Síndrome de Wendy o síndrome de possessió?

Ella i en Lluís havien hagut de prendre tres dies de vacances. Prou li dolia deixar la comptabilitat del petit talleret – quins desastres faran! Només de pensar-hi, quines esgarrifances! – Però bé que en Lluís es mereixia uns dies de folgança: la setmana passada havia complert els 50, pobrissó.
Ell les prefereix llises, però li vaig comprar un parell de camises ben virolades. No sé, em faig la il·lusió que m’acompanya una parella jove i alegre – o al menys les amistats així ho veuran. També una altra amb coll d’aletes per quan baixem a sopar al balneari: allí cal fer patxoca.
Perdoneu un moment. Fa estona que no he trucat a l’oficina ...
- Sió, hola, ets tu?
- ...
- Bé, molt bé. No us preocupeu, només em queda un dia per tornar. Recorda sobretot,  abans de marxar de tancar l’ordinador ...
- ...
- Sió, no t’enfadis,només és per si de cas ... Fins aviat.
-Lluís, per què fas aquesta cara? Estem de vacances! Tu ja saps que les he fet per tu. Anem a fer un passeig pel jardí? L’aire et refarà aquesta cara de prunes agres. Posa’t la jaqueta que fa una mica de fresca. No, no; aquesta no, que no lliga amb els pantalons. Té, posa’t la marró ... Així, ara estàs molt bé. A veure, un petit somriure? Mira que m’ha costat molt deixar el taller! Però tu et mereixes aquest sacrifici.
Ah, si som a dijous! La trobada de la Parròquia!... Espera un moment, Lluís. Llegeix el diari mentrestant.
- Magdalena, em sents? Sóc la Mariona
- ---
- Sí, molt bé. Estem al balneari celebrant l’aniversari d’en Lluís. Per això et trucava. Aquesta nit no podré venir a la Parròquia. Feu les bosses ben iguals, menys la de la Dúnia: li poseu la meitat. La molt espavilada després també va a demanar al mossèn del costat. Qualsevol dubte,  em feu una trucada. Fins aviat.
-Però Lluís, què fas adormit? Si ni a les vacances no hi poses una mica d’il·lusió ...
                                                                                                        Jaume Roig