COMPLICITATS VELADES

A la Dolors Vinyoles, insigne pedagoga, i a tot el grup del divendres

Caminant per la pineda
fins a l’ona de la platja
he anat deixant enrere
vells records, pors endinsades
Retrobo tots aquells mots
i el poder de les paraules,
les il·lusions que perduren,
els pensaments, impensables
Em trec roba del damunt,
tot allò que m’engavanya,
davant aquell mar immens
de complicitats velades.
Nua, enfront de les ones
que agosarades avancen
amb espurnes que no cremen,
amb sentors de pi en l’aire
He recuperat la veu,
s’ha produït un miracle
i si jo no em reconec,
em coneixeu més vosaltres
i només un mot em surt,
un sol mot per dir-vos: gràcies!
Rosa Bruguera, 3 de juny del 2010

REBAIXES

Avui he donat més voltes que un molí de vent. Per venir a Barcelona he d’agafar els ferrocarrils de la Generalitat fins a la Pl. Catalunya, un cop allà he començat la ruta.
En sortir del tren el que trobes primer són les Rambles, he baixat fins a la Boqueria, el mercat més bonic i amb més vitalitat de Barcelona, aquells colors de les fruites i les verdures i els fruits secs, tot tan ben posat, i els pollastres i els ous i els bolets i el peix fresc i el marisc i aquelles olors de les herbes aromàtiques, de les mostasses i les canyelles i de tota mena d’espècies, i de tants productes que abans no es trobaven i ara ja ens són familiars. Em criden l’atenció els fonolls i els cereals de tota mena i la gran varietat de farines, però el que m’agrada fer, de tant en tant, és fer el turista, em prenc un suc de fruita natural i aleshores me n’adono del marc modernista de l’entrada i de l’estructura de la coberta i ho miro i ho remiro com si no ho hagués vist mai a la vida.
Sortint del mercat he agafat el carrer Xuclà amunt, travessant tota una corrua de petits carrerons fins sortir a la Pl. Universitat on he esperat pacientment el 24, un dels autobusos sempre ple a vessar de gent de totes procedències, tots preguntant el mateix vaig bé per anar al parc Güell? Just obrir les portes m’hi he enfilat, he enganxat un seient lliure i aleshores me n’he adonat que el que he vist arreu on he passat eren rètols, rètols pels carrers petits, rètols per Pelai i pel Pg. de Gràcia, allà on mirava trobava un nou anunci: botiga en traspàs, pis en venda, rebaixes per tancament, tancament per jubilació, tot al 50%, tot al 70%, liquidació total.
La ciutat que tanca les portes, en clara decadència, però que segueix lluint amb orgull les seves gales de ciutat creadora sense ser conscient que li cal recuperar l’antiga embranzida si no vol acabar com una antigalla.
Rosa Bruguera

INTERNET

L’ordinador i, sobretot, Internet és una màquina traïdora de matar el temps, no te n’adones i ja s’ha carregat un parell d’hores.
La sensació de pèrdua de temps és un fet real, però en realitat el temps el perdem o el guanyem? El que sí és cert és que les hores endinsant-te a Internet passen volant i de cop i volta veus que no pots perdre ni un segon si vols arribar just al moment previst de començar una conferència, una reunió, la sessió de cinema, el concert...
El dia que l’ADSL, per una estranya averia, desapareix el trobes a faltar molt de veres, t’hi havies acostumat. És tan fàcil seure davant la pantalla i navegar a nous móns i conèixer persones i històries que d’altra forma fora impossible!. No te’n saps avenir de no tenir-ne.
Però quan surts al carrer i mires al voltant, veus que els arbres reverdegen i et mostren tots els matisos del verd i obres els ulls a petites coses que t’havien passat desapercebudes, no hi paraves esment perquè anaves massa atrafegada i sempre cuita corrents.
Com la façana repintada de l’edifici vell i senyorívol que et retorna als dies en què el temps tenia un sentit i la comunicació era directa, amb diferents tons de veu, amb mirades que donaven calidesa a les converses i és aleshores que et sents feliç d’haver-te desfet d’una andròmina tan útil i tan prescindible.
Rosa Bruguera

LA FORÇA DEL POBLE

Ell no únicament hi era sinó que, conjuntament amb tota la colla havia preparat l’acte en secret i amb tota cura. Era en ple franquisme, quan la dictadura actuava amb mà dura, sense cap mena de contemplacions i més quan es tractava de protegir Francisco Franco, el seu general.
No feia ni quinze dies que s’havien repartit unes octavetes amb un títol oportú i clar Us presentem el general Franco i segur que la gent del règim estava rabiosa perquè encara no s’havia detingut cap dels culpables, aquest cop al Palau de la Música no es podia fallar, havia d’anar tot com una seda, per això estaven allà, per garantir la pau i l’ordre.
Ara, cinquanta anys després, encara recorda el temor, el nerviosisme, l’excitació i el neguit que va passar voltat de tants policies vestits de paisà.
Havia arribat el moment, uns segons eterns d’un llarg i dens silenci, calia actuar abans no continuessin amb el programa imposat. Sense adonar-se, amb la seva veu potent i forta, va entonar Al damunt dels nostres cants... La de gent que s’hi va afegir va sorprendre la policia. Ell va notar que una mà l’agafava amb fúria per l’espatlla, però d’una forta estrebada se’n va desfer i va arrencar a córrer escales avall fins a confondre’s entre la munió de gent que sortia esparverada, i va seguir i seguir fins a perdre’s pels carrerons de ciutat vella. No va dormir a casa ni aquella ni durant moltes nits.
El ressò del Cant de la senyera cantada per tantes veus anònimes l’acompanyarà sempre com un guardó d’incalculable valor.
Rosa Bruguera

EL LLIBRE

El llibre que sempre he recordat el vaig llegir en castellà quan tenia nou anys. No sé ben bé com va caure a les meves mans, el seu títol Mis prisiones, i l’autor Silvio Pellico, piemontès nascut el 1789.
Ara, a l’esbrinar qui era, he sabut que va formar part de la societat secreta de la Carboneria, cercle on es cultivaven idees de tendència liberal i revolucionària. El 1818 fundà la revista Il Conciliator per lluitar contra els dominadors de la Llombardia.
El 1820 va ser empresonat i dos anys més tard condemnat a mort, encara que la pena fou commutada per quaranta anys de presó. Gràcies a un indult imperial el 1830 va acabar la seva dura experiència carcerària.
El tema, per tant, és autobiogràfic. Se dice que esta obra causó más daño a Austria que una batalla perdida. Es diu que aquesta obra va causar més mal a Àustria que una batalla perduda.
Encara que molts consideren mediocres les seves tragèdies, Le mie Prigioni amb la seva narrativa directa i senzilla, li va fer guanyar fama a nivell internacional, i a mi em va influir per sempre més i em va commoure que una persona, només per les seves conviccions ideològiques, pogués ser empresonada.
Algun dia buscaré aquest llibre i el tornaré a llegir. Voldria poder fer-ho amb el cor tendre i amb la mateixa capacitat d’aleshores de sentir-me trasbalsada i revoltada.
Rosa Bruguera

MIRADES

Els seus ulls reflectien clarament el seu estat d’ànim, els seus pensaments s’escapaven per la seva mirada, a vegades era enigmàtica com una porta tancada amb pau i forrellat, d’altres serena com les volves de neu que a poc a poc toquen terra, de cop i volta entremaliada com l’infant que ha trencat una joguina, sempre espontània com el rierol que baixa topant per camins de muntanya.
Però el que més sobtava era aquella barreja de mirada oberta, assilvestrada com les margarides que creixen lliurement al camp, però quan s’enfadava llançava uns llambrecs d’una severitat tal que queien com fuetades damunt la persona causant de la seva irritació.
Que no dir d’aquella mirada malenconiosa com el plany d’un violoncel o de l’alegria encomanadissa que repercutia arreu com el so vibrant de les campanes en dia de festa?
Seduir, parlar amb els ulls sense paraules, fer sentir la batzegada punyent que obliga a
buscar noves formes, nous sons perquè amb el nostre llenguatge no podem expressar tots els matisos de l’estat de la nostra ànima.
Rosa Bruguera

PROFUND ABISME

Un profund abisme
guarda les desferres
del poble que reptava
el futur amb orgull,
res queda d’aquells dies
Ordres de ben lluny
de genollons s’acaten.
Gent atemorida,
sens pàtria ni senyera,
poruga s’amaga
D’altres planten cara
llibertat per bandera,
seny, treball i lluita,
honrós sentit del deure
i la paraula dada
Potser sí que algun dia
retornarà la rauxa,
ens alçarem de terra
i amb tota la potència
arrencarem el crit.
Rosa Bruguera

QUIN ÉS EL MEU JARDÍ?

