró l’alzina va vivint. La mort se li enfila per les branques. Algunes s’assequen i s’esqueixen, peró encara en creixen d’altres. En aquesta agonia, en aquesta convivéncia de vida i mort, l’alzina pot passar-hi desenes i desenes d’anys. Les branques vives perduren amb la mateixa impassibilitat que tenia tot l’arbre quan era jove. A terra es podreixen les branques que ja han caigut. La corrosió animal és incessant peró els efectes que té sobre l’alzina són lentíssims. La mort d’una alzina, des dels primers senyals de decrepitud, pot abastar diverses generacions d’una família humana i ningú no pot assegurar quin descendent arribará a veure’n l’extinció definitiva, que sembla que mai no hagi de produir-se. Entre els éssers vius, el temps es mesura de formes molt diverses i la supervivéncia adopta estratégies variadíssimes. L’alzina arrela i persevera.

Rosa Creus

HAIKUS

 

En el capvespre
l'aire enmig d'oliveres
claror de plata

 

 Des del vell barri
església enrunada
mira amb ulls tristos

Carme Gonzalez

Molt lluny del brugit
reclòs entre muntanyes
retroben sentit
les velles paraules
sons mil·lenaris d'un país

Rosa Bruguera

La nit s'atansa,
ja la lluna grogueja
mig enfaixada
amb calitja cendrosa.
La mar tot baixet canta.

Dins del blau aire
a titil·lar comencen
unes estrelles.
El crepuscle del vespre
esmortueix la platja.

Jaume Roig

SOMNIS MARINERS

Sis vailets esparracats
de la pesca enamorats,
esperen dormits la lluna
que ja els vingui a visitar.
No quedarà sense empremta
l'aventura de llurs somnis
ni inmunes les seves ànimes
en aquell descans profund;
doncs l'acció de les nereides
que deixen el fons marí
per acostar-se als marrecs
i encantar-los els sentits,
quedarà sempre palesa
en el cor d'aquests petits;
de la mar i ses delícies
mai se'n podran resistir.

Sandra

HAIKUS

Blanes carenes 
memòria emboirada
els camins tendres
les nits curtes i quietes
esquitxades d'estrelles

Sos ulls que brillen
com del mar les guspires
flaire agradosa
l'escuma de les ones
oratges de la calma

Brilla la lluna,
la calitja cendrosa
quasi l’apaga.

Molsa marina
les sirenetes sobre
crancs vermellosa

 


Parets negroses
pel temps esbadellades
l'antic reialme

                                                                            Rosa Aguaron

HAIKU

Cel amb estrelles .

La nit està calmada ,

el cor s’atura .

                                                                Emi Sànchez

EL MAR

El mar, quantes vegades m’ha fet somiar! La seva bravura m’emociona i els seus colors em donen pau. ¿Quina màgia tenen les seves aigües que em produeixen aquesta calma? Jo voldria que en els somnis m’ensenyessin la veritat. A on resideix la seva força, i a on la podria trobar ? Per quan en hores baixes, quan sola sempre vols estar, jo tingués la seva força per poder-me encoratjar. Vull sentir-me gran!, vull semblar-me al mar, per quan les emocions em produeixin pesar, s’assemblessin a les ones que igual que arriben se’n van.

                                                                  Emi Sànchez

LES SENYORETES DEL MAR

Qui no ha estat algun cop estirada a la sorra d’una platja quan el sol es comença a pondre , mirant l’horitzó com si els nostres ulls aclucats naveguessin per sobre l’aigua fins l’infinit. Potser, les espurnes titil·lant que veiem són les Senyoretes del Mar que com als sis vailets del conte, ens volen transmetre l’encanteri misteriós de les aigües en aquelles hores del crepuscle quan el sol es pon i sembla que el mar encunyis una bola de foc i fent que els seus reflexos encenguin el cel amb tonalitats meravelloses. Quan un contempla aquest fet, l’encís es realitza i ja mai més penalitats de cap mena no podran destruir en el cor aquella visió.



                                                            Emi Sànchez   

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Xavier Ribalta

La Sílvia ha vingut a esperar l'Adrià el dia del seu darrer viatge amb tramvia. La Sílvia ha vingut i han florit els lilàs.

El casalot

Aquell casalot, ens havia acollit durant molts anys. Una era donava entrada a unes corts, i un arc romànic, a través de les escales ens introduïa a una gran sala.

Des de l’eixida estant cada una de les amigues fèiem conxorxa, tot trenant un jersei o teixint una cortina.

Ens va donar la possibilitat de viure com els fills jugaven i tot jugant anaven creixent.

Un dia van dir que volien anar a dormir al bosc, i aquell dia no sé qui va estar més desvelat si els pares o els nens

Què puc dir dels boscos que voltaven la casa? Del silenci, del cant dels ocells, de llargues caminades tot compartint els projectes, il·lusions i també dubtes. Dies de cel claríssim, altres de boira i quan plovia tots ens arreplegàvem a la cuina per dissimular el neguit que ens produïen els llamps.

Un dia de pluja un llamp va ferir de mort el casalot i com era un dia de boira espessa, el poble no es va assabentar fins que el foc va llepar totes les parets rosegant-les fins al cor.

Res va tornar a ser igual per a cada un de nosaltres. Això si, els fills mai van oblidar les estades viscudes en ell.

Rosa Aguaron

QUAN SEMBLA QUE NO HI HA SORTIDA

Sovint, ens deixem xuclar per una espiral auto-destructiva que ens porta a endinsar-nos en un mon irreal de preocupacions i així, ens allunyem cada cop més de la possibilitat de veure el camí a seguir , tot i tenir-ne plena capacitat. Sovint també, l'afecte és el que ens salva perquè el fet de sentir-nos estimats obre una sortida a l'espiral. La porta a la vida és l'amor.

Sandra

VIURE

No sap el que és viure 

qui no sap d’amor

Qui no sap mirades

que parlin de tot

sense cap paraula

Qui no sap paraules

dites amb el cor,

ni sap de tendreses,

ni sap tot el goig

de dolces carícies,

d’encesos petons.

Qui no sap l’enyor

no coneix les ànsies

D’uns braços i uns llavis

i unes mans i un cos

                     Rosa Bruguera
 

CONCLUSIÓ FINAL DEL CONTE

L’estimació dels altres, sigui amor, sigui amistat, sigui caliu familiar dóna sentit a la vida, però costa molt d’expressar els nostres sentiments a les persones estimades que tenim al costat. Si per nosaltres és tan important que ens diguin una paraula amable, de suport, d’encoratjament, d’amor, per què no trenquem la monotonia quotidiana i esbombem el que portem dins?
                   Rosa Bruguera

UNA DONA

El seu estat d’ànim era com aquells núvols pesants i grisos, estava cansada de la rutina, de la monotonia, dels llargs silencis i de la solitud d’estar acompanyada; ja no sentia la vida, ni sentia l’amor. Sense poder-ho evitar, féu un sospir profund i sorollós.
En un instant tot va ser diferent, ell dempeus davant seu, l’abraçava d’aquella manera que ella tan bé recordava i retrobà uns ulls espurnejants i uns llavis que suaument buscaven els seus i la seva veu que, com un murmuri, deia fa temps que no enraonem.
                         Rosa Bruguera

Conte del vell tramviaire

Conte del vell tramviaire

Vaig llegir una vegada que en la vida només hi ha tres esdeveniments importants: néixer viure i morir. No sentim el primer, patim al morir i ens oblidem de viure. Si per a molt es certa aquesta conclusió, la vida no és gens colpidora. De néixer i morir, no ens escapem, però la vida, la hem de gaudir fins l’últim sospir. D’infants la descobrir, de joves ens il·lusiona, de grans, la comencem a percebre com un prodigi, fascinant i de vells, quan l’obligació ja s’atura, es quan la podem esprémer al màxim, només hem de saber mirar les meravelles que tenim al nostre abast, saber escoltar la gent que ens estima, la música, els ocells Aquesta és la vida de la jubilació, mentre un és viu, viure.




L’Atanasi ,aquest bon home que arriba a gran després d’haver viscut només per a la feina, no entén que l’edat sigui motiu per aturar l’experiència, o que les noves tecnologies empenyin sense compassió anys de sacrifici. En aquests moments com en molts altres, és tan important estimar i sentir-se estimat! L’afecte de la Sílvia , la seva dona ,és el que ha salvat l’Atanasi del trastorn desesperar que ha patit. Potser, no s’havia parat a pensar que tenia al seu costat una estimació més gran que la feina i no l’havia cultivat prou, però al final l’amor ressorgeix com llança i sempre guanya.
                            Emi Sànchez
                                                                    27-11-09

COMENTARI SOBRE LA CIRCUMVALACIÓ I EL DESIG DE FUGIDA

COMENTARI SOBRE LA CIRCUMVALACIÓ I EL DESIG DE FUGIDA

L’Atanasi vol fugir: ha estat una persona complidora, un home com cal i al final per a què?
Són sentiments, pensaments i preguntes que trobem sovint en la literatura. Heus aquí dues mostres:

a) Salvador Espriu : ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
...
b) Salm 55 de la Bíblia:
Sento el cor adolorit dintre meu,
un pànic de mort s’apodera de mi,
m’agafa por i tremolor d’esgarrifança:
Oh, si tingués les ales del colom!
D’una volada aniria a aixoplugar-me.
Fugiria errant, ben lluny,
...
                   Jaume Roig

CONTE DEL VELL TRAMVIAIRE

No podem aferrar-nos a les coses, tot té un final.
Sempre es pot començar de nou.
El tramviaire no és un vell, ha recuperat l’amor de la joventut.
                 Trini Guilera

Jesús Montcada

Jesús Moncada (Mequinensa, Zaragoza, 1941 - Barcelona, 2005) fue narrador y traductor. En su obra, a caballo entre el realismo y la fantasía, recrea el pasado mítico de la antigua villa de Mequinensa -ahora bajo las aguas del Ebro-.
Autor de los libros de cuentos Història de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) y Calaveres atònites (1999), así como de las novelas Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) y Estremida memòria (1997). Entre los galardones que ha merecido su obra están los premios Joan Crexells, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona y Crítica Serra d'Or. Sus obras se han traducido a una docena de lenguas. Él mismo también tradujo al catalán una considerable cantidad de obras del español, francés e inglés. Fue miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
.
Enviat per Emi Sànchez

3a part de L'Empelt de M. Àngels Anglada

Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor. "Els amants"

A propòsit de L’EXTINCIÓ DE L’ÀLIGA DEL BEC AMPLE

de Jaume Cabré
Contrasta algunes vegades veure la preocupació de la societat occidental per la protecció de les espècies animals en perill d’extinció i la consciència de responsabilitat social envers elles, amb certa indiferència respecte a les dificultats , fins i tot la possible desaparició d’algunes llengües.
Cada llengua és una manera de comprendre l’univers per part de la seva comunitat de parlants, però aquesta realitat és menystinguda moltes vegades en nom de principis com llibertat, igualtat, nacionalisme, ... que són interpretats de manera esbiaixada
Jaume Cabré ens recorda la desaparició del Veglioto, dialecte dàlmata, exactament “a dos quarts de set del vespre del 10 de juny del 1898” , quan va morir el seu últim parlant, en Tuone Udaina. Tal precisió de detalls accentua el dramatisme d’aquest fet. També M. Àngels Anglada, en el seu escrit “L’empelt” en parla d’una manera més entendridora.
L’autor constata la indiferència, la fredor, -o resignació?- davant d’aquesta i altres pèrdues semblants. Però una llengua no es desenvolupa o desapareix per motius casuals o inabastables: sempre hi ha una política lingüística al darrere, de dominació, de deixadesa, ...
Jaume Cabré, amb el seu article, reclama una política lingüística ferma i exigent, allunyada tant de l’irresponsable liberalisme del “laisser faire” com del principi dictatorial de “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”
Jaume Roig

EL PETIT PRÍNCEP

Quan vaig llegir aquest conte, recordo que em va colpir la dolçor i la ingenuïtat de les paraules.
Aquest personatge de cabells de blat madur, que arribava del petit asteroide B 612 com l’anomenava la gent gran tan donada a les xifres, ens dona una gran lliçó d’amor, d’amistat i de responsabilitat.
El Petit Príncep, ja era feliç contemplant una i altre vegada les postes de sol , però se sent enyoradís de companyia, amés el seu planeta i sobre tot la seva bonica i coqueta flor, estan amenaçats pels baobabs i aprofitant una emigració d’ocells, surt a recórrer altres galàxies, no per conquistar-los i enriquir-se, sinó per protegir el que ja té i tan estima, i per trobar un amic.
Primer troba un rei que només volia manar. Després un vanitós què volia admiració. A continuació, un embriac que bevia per oblidar que bevia. Més tard, un home de negocis que contava estels per no res. Per fi va trobar algú que feia una feina amb sentit, que s’ocupava d’altres coses i no pas d’ell mateix, era un fanaler, però el seu planeta s’havia enxiquit tant que no podia parar de treballar, el sol es posava i sortia contínuament, no tenia temps per ser el seu amic. En el sisè, va trobar un vell geògraf que escrivia llibres, no sabia res, no havia vist muntanyes, ni rius, només apuntava el que li deien i no va trobar interessant el que tenia el nostre personatge: tres volcans (un d’apagat) i una flor, i li aconsella que vagi a demanar ajuda a la Terra (un planeta amb molt bona reputació) .
Així és com arribà a aquest nostre planeta. A través de diferents éssers, va descobrint les nostres imperfectes qualitats, que en aquell temps, déu n’hi do, com ja ens veien: Imagineu-vos si fos ara !
La serp li diu que ens creiem importants. La flor que no tenim arrels. La muntanya li fa veure que ens falta imaginació. Les roses que ens agraden les xifres. La guineu, (un dels personatges més atractius del conte, i que també necessita ser estimat) li diu que els homes no tenen temps de conèixer res, que ho compren tot fet a les tendes però com que tendes d’amics no n’hi ha, doncs no tenen amics, que ha perdut la veritat de ser responsable, i li demana per favor que el “domestiqui” que no és una altre cosa com dir que li dediqui temps, perquè el temps que es perd amb allò que vols, és el que ho fa tan important, igual que fa ell amb la seva flor. Es fan amics i sempre més els camps de blat, recordaran a la guineu el Petit Príncep. El guardaagulles, diu que correm d’aquí cap allà sense saber ben bé a on volem anar. El marxant de píndoles, que volem estalviar temps per després perdre’l inútilment, i per fi troba al pilot. Un home que en principi, no estava per romanços, però que acaba sent el seu gran amic. De petit fantasiejava amb els seus dibuixos i no entenia a la gent gran per manca d‘imaginació, l’ajuda dibuixant-li un xai perquè es mengi als baobabs, (aquelles males herbes) i un morrió perquè no es mengi la seva estimada flor.
Després de llegir el conte, aquest homenet encisador, ens farà mirar cada nit l’univers per no veure res, perquè allò que és important, no es veu, només ho veu el cor.
Emi Sànchez
6-11-09

L'EXTINCIÓ DE L'ÀLIGA DE BEC AMPLE

L'extinció de l'àliga de bec ample

Sols a l’univers

La societat occidental està reaccionant molt positivament davant els problemes de la fauna i la flora amenaçades i al mateix temps, és capaç de contemplar amb total indiferència la desaparició de les llengües.
No podem ni resignar-nos ni fer veure que no passa res, una llengua és una part important del patrimoni de la humanitat i quan desapareix desapareix amb ella una manera diferent i única de comprendre el món. Es un desastre humà. El per què d’aquesta situació ve de lluny. Europa, durant segles, ha maldat per mantenir el mateix mapa de colors, lingüísticament parlant, i se n’ha sortit.
Els nacionalismes d’estat, siguin tan petris com el francès o com el xinès, el grec o l’espanyol, han utilitzat tots els recursos possibles per aconseguir-ho: des de polítiques lingüístiques per potenciar la llengua oficial i majoritària fins a la força de les armes i la persecució de les persones que, obstinadament, persistien en usar llengües diferents de les oficials, arribant, inclòs, a l’empresonament i la mort.
Aquest és el cas de la llengua catalana que, en paraules d’Azaña, reconeix “El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. I al cap de dos segles, a partir del 1939, va ser la repressió franquista l’encarregada de debilitar el català fins a l’extenuació, una nova persecució va fer efectiva la definició de Max Weinreich “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”.
Sensibilitzar la societat? No podem presentar una imatge impactant de la nostra llengua com la que ens ofereix un animal en perill d’extinció, però, és que nosaltres no correm el mateix perill? És que serem tal com som si no sabem articular les mateixes paraules, els mateixos sons, recursos, entonacions, les mateixes melodies? Som els únics responsables d’una causa intangible, immaterial i invisible, la nostra causa és la nostra llengua i per salvar-la estem sols a l’univers.
Rosa Bruguera

M. Àngels Anglada - Exposició a Figueres

2a part de l'Empelt de Maria Àngels Anglada

LA CANÇÓ DELS MARINERS

Ventura Gassol - Grup La Tralla

LA VALL

Què llunyà em sembla el primer cop que vaig arribar, a principis dels anys setanta, a aquella vall on a l’entrada hi havia un rètol mal fet on es llegia: “aquí es pot escoltar el silenci”. Sempre ha estat un paratge on m’he trobat molt bé, n’hi ha de molt més bonics al Pirineus, però per a mi aquest és el meu.
Poder acampar a la vora d’un rierol, en un immens camp d’herba acabada de segar i sota uns altíssims arbres de riba ha estat una experiència que no es podrà repetir, i com oblidar aquells estrelladíssims cels que contemplàvem les nits estirats sobre l’herba, que cap llum pertorbava i on sí s’escoltava el silenci.
Els petits poblets de pedra i pissarra amb les seves esglesioles, i que curiós el nom de tots comença en A: Araòs, Ainet de Besan, Alins, Àreu. Tinc la imatge guardada a la meva memòria d’aquelles creus de terme en les cruïlles d’alguns camins, senzilles, finament esculpides, gastades per l’erosió dels anys, però aguantant els mil anys que sembla que tenien. Moltes d’elles posterior i misteriosament desaparegudes. Possiblement es trobin en algun museu de l’altre banda de l’Atlàntic.
Les muntanyes que envolten la vall, cada cop més empinades i les llargues caminades pels corriols, sempre amunt fins el pla de la Selva o el Pla de Boet, el refugi de la Pica, el llac Sotllo, o fins i tot arribar a la Pica d’Estats i trobant-te alguna persona que buscava la mateixa solitud.
La poca gent d’aquella contrada vivia del bestiar, vaques principalment i algun ramat d’ovelles, eren molt autosuficients, com tota la gent de muntanya, però malauradament només anava quedant la gent gran ja que els joves marxaven a estudiar o treballar a ciutat. L’envelliment de la població, la despoblació i altres circumstàncies van contribuir a un canvi radical en totes les valls pirinenques i aquesta no se’n va salvar.
La política que es va dur a terme per rendabilitzar aquells territoris, a base de publicitar les excel·lències de la natura i del turisme, han portat al llarg dels anys a una massificació de visitants. S’han adaptat, amb dubtós resultat, moltes cases antigues com a residències per a “turisme rural”, s’han construït molts hotels i moltes cases noves; s’han eixamplat les carreteres i molts camins per poder arribar en cotxe a tot arreu. Hi ha molt pocs racons on no t’hi trobis un 4 per 4.
Quina llàstima, aquesta ja no és la meva Vall Ferrera on s’escoltava el silenci.
                        Anna Mª Mora

TOT CANVIA

Recordo un petit poble meravellós, una plaça tranquila, casetes amb balcons plens de flors, tot respira pau.
Les muntanyes adornades de verd i el cel brilla.
Quan, passats deu anys, torno al petit poble, està tot canviat: cases altes que toquen el cel. Quina llàstima!.
La gent és la mateixa, no entenen res.
Tot canvia.
El poble anhelava estimar.
                                 Trini Guilera

HAIKÚS

Tocs de campana
i sobre el mar gavines
en cel claríssim

Els sons bellíssims
d'una llengua ja morta
l'aire s'emporta

Blanc cementiri
envoltat d'oliveres
guarda silenci

Tocs de campana
plors, sospirs i abraçades
així és la vida.

Carme Gonzàlez C.

EL MEU OFICI ÉS MORT

Era molt petit quan el pare va ensenyar-me a fer anar esquadres i llapis amb els que jugava a dibuixar línies paral·leles i verticals. Després van ser els compassos, els tiralínies, els primers dibuixos de l’escola, fulls i fulls de cal·ligrafia per domar dits i canell fins que la lletra semblés d’impremta, els croquis a mà alçada, els plànols d'edificis ... tot plegat un dur aprenentatge de l’ofici de delineant que vaig exercir fins quasi els 30 anys.

Dies enrere el meu nét gran va demanar-me ajuda per fer un dibuix tècnic per l’escola. Primer em va fer molta il·lusió però després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que el que jo li podia ensenyar no ho faria servir mai. El meu ofici tal com el vaig aprendre és mort, ja ningú fa servir tiralínies ni compassos ni retola a ma alçada amb tinta xinesa, ni tampoc ningú es passa hores cremant-se la vista sobre un tauler de dibuix calcant plànols sobre paper vegetal.

Gabriel Garcia

MOLT MÉS QUE FOC

No sé l’hora que era, només sé que m’havia despertat un gran enrenou, veus, crits, corredisses, paraules trencades, i el so torbador de les campanes, tan greus, tan sonores, tan inquietants. Que passava?
De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.
Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un plor retingut a la gola que no podia sortir.
Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.
No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyorejava.
                        Rosa Bruguera

LA INNOCÈNCIA

Sí, ja ho sé, aquest termini d’innocència, és impossible de recordar. Si voleu el canviarem per “estat de desconeixement” que vol dir el mateix, però potser no ens causa tanta enyorança.
Al parc, una tarda d’estiu quan el sol començava a adormir-se, l’Oriol corria i xisclava feliç amagant-se entre els arbres. De tant en tant, em feia una mirada picardiosa i sincera que mostrava l’ànima neta de culpa. De la seva ingenuïtat, va sorgir la innocència més tendra i pura.
Amb el ulls negats, continguts, evitant un esclat d’emocions, vaig cridar sense cridar:
- Innocència, no l’abandonis, acompanya’l sempre - però, aquest regal que ens dona la vida al néixer, que ens embolcalla i protegeix com una bombolla, és el que menys perdura, i amb el temps, es va desinflant, ens oprimeix i ens porta a la realitat. Ja només queden els records, records, que pesen, que notes l’existència dintre teu , que coneix la malesa i la menysprea, i que lluita perquè perduri en la memòria.
Sotmesa amb els pensament però sense deixar de contemplar la vida, l’Oriol s’acostà i amb el rostre angelical i amb un somriure trapella, preguntà sense malícia: Avia, perquè estàs trista? Vine a jugar amb mi, mira l’ocell com vola. Oh innocència, que la bogeria del món no el contamini mai. 
                         
                                  Emi Sànchez
30-10-09

Unes fotos de l’illa de Veglia o KRK:




M. Àngels Anglada:

LA FÀBRICA TANCADA

Quasi les dotze del migdia. Els homes juguen a cartes amb un aire cansós. A l'altra cantonada del despatx del director les dones, unes fent mitja, d'altres fet-se la manicura o fullejant una revista, paraulegen incansablement.
De sobte l'allargassat udol de la sirena ressona amb una modulació especial dins de les naus buides de la fàbrica. Però tot segueix igual: dones i homes continuen la seva particular jornada laboral tal com fan des que l'amo els va dir que no hi havia més feina i tancava.
Mentres, en Marcel, el mecànic, està netejant les màquines aturades, plenes de borra, per quan arribi la subhasta. Porta la fàbrica dins la sang: gran part de la seva vida s'ha acomplert aquí dintre barallant-se amb els telers, fent bromes a les teixidores, jugant a la brisca quan no els veia l'encarregat... I això des que va començar d'aprenent, seguint les petges de la mare i de l'àvia.
Al seu cap, però li venen els records d'altres moments difícils dels que van saber sortir-se'n: van passar del cotó al poliester, van reduir personal, van congelar els sous, van deixar de fer teles per dedicar-se a la decoració de la llar i a les tapisseries de cotxes, però aquesta vegada la cosa és diferent: sense pisos, sense automòbils, amb les teles dels xinesos per tot arreu i el cabronàs de l'amo que després de treure'ls tot el suc, ara els vol deixar al carrer per quatre rals, això s'ha acabat.
Unes llàgrimes apareixen sota els seus ulls: és la impotència davant d'un enemic inabastable, amb el qual no pots barallar-te, el desassossec pel futur que l'espera als seus 53 anys, el dolor de no portar el sou a casa seva...
El seu cor sembla rebentar de tanta ràbia continguda: de què han servit tant anys guanyant una misèria? Han treballat com a bèsties, sempre callats, sense alçar la veu, amb la por a dins el cos no fos cas que les coses anessin a pitjor. Aquí, al poble, la vida no és com a ciutat on la gent sap plantar-se quan cal.
Demà serà l'últim dia que entraran a la fàbrica. El poble ja no serà el mateix sense ella, ni les noies feran bullanga a les seves portes, ni l'aire portarà el soroll monòton i insistent dels telers, ni sentirem l'estrident xiulet de la sirena. Ja només restarà el cafè plè d'homes desvagats, només algun diumenge tornaran els joves que deixaran el poble.
Demà la fàbrica deixarà d'existir. Com un gran túmul esdevinguda, d'un somni, de milers de somnis, el vent escombrarà les primeres fulles de la tardor. Però els arbres tornaran a rebrotar i no ho faran algunes vides.
                           Jaume Roig

Entrevista a M. Angels Anglada (El Punt, 5-1-1992)

Entrevista a M Angels Anglada (El Punt, 5-1-1992)

L'EMPELT

l'empelt

L'EMPELT

Text: M. Àngels Anglada

Música i veu: Josep Tero

MANUAL D’ÚS

                A la memòria de Ricard Salvat


Amb l’article que Jaume Cabré ha fet a la memòria de Ricard Salvat, he pogut comprovar la virtut dels grans escriptors.
A vegades, he pensat “i he envejat”, la capacitat que tenen per crear un món, uns personatges i unes situacions les quals fan que el lector s’introdueixi en les paraules com si fos xuclat per unes sensacions misterioses a on la ment ens transporta per la narració, fent-nos captar imatges i sensibilitats tal com l’escriptor vol que les vegem i les sentim.
L’escriptor, veu el món com el veuria el personatge, el mira i valora des de diversos punts de vista i des de diferents esdeveniments, escriu amb un llenguatge literari ple de significats estilístics, - expressions que per amor a la llengua i per haver llegit als grans genis, s’inspiren en metàfores o altres recursos que moltes vegades queden plasmats en personatges o històries per fer-los servir -. Diuen que la inspiració, no existeix que s’ha de buscar, que un dia la trobes i l’altre no, però els escriptors, quan els hi falla la inspiració, l’esforç per trobar-la, fa que broti una gran dosis d’espurna màgica que com una bogeria, els fa captar histories inversemblants com si fossin reals.
He arribat a la conclusió, que entre el que escriu i el que llegeix , hi ha una gran percepció: L’escriptor, s’inventa l’historia, el lector la rep i els dos se la fan seva. El primer gaudeix amb la consciència estilística, el lector s’enriqueix de sapiència i els dos viatgen i coneixen a molta gent sense sortir de casa, la qual cosa fa que l’ofici d’escriptor sigui extraordinari, i que la inclinació per la lectura sigui indispensable.
                                  Emi Sànchez

23-10-09

LES CAPACITATS DE L'ESCRIPTOR

La lectura de l'article d'en Jaume Cabré em suggereix el següent sobre les capacitats de la persona que vol escriure:
1.- Tenir curiositat
Hi ha molts tipus de curiositat. Podriem parlar de “la curiositat del turista”: aquella persona que únicament veu el que d'una manera predeterminada està disposat a veure; fins i tot, com aquell qui viatja a un altre país i quan torna tan sols parla dels hotels, les platges i les botigues preparades per a ells, només es veu a si mateix en la vida de l'altre.
També podríem parlar de “la curiositat del col·leccionista”: veu les coses des d'un únic punt de vista -parcial- El seu interès és racional, de catalogació. A més de la parcialitat, sovint la vida que observa esdevé un objecte descriptiu fred.
Semblantment està “la curiositat del telenotícies”: segons com ve a ser una collecció de fets descontextualitzats i que només s'assemblen perquè són “anormals” -segons els criteris de la nostra cultura de normalitat, naturalment.
Penso que una bona curiositat davant la vida dels altres, les lectures, fins i tot davant la pròpia vida, presuposa una intencionalitat amorosa, d'estimació, de respecte, de posar-te en la pell de l'altre.
2.- Imaginar-se un mateix en circumstàncies diferents
Com podem fer una narració, crear un personatge si no podem imaginar-nos que vivim la seva vida?
No és fàcil, a vegades fa por. Perquè confonem imaginació amb realitat; perquè estem tant avesats al nostre tipus de vida que ens causa basarda “viure” la vida del malalt mental, del delinqüent, de l'emigrant, del foraster, de l'adolescent ... Ens quedem en la descripció freda i en la compassió.
Em puc imaginar des de la persona més apreciada fins a la més abjecta, en moments d'alegria i de pena, d'enamorament i de desamor, ...
3.- Saber crear un contexte
Un espai: si ens centrem en un poble, el llenguatge, l'ambient no és el mateix que a la ciutat. La família no és el mateix que l'institut o la colla d'amics. Cal haver observat molt i ser un artista per crear aquests espais
Un temps: Els anys 2000 no és el mateix que a mitjans del segle XX. Això, a les persones que ja ens podem considerar grans, a vegades ens costa.
L'opinió d'altres subjectes sobre el personatge que em creat depen de qui són i de la seva relació amb ell: pel llenguatge s'hauria d'entreveure si qui parla és la parella, l'amic, el fill, el veí, ....
4.- La manipulació del llenguatge
Aquesta és la capacitat que actualment començo a descobrir i a valorar. Possiblement per un sentit equivocat d'autenticitat i de rebuig a l'artificiositat, he considerat el llenguatge com un simple instrument de comunicació que cal valorar-lo en quant és útil per a transmetre un contingut, essent aquest l'important. Un detall: m'ha costat valorar l'embolcall i el contexte dels regals. Però també he viscut situacions en què el contexte ha estat infinitament més impressionant i emotiu que el regal, essent aquest quasi una excusa per al primer.
5.- Les capacitats poden ser educades.
En Jaume Cabré diu que no ha trobat madama inspiració. Però sí que deu haver trobat bons educadors i educadores, a més de ser un bon lector i haver-hi posat esforç. Penso que la lectura, els tallers com el que fem aquí són bons instruments per millorar les nostres capacitats expressives.
                                     Jaume Roig

JAUME CABRÉ. Manual d’ús

M’agradaria saber escriure però crec que no tinc prous facultats i condicions.
La inspiració no és amiga, sinó que has de sortir a caçar-la, carregar l’escopeta i el sarró i sortir a enxampar-la, tenir capacitat de posar-te en la pell de l’altre, tenir curiositat.
Escriure és mirar a l’altre. Si tens capacitat d’inventar un personatge és perquè ets capaç de posar-te a la seva pell. Has de saber indagar què faria “ell” –no pas tu. Però també cal tenir una espurna màgica que no sabria definir.
No fa falta fer viatges per escriure; sense moure’t de la taula fas llargs viatges i coneixes moltíssima gent

                                        Trini Guilera

MANUAL D'ÚS

Manual d'ús Jaume Cabré

Síndrome de Wendy o síndrome de possessió?

Ella i en Lluís havien hagut de prendre tres dies de vacances. Prou li dolia deixar la comptabilitat del petit talleret – quins desastres faran! Només de pensar-hi, quines esgarrifances! – Però bé que en Lluís es mereixia uns dies de folgança: la setmana passada havia complert els 50, pobrissó.
Ell les prefereix llises, però li vaig comprar un parell de camises ben virolades. No sé, em faig la il·lusió que m’acompanya una parella jove i alegre – o al menys les amistats així ho veuran. També una altra amb coll d’aletes per quan baixem a sopar al balneari: allí cal fer patxoca.
Perdoneu un moment. Fa estona que no he trucat a l’oficina ...
- Sió, hola, ets tu?
- ...
- Bé, molt bé. No us preocupeu, només em queda un dia per tornar. Recorda sobretot,  abans de marxar de tancar l’ordinador ...
- ...
- Sió, no t’enfadis,només és per si de cas ... Fins aviat.
-Lluís, per què fas aquesta cara? Estem de vacances! Tu ja saps que les he fet per tu. Anem a fer un passeig pel jardí? L’aire et refarà aquesta cara de prunes agres. Posa’t la jaqueta que fa una mica de fresca. No, no; aquesta no, que no lliga amb els pantalons. Té, posa’t la marró ... Així, ara estàs molt bé. A veure, un petit somriure? Mira que m’ha costat molt deixar el taller! Però tu et mereixes aquest sacrifici.
Ah, si som a dijous! La trobada de la Parròquia!... Espera un moment, Lluís. Llegeix el diari mentrestant.
- Magdalena, em sents? Sóc la Mariona
- ---
- Sí, molt bé. Estem al balneari celebrant l’aniversari d’en Lluís. Per això et trucava. Aquesta nit no podré venir a la Parròquia. Feu les bosses ben iguals, menys la de la Dúnia: li poseu la meitat. La molt espavilada després també va a demanar al mossèn del costat. Qualsevol dubte,  em feu una trucada. Fins aviat.
-Però Lluís, què fas adormit? Si ni a les vacances no hi poses una mica d’il·lusió ...
                                                                                                        Jaume Roig

A TANTES WENDYS

Aquella nit ell, borratxo com quasi sempre, va voler forçar-la a una passió animal que ella ja feia temps que no sentia, amb llàgrimes als ulls va demanar-li:
-Si us plau, no t'enfadis però no en tinc ganes, estic cansada...
-Cansada! Cansada de que? Jo si que n'estic de cansat, treballant tot el dia per tu i els nens i a sobre no cumpleixes, va calla i no em facis fer-te mal...obre les cames.
Com una bèstia va tirar-se sobre d'ella i ella sanglotant només podia dir:
-Ho sento, ho sento fes el que vulguis amb mi, sóc tota teva..
-Si fos així meuca t'entregaries i no oferiries ressistència així que vinga, posa-li ganes que sinò ja saps que m'enfado i em fas fer-te mal
-No, no t'enfadis faré el que vulguis però no em peguis
-Pegar-te? El que faré és matar-te, no serveixes ni per el que ha de servir una dona.
-Vinga estimat, no diguis això.Que faries sense mi?
Ell, la va mirar amb els ulls vomitant ràbia i després d'estomacar-la va penetrar-la fins a saciar el seu diabòlic instint.

Sandra

EL SÍNDROME DE WENDY

Vet aquí, que l’altre dia, m’assabento que existeix el síndrome del Piter Pan anomenat “síndrome de Wendi”. Després de llegir-ne els símptomes me’n ha dono que són mol coneguts i que moltes persones el pateixen, sobre tot dones, i que en alguns casos, ens hi podem sentir representades.
Jo, no en conec cap que els tingui tots, però penso que entre les persones del meu entorn, podria esbrinar positivament alguna simptomatologia per a formar el síndrome complert com si fos un trencaclosques.
Sentir-se imprescindible:

• Conec a avies que s’hi senten imprescindibles perquè diuen que sense elles, els fills no se’n sortirien amb temes d’horaris. (no és cert perquè partim de la base que ningú és imprescindible), però en part, una mica de raó en tenen !

Entendre que l’amor, és sacrifici i resignació

• Hi ha moltes classes d’amor: amor passional, amor als fills, als pares , amor de parella, i tots són diferents, però sempre és amor. L’amor, es el sentiment més gran que ens ha estat donat, però de vegades, requereix ,sacrifici o resignació pot ser per una malaltia, per una llunyania, o per un desenllaç però l’amor persisteix, perquè sense amor no hi ha vida. Qui no ha patit d’aquest símptoma? Conec a moltes persones!

Evitar a tot preu que algú s’enfadi

• Conec a una noia maquísima, alegre, feliç,...que mai s’enfada ni fa enfadar als altres. Diu que dos no s’enfaden si un no vol. Això, és una malaltia ?

Intentar contínuament fer feliços als altres

• Home, contínuament no!, però, és molt bonic fe feliç algú!, això sí, primer has de procurar ser feliç tu mateix,, perquè sinó, no pots ser generós amb els altres. Aquí posaria a molta gent !.

Insistir a fer les coses per a l’altra persona

• De vegades, ens podem trobar amb coneguts o familiars que sabent les seves limitacions, pots insistir en fer-li les coses que saps que li causaran un trasbals i portat per l’estimació o l’amistat que li veneres la vols ajudar sabent que un està en condicions més òptimes per fer alguna tasca determinada. Trobo que és un un símptoma de bona fe.

Demanar perdó per tot allò que no ha fet o que no ha sabut fer.

• Conec a una amiga, que sempre es disculpa del que ha fet (fins i tot estan ben fet) i també es disculpa del que no ha fet, és innat en ella, saps que per qualsevol cosa et demanarà perdó. Però jo ho agafo com un costum, com el que quan et troba sempre et pregunta - hola, com estàs? –i no és perquè li expliquis tot el teu historial,- doncs ella tampoc ho fa perquè la perdonis sinó per ser una forma d’expressar-se.

Necessitar de tenir cura del proïsme

• Aquest, ja és un tema més delicat., són temes religiosos. Crec que depèn de l’educació moral de cadascú. Conec a gent molt ficada amb aquest temes que creuen que ajudar als altres, és un deure moral per aconseguir la vida eterna. Penso que ajudar al pròxim, s’ha de fer per principis, deixant de banda les creences religioses. Hi ha persones que fan del proïsme una excel·lent labor.

Convertir-se en un progenitor o progenitora en la parella

• A veure !, En la parella trobo normal que un protegeixi a l’altre. Quan un s’uneix en parella, (sense apoderar-se o excloure la personalitat del company o companya ) es tendeix a protegir-la, per la senzilla raó de sentir-te unida a ella , però, això passa mútuament ! No ens agrada que ens protegeixi, per exemple en una aglomeració o que sigui galant acostant-te la cadira ? No li agrada al home que la parella el tregui d’algun possible malentès amb la intuïció femenina que ens caracteritza ? Em sembla que tots coneixem algun cas.

En resum: Un cop he completat el trencaclosques veig que sempre que aquests símptomes no es portin a un extrem, les persones que pateixen el “síndrome de Wendy” tenen moltes qualitats.
                 
                         Emi Sànchez

16-10-2001

Cant de l’enyor

EL DESENLLAÇ

16.- Un oracle proclamà que Edip, fill de Lai, mataria el seu pare per casar-se amb la seva mare; i per evitar-ho va ser abandonat, malgrat tot, va sobreviure. Així es complí l’oracle. Quan Edip va saber la veritat, desesperat pel seu crim, s’arrencà els ulls.
Freud es va basar en aquesta tragèdia de Sòfocles per designar el Complex d’Edip, la principal característica del qual és el sentiment ambivalent d'amor i d'odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena.
És, doncs, quan el protagonista passa de l’inconscient al conscient, se n’adona del fet d’haver mitificat en excés la mare i per contrast de la ràbia i l’enuig que li suscitava el pare, que, de cop i volta, li agafa un sentiment de culpa, que li explota a la boca i plora sense contenció. És orfe, i manté, com si encara fos un nen, una lluita entre el desig i la prohibició. És la perplexitat d’un sentiment nou que el fa trontollar i aguditza la sensació d’inseguretat, com d’un iceberg a la deriva.

17.- Amb aquell esperit d’amor i sacrifici que la caracteritzava va decidir visitar l’Agnès, Durant un mes tots els intents de parlar amb ella havien estat inútils i es preocupava pel què li podia haver passat. L’Agnès és una dona d’uns setanta llargs que havia tingut una caiguda rere una altra. Per sort no s’havia trencat res, però estava tan espantada que no volia sortir sola. Per això la Crist la trucava, l’acompanyava a donar una volta i estava segura que així l’ajudava a ser una mica feliç. Però malgrat tots els seus esforços, l’ Agnès cada dia es retreia més; tancada a casa seva no s’assemblava, en absolut, a la dona que era 6 mesos abans.
Es decidí i hi va anar, al trucar va sortir a obrir una noia que desea? Espere que voy a decirselo, i tancà, deixant-la al replà. Passà una estona, finalment va sentir girar la clau, s’entreobrí la porta, just el que donava de si la cadena de seguretat, l’Agnès en persona, amb un fil de veu, va dir: ho sento, tinc una reunió de feina i li va tancar la porta als nassos.

Rosa Bruguera

EUFEMISMES

Bloc de l’Enric Serra 26/9/2009
Quan vaig sentir la notícia de l’espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M’ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d’invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s’anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d’aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l’empresa, en l’àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l’eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig rellentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!
Comentari Josep Cuní 24/09/2009
Eufemismes
Ara resulta que fer investigar una persona sense el seu consentiment és fer-li una "auditoria de seguretat". I es justifica en nom de la tranquil·litat que el controlat no ha dit mai que hagués perdut. Cas de l'espionatge dels vicepresidents del Barça ordit des de la mateixa direcció general del club. És com "el greu error" admès per Fèlix Millet en la seva carta autoinculpatòria i que hauria mantingut durant 30 anys! Però, és clar, com que només calia admetre la part no prescrita pel pas del temps, els milions s'encongeixen de manera directament proporcional al creixement de la barra
Aquesta mena d'expressions que tant ens fan somriure no ens haurien de sorprendre, però. Hi estem avesats. Ja fa anys que ens hem deixat inocular el virus del políticament correcte encarnat en verbs aplicats amb voluntat de dissimular.
D'exemples en tenim tants que la llista ja forma tot un diccionari. Tant és així, que cada cop és més difícil escoltar alguna persona amb dimensió política, econòmica o social que parli en públic com abans parlava en privat. I dic abans perquè ara la deformació ja els ha portat a no distingir entre els seus dos àmbits d'actuació.
I aquí rau el problema. Que el país acabi resultant un eufemisme en ell mateix. Una virtualitat oficial allunyada de la realitat a la qual diu representar. Un imaginari desitjat que en poc o gens s’assembli a la fotografia del moment. Potser és per això que el Photoshop ja fa miracles.

                                 Enviat per Rosa Bruguera

EL DESENLLAÇ

El desenllaç de Sergi Pàmies

I. La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me: «Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.» Vaig abaixar el canó de l'escopeta i vaig veure com s'allunyaven cada cop més. Els primers metres, a la mare li costava una mica seguir-li el pas. Al cap d'una estona, però, totes dues corrien, gairebé ballaven, com dues nenes ignorants dels perills del bosc. Un bosc on, encara ara, sovint hi veig ombres, hi sento veus de malson, presències que no puc anomenar fantasmes perquè la mare em va ensenyar a no creure-hi, en els fantasmes. Tot i que, de vegades, sobretot quan bec massa, no solament els veig sinó que els empaito, els insulto i disparo perquè se'n vagin.

2

La infermera que s'ocupa del meu pare em telefona per dir-me que hi hauria d'anar de seguida. «És urgent», afegeix. Vint minuts més tard sóc al costat del pare. Li agafo la mà. M'impressionen la fredor dels dits i la textura de la pell, de paper de vidre. Respira agitadament i fa una mirada d'espant emmarcada per unes ulleres de vampir i les celles despentinades. La infermera recomana trucar a una ambulància. Per la manera com ell m'estreny la mà, dedueixo que s'estima més que no ho faci. Li pregunto si li fa mal res i respon amb un moviment de cap de negació rotunda, com si, ara per ara, el dolor fos el que l'amoïnés menys. Fa temps que el metge ens ha dit que el desenllaç pot produir-se en qualsevol moment i que ingressar-lo de manera preventiva podria empitjorar la situació en comptes d'alleujar-la. «Desenllaç» és l'eufemisme que fem servir per referir-nos a la mort i, com que fa tant de temps que en parlem d'aquesta manera, ja no em sembla tan ridícul com al principi. Amb la poca força que li queda, el pare m'estira cap a ell i, a cau d'orella- i amb una veu que sembla sortir-li del fons dels pulmons-, em diu que m'ha de dir una cosa important i que, sisplau, tanqui la porta. Li demano a la infermera que ens deixi sols. El pare s'incorpora una mica i em demana aigua. M'adono que té uns pèls enormes als narius i a les orelles, i el pijama tacat, probablement de sopa.

-¿Què s'ha dit sempre dels icebergs?- em pregunta.

Sospiro. Em pensava que volia parlar-me de la mort, o donar-me un últim consell, o confessar-me algun secret relacionat amb la mare, un fill il·legítim o el testament. No m'esperava una nova elucubració sobre la matèria, l'espai o qualsevol de les obsessions que l'han ocupat d'ençà que va deixar la feina. El miro amb compassió, somric, però ell continua excitat i espera, impacient, la meva resposta.

-¿Que els icebergs només ensenyen una petita part del que són?- dic amb un to d'alumne aplicat.

-Exacte- respon.

-Que amaguen nou desenes parts del seu volum- continuo.

-Això mateix- diu.

No sé on vol anar a parar.

-¿I?- li pregunto.

És una pregunta retòrica, una referència de complicitat, un homenatge a la manera com, des de sempre, m'ha ensenyat a pensar. Durant molts anys, quan li explicava qualsevol cosa-amb entusiasme o inquietud de nen, amb recança o prudència d'adolescent, amb indignació o arrogància d'adult-, ell solia mirar-me fixament als ulls i preguntar-me:

-¿I?

En funció de la circumstància, aquell «¿I?» arrebossat d'autoritat pedagògica resolia gairebé tots els dubtes. Si la pregunta era atemorida, relativitzava els perills i m'indicava que havia de perseverar i no arrugar-me davant dels obstacles. Si la pregunta era presumptuosa, em feia tocar de peus a terra i adonar-me que només havia descobert una part ínfima d'una resposta global que requeria molt de temps, esforç i reflexió. L'«¿I?», doncs, era una clau privada i, ara, pronunciada per mi en aquesta habitació que put a resclosit, sona com una impertinència. El pare no capta la referència al nostre passat i això m'amoïna. La dificultat per respirar i l'angoixa que transmet la mirada m'obliguen a prendre'm seriosament el diàleg que ell intenta portar cap a un objectiu que desconec.

-Crec que molts icebergs no amaguen nou desenes parts i que això és una dada falsa, que hem donat com a bona per mandra, perquè no ens hem pres mai la molèstia de comprovar si, efectivament, tots els icebergs sempre amaguen nou desenes parts de la seva matèria-diu finalment.

Somric. D'una banda, per mirar de tranquil·litzar-lo; de l'altra, per tranquil.litzar-me jo mateix. No sé què dir-li. Guanyo temps agafant-li la mà mentre busco paraules que, n'estic segur, no estaran a l'alçada de la seva inquietud. Quan començo a trobar-les, sento que es crispa, que la respiració s'apaga i que, de cop i volta, tota la força que procurava acumular desemboca en una llarga aspiració. No crido la infermera. Sé que és mort, tot i que actuo com si encara, fos un malalt. Continuo acaronant-li la mà i puc sentir com els dits, que ja eren freds, encara es refreden més. Li pentino una mica els cabells. El dolor que sento no té res a veure amb cap dolor anterior. No em puc moure. Voldria avisar la infermera però sospito que, si obro la boca, vomitaré. Em fa l'efecte que li dec al pare una reacció tan serena com la que va tenir ell quan va morir la mare. Espanto els records d'aquell moment perquè sospito que no seré capaç de resistir-los i que, ara i aqui, em convé acumular forces i no debilitar-me. Quan les intento moure, les cames no em responen. Tot i això, m'incorporo una mica, amb l'ajut del respatller de la cadira, aconsegueixo posar-me dret. El dolor continua però no té, ara per ara, cap manifestació externa. Miro el pare. Els músculs facials semblen haver-se alliberat de la tensió que el corsecava quan he arribat. Coincidint amb el primer sanglot -una bafarada de tristor que m'explota a la boca per sorpresa-, començo a pensar que he arribat a temps i aquest pensament inicia una llarga caravana de raonaments que miren d'aplacar la part més dura del dol. Mentre ploro -ara desbocat, sense contenció, amb una intensitat que em fa sentir una vergonya infinita-, penso que sóc un iceberg a la deriva i que tant de bo tingués nou desenes parts de matèria sota meu.

Sergi Pàmies Si menges una llimona sense fer ganyotes. Ed Quaderns Crema. (pags 127-134

"Cant de l'enyor" Lluís Llach

Aquest cant el dediquem al protagonista de la narració, que enyora la seva mare.

M. Dolors Vinyoles