Era una nit ratllant l’estiu, el cel rogenc ja vaticinava que el vent ens acompanyaria en les hores de letargia. Tot just contemplava el son de la meva filla, l’aire va començar a fer sonar la seva presència. Al principi la seva fressa era com una música celestial i de mica en mica, els seus acords van anar pujant de to fins a arribar a executar el dolç vendaval de la primavera.
La Núria, es va despertar, - Mare, cridava, que és aquest soroll? – No res filla, és el vent que xiula. – Mare, tinc por. - No n’has de tenir! Recorda el conte de la princesa. – Torna-me’l a explicar! I jo, acaronant-li els cabells, vaig començar el relat:
Era una princesa de cabells d’or molt bonica i apassionada que li agradava passejar pel jardí, engalanada amb els seus vestits vaporosos i el seus barrets cilíndrics plens de vels de seda .El vent, estava enamorat d’ella perquè quan començava el bell cant de la brisa, els vels es movien amb una dansa encisadora. La princesa, molt presumida, no suportava que el vent l’embolcalles amb les seves teles, i el maleïa quan feia acte de presencia. En canvi li agradava molt el sol i la pluja perquè eren els dos elements que feien brotar les flors del seu jardí les quals ella tant acurava. Però vet aquí que durant força temps la pluja no feia acte de presencia i la princesa estava molt trista perquè les flors es marcien. Per fi un dia van aparèixer uns núvols negres plens d’aigua que descarregaren amb molta força sobre el jardí. Les flors mustiades per la falta de rec no van poden suportar la violència inesperada d’aquell temporal i van comencen a trencar-se. La princesa estava desesperada, no sabia que fer i pensava: si el vent bufés ben fort i se’n dugués aquests núvols que fa dies destrossen el meu jardí..... L’aire sent el seu plor en la llunyania i temps li falta per començar a girar i xiular amb totes les seves forces fins que fa fora de la seva estimada aquells núvols que tant l’entristien. La princesa durant la nit, sentia, com tu ara, el soroll del vent. Però a la matinada quan va mirar per la finestra, es va trobar amb un cel blau i un sol que feia somriure a les flors. Es va guarnir amb els seus vestits més elegants, es va posar el seu barret cilíndric del qual li sortien uns llargs vels de colors i va córrer cantant cap el jardí cridant: Vent, vent, vull ballar amb tu ! I el vent feliç, sempre més va dansar amb la princesa enlairant-li els vels al compàs dels seus xiulets.
Filla meva, li vaig dir a cau d’orella, veuràs que demà quan et llevis, trobaràs un cel blau i assolellat com es va trobar la princesa. No em va contestar, amb el seu somriure em va fer creure que somiava amb un jardí ple de flors on es veia una princesa que ballava.
Emi Sánchez / 26- 03-2010