Són molts els jardins bonics, aquells tan grans i ben cuidats, amb estàtues i arbres centenaris, amb flors de diferents colors, amb corriols i senders on t’hi pots perdre, o aquells que combinen les zones d’arbrat amb clarianes on hi poden jugar i córrer les criatures, en tots ells pots gaudir de llocs acollidors i tranquils, però a mi el que més m’agrada, aquell que sempre m’acull, on m’hi trobo bé, on passo molts bons moments és al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona és una ciutat on sempre veus gent atrafegada, amb presses, com si anant ràpid poguessin atrapar el temps, i quan baixes a Pl. Catalunya, Pelai o Rambles aquesta sensació d’anar de bòlit augmenta, per això és tan impactant el contrast.
Quan travesses l’entrada que havia estat per als carruatges i que encara manté els vestigis senyorívols d’altre temps, ja sembla com si el temps s’hagués aturat, tot és quietud, assossec, calma.
Just en aquest petit jardí d’un principal del carrer de la Canuda s’hi troba un palmerar (he de dir-vos que sóc del Vallès i en dir un palmerar he recordat el poema de Pere IV: En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra...). Potser només hi ha una dotzena de palmeres, moltes per a un pati i, podeu dir-me com unes palmeres tan altes poden aguantar-se en tan poca terra?
El jardí és petit, no té secrets però és una meravella, és endreçat i harmònic, tal volta perquè és simètric, té una distribució amb diversos parterres que permeten delectar-nos amb espais per llegir o parlar sense que ningú molesti ningú. Al bell mig del jardí, com l’espill on tot s’emmiralla, hi ha el brollador dins un petit estany amb peixos de colors, i si pares atenció, hi pots trobar dues granotetes que espien al seu voltant camuflades entre les fulles dels nenúfars.
M’enamora. Tot plegat aporta serenor, per això quan he de parlar amb algú sempre que puc hi vaig i ens asseiem al costat de l’aigua en aquest entorn que convida a la confidencialitat, on els temes senzills s’omplen de contingut i els conflictius es fan planers.
Rosa Bruguera

TARDOR

Els arbres del camí que mena al pantà són un a tocar de l’altre, grans plataners que a la tardor deixen caure les seves fulles i aquestes formen una catifa de diverses tonalitats del verd: verd anèmic, verd esgrogueït, verd esblanqueït fins arribar a la gamma dels ocres amb punts verdosos; amb tot aquest fullam no es pot entreveure ni un petit tros de terra.
Enmig dels arbres, en els vorals, s’hi troben despullats els saücs i les acàcies que han perdut flors i fulles, en canvi els aurons, els pins, les alzines i els llorers mantenen fermes les capçades, només amb un lleuger canvi de color, per als profans, solament perceptible a la primavera quan els brots novells fan palesa la diferència. En plena tardor inclús els esbarzers estan apagats, només aquí i allà alguna margarida escardalenca malda per sobreviure.
La tardor és el temps de la malenconia per les flors perdudes, pel raucar de les granotes,
pel sol viu i punyent de l’estiu, per la lluna de les nits xafogoses; és el temps de la dolçor suau, dels colors amorosits, és el temps en què els poetes i tots aquells que se’n senten, descobreixen una dolça alegria dins el cor o una intensa melangia que els omple del tot.
Rosa Bruguera

AUTORITARISME DISFRESSAT

Jo conec les vostres necessitats, sé el que convé a tota la població, amb mi sempre estareu segurs.
Qui vetlla per tal que tingueu una millor qualitat de vida sinó jo? En uns moments tan difícils com l’actual, a qui podeu demanar ajuda sinó a mi? Hi ha algú disposat a atendre-us, sigui quan sigui, en totes les vostres trifulgues? A qui podeu recórrer més que a mi?
Encara que això em comporti complicacions i maldecaps sempre estaré amb vosaltres; la vostra confiança fa que junts puguem fer un gran pas endavant, lluitaré per mantenir tots els avenços socials contra qualsevol enemic, de dins i de fora, junts fins a la victòria final.
Rosa Bruguera

UN TROS DE VIDA

Havien passat tota la tarda amunt i avall i ara força cansades estaven assegudes gairebé soles al vagó, el tric trac compassat del tren arribava somort i acollidor, encara restava molt camí a fer.
La llum del capvespre pintava el paisatge que arribava i s’allunyava de colors tènues i vellutats. Les seves mirades distretament s’hi perdien. Estaven en silenci. Potser, tot plegat, convidava a la confidència.
Cada cop que faig aquest trajecte –li va dir- no puc deixar de pensar que també queia el dia quan vam marxar cap a Valladolid; portàvem tot el que teníem en dues grans caixes, el pare finalment havia trobat feina massa lluny d’aquí.
I va seguir recordant que de petita, pujada dalt d’un tamboret per poder arribar a l’aigüera, ja rentava els plats de tota la família. Ella era la més gran del set germans i per això havia deixat l’escola als nou anys quan tot just en feia dos que havia començat. Varen tornar a Terrassa al cap de quatre anys, quan acabava de fer-ne quinze. Amb els pocs estalvis trobaren una casa gran, atrotinada i rònega, freda, va costar Déu i ajuda donar-li caliu de llar.
Fora dels primers anys de casada, això va ser abans de la guerra, tota la seva vida havia treballat com un escarràs. L’amiga, atònita, mai hauria imaginat que una dona tan elegant i culta amagués un passat tan difícil, i la va mirar amb tendresa i admiració.
Rosa Bruguera

CADÈNCIA NOCTURNA

A la nit un petit soroll que de dia ni el notaríem amplifica el seu so, sobretot del llit estant, a l’igual que un eco es multiplica i ressona a l’espai.
La primera nit que varem passar a la nova casa sentíem tot de nyigo-nyigos, des de la udoladissa dels gossos del veïnat, com si encara no haguessin acceptat la gent nouvinguda i donessin un crit d’alerta sobre aquesta invasió, fins els petits grinyols de les canonades, del parquet, de totes les coses noves que xerricaven potser protestant d’haver-les tret de l’ensopiment letàrgic dels magatzems.
Però allò que ens va intrigar va ser la cadència d’uns sons que no sabíem ubicar, eren uns sons rítmics, pausats, foscos, no els relacionàvem amb res conegut, eren uns sons nous i enigmàtics, de quin lloc de la casa provenien? Varem resseguir habitació per habitació, però va ser en va, fet i fet no sabíem ni el que buscàvem, ja amb els llums apagats, ens vam acostar a la finestra i de cop i volta se’ns presentava la resposta, un grup del barri, a dos quarts d’una de la matinada d’un dia de cada dia de finals de maig havien començat a jugar a la petanca.
                                Rosa Bruguera

FIL I AGULLA

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,
no n’és pas cap altre que el de les modistes
A cada mirada l’agulla s’endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
Teranyina màgica i un didal al dit

Jo enyoro aquells estols
de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner
Alegres, expressives, silvestres foguerades
Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt
Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!
I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall allà al costat
I Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals.
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?
Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,
estam, llana o lli les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
que mai no podré oblidar!
                                                   Rosa Bruguera

CONFIDÈNCIA

Va asseure’s a la mateixa taula de la colla del carrer gran, ni el seu caràcter, ni els seus costums, ni les seves afeccions, ni les converses ni les bromes que gastaven no tenien res a veure amb ell, eren com la nit i el dia.
Havia tingut una desafortunada caiguda que l’havia deixat tres mesos reclòs a casa. Per primer cop tornava a sortir i encara se li notaven les seqüeles, no únicament perquè caminava com una oca repanxolada sinó perquè amb el recolliment obligat havia tingut tant de temps per pensar i malpensar que s’havia tornat desconfiat fins i tot de les seves orelles.
Per això tots es van quedar de pasta de moniato quan van sentir que li deia a la cambrera que aquell primer tast d’empanada havia estat tan exquisit que llàstima que s’hagués acabat perquè n’hauria menjat més.
Va ser a l’endemà que em va confessar que mai tornaria a fer cap compliment, un cop que ho feia i n’havia quedat ben escarmentat: li havien portat una nova ració completa, ell acostumat a fer mengims, no va gosar deixar-la, no podia quedar malament i amb un dinar tan espatarrant com hi havia, un cop va poder empassar-se totes aquelles porcions ja no va tastar res més, només tres gots d’Alvarinyo per passar avall, que per a un abstemi era tota una proesa.
Rosa Bruguera

CONFESSO

 

Confesso que em sento feliç.
Confesso que en tinc prou amb el que tinc, que no necessito res més.
Confesso que si quan m’aixeco veig lluir el sol és per mi com un doll d’energia; si plou, penso que va bé al camp, als arbres, a la natura tota; si és nebulós, tinc tota la confiança que s’alçarà el dia en un moment o altre.
Confesso que em sento amb tant entusiasme perquè m’he sentit estimada per tota la família, pels amics i pels companys.
Confesso que m’he sentit afalagada quan m’han dit que no ho sembla, que els porto molt bé.
Jo confesso que fa just set dies que vaig fer setanta anys.
Rosa Bruguera

VULL RECORDAR!!!!

Vull recordar!!!!

Que no em vingui l’oblit
dels jorns que foren, de vida
plens per a un poble ardit

Amb joia i amb orgull
vull recordar

fets i gestes, emblema
d’un gloriós passat
Mil anys que foren
de sobirania plena
no els esborra un sol dia.
Les armes, prou que poden
un poble fer callar, però
l’enyor manté la flama
que passa de mà en mà

Com ens faran callar?
Amb armes i presons?
Amb premsa censurada?
Cantant el “Cara al sol”?
Trucant a punt d’albada?

Sense odi ni rancor
vull recordar
els greus ultratges
ofenses d’un passat
Un poble mai no mor
quan té memòria,
No em permeteu l’oblit,
Vull recordar!!!!

Rosa Bruguera

CADA MATÍ

Com cada matí, abans d’esmorzar, obro totes les persianes per deixar entrar la llum i el sol, si és que en fa; encara m’admira veure, tan prop de Barcelona, la gran extensió de pins que envolten la Vil·la Joana, em sedueix aquest casal, potser no tant per la seva arquitectura ni tampoc perquè es retalli el seu perfil com si es trobés al cim d’una carena, sinó i, sobretot, perquè va hostatjar fins a la seva mort el més gran poeta de Catalunya, Mn. Cinto Verdaguer.
Més enllà de la finestra del menjador l’immens espai, enfront pineda espessa, a la dreta el camí que arrenca fins a Vallvidrera i, al lluny s’albiren, de dia, alguns edificis, llums a la nit, és el poble; a l’esquerra quatre cases i un horitzó de cel en calma o enfurismat, obert als somnis. Contemplar-ho m’ajuda a començar el dia amb una gran joia, i encara es fa més completa quan miro les meves plantes, sobretot les orquídies que vaig esporgar un cop caigudes totes les flors i que ara, uns mesos després, ja han tret els primers brots i dos dels botons ja s’han esbatanat tot donant pas a les bellíssimes flors blanques de tres pètals... sense adonar-me em trobo somrient, tot plegat és com una cerimònia que passa en un instant breu però molt intens.
                                                 Rosa Bruguera

HISTÒRIES DE LA VORA DEL FOC

Aquell dia no havia sortit el sol, la pluja queia amb insistència i malgrat que el carrer era un fangar, nosaltres fèiem cap a la fleca del poble, era l’hora en què treien el pa del forn i amb el pa els panellets que havíem preparat aquell matí. L’hi portàvem tot allò que era imprescindible coure al forn perquè nosaltres no en teníem; com m’agradava aquella flaire tan especial del pa acabat de sortir i quin goig la plata de panellets: olorosos, torrats i amb diferents formes segons fossin de pinyons, de codonyat, de coco o senzillament d’ametlles, tots convidaven a tastar-los, però no podíem agafar-ne cap fins després de sopar, aleshores ens asseuríem a la cuina, al voltant del foc i començarien a explicar-nos històries, uns cops certes, d’altres inventades però sempre macabres, de por, tanta por que no ens movíem de la cadira fins que quèiem mortes de son.
                                                  Rosa Bruguera

M. Mercè Marçal

M. Mercè Marçal investigadora de totes les possibilitats creatives de la llengua, planteja el repte, com a força impulsora que la porta a endinsar-se en la recerca de noves formes, noves modalitats, no únicament amb la curiositat de l’infant que vol créixer de pressa, sinó com la necessitat de la persona adulta d’aprofundir en el coneixement.
Les paraules, les expressions que en teoria podrien resultar dissonants, en la MMM prenen forma amb la mateixa traça que ho fa l’artesà quan modela el vidre.
Una persona sensible capaç de trobar en les coses més insignificants, boniques o lletges, habituals o excepcionals, el seu veritable sentit poètic.
Dona contradictòria, tímida però de caràcter, apassionada, rebel, tenaç, compromesa tant a nivell social com polític, lluitadora per una nació oprimida, militant activa del moviment feminista i lèsbic; transgressora que es va anticipar al seu temps, enderrocant mites amb la voluntat de viure la utopia i de forjar un món nou.
El seu lema el resumí en tres versos:
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
                                                                    Rosa Bruguera

MANS

Guiada per la mà amiga
No tem la força de l’huracà
Dòcilment s’allibera
lliure com l’aigua en mar oberta.
Ferida per l’embat de les onades
rebel s’aixeca i planta cara,
és una gota entre moltes altres.
                          Rosa Bruguera