ELS ARBRES DE LA TARDOR

Us he de confessar, que sóc una enamorada dels arbres. Em captiven en qualsevol època de l’any Però si n'he de triar una, escullo la tardor. ¿No us heu emocionat mai al contemplar la bellesa que ens atorga la natura, quan esclata la diversitat de colors en les seves fulles? Jo sí ! No puc explicar el misteri que sento, és una sensació interior tan forta, que en moments de feblesa em fa plorar de gratitud.

Les diferents tonalitats de grocs, taronges, vermells i marrons, han sigut plasmats per infinitats de pintors, però, els impressionistes com Monet - entre altres - han sabut arribar-nos al cor mostrant la grandiositat dels seus colors en els diferents estats de llum. També han sigut molts els escriptors i poetes que han deixat la seva empremta bucòlica d’aquesta estació, com el nostre estimat Josep Pla. Però, el que realment és diví, es poder contemplar aquesta meravella amb els teus ulls i amb un silenci només trencat per l’aleteig dels ocells. ¿No heu estat mai a la Fageda d’en Jordà ? Si llegiu el poema que en Maragall va fer d’aquest indret us encisarà, però, si voleu veure la majestuositat que l’envolta aneu-hi a la tardor! Caminareu per una catifa de fulles de colors com si de flors es tractessin i de tant en tant caurà una fulla seca i semblarà que el seu ball fins arribar a terra vagi al compàs de les vostres emocions.

A l’hivern, quan es desfullen els arbres i ens mostren el seu esquelet, també té el seu misteri: Les branques sembla que respirin, que ens parlin des dels seus racons més íntims del pas del temps i quan s’enfarinen de neu, ens impregnen de visions fantasmagòriques per recordar-nos la seva fortalesa. Però resisteixen any rera any, per donar pas a la primavera i brotar com per art de màgia i de mica en mica unes fulles verdes, joves, plenes de vida . Aquest procés, desperta en mi un estat d’eufòria adormida!. M’està anunciant - junt amb les orenetes - aire, llum, sol, passejades i sumiu hamb camins plens d’arbres, que van atapeint les seves copes per arribar a l’estiu i donar-nos ombra però sobretot donar-nos vida. ¿Hi ha una cosa millor que llegir un bon llibre sota el seu fullam? i una cosa més relaxant que deixar passar estones contemplant el verd intens de les fulles pensant que els colors de la tardor estant esperant el seu torn per fer-se visibles ?

Quantes coses podem aprendre dels arbres si els contemplem! Per això, tota l’alegria que em proporciona una arbrada, fa que el meu sentiment defalleixi quan veig un arbre solitari en una planúria, llavors és quan penso, que el dia que Déu vulgui podria fer-li companyia.

Emi Sánchez

GIACOMO LEOPARDI

Giacomo Leopardi

Reseña biográfica Poeta italiano nacido en Recanati, Las Marcas,  en  1798. Primogénito del conde Monaldo y de la  marquesa Adelaida Antici, recibió una educación rígida y conservadora a pesar de su enorme fragilidad física. Desde muy pequeño aprovechó la extensa biblioteca de su padre para adquirir una vasta cultura que lo convirtió en un gran poeta y ensayista. Su primera publicación, "Al pie del monumento de Dante" en 1819, fue seguida por obras de carácter romántico y melancólico entre las que se destacan "Cantos" en 1824 a 1835, "Misceláneas" en 1832, "Opúsculos morales" en 1827, y "Zibaldone" en 1832. Su inestabilidad emocional y los repetidos fracasos sentimentales, lo llevaron a viajar por diferentes ciudades italianas hasta radicarse en Nápoles,  donde falleció

 

A LA LLUNA La lluna de gener

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que, ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il·lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada. M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ánsia!. ­

                                           Emi Sánchez

EL GRECO: Núvols tocats per la lluna de tardor (segons Josep Pla)

Vista de Toledo -1607

 

Lacoonte – 1608

                                                                         Emi Sánchez

LA PLUJA

Si t’atures un moment a contemplar, ni que sigui el més petit dels elements que presenta la natura, te n’adones de la complexitat i l’harmonia que presenten. Hi ha tants detalls que no veus perquè el dia a dia els ha fet tan comuns, tant normals que han esdevingut irrellevants. Però hi a fenòmens naturals espectaculars, com ara la pluja.

La pluja fina que amara la terra amb una dolça abraçada, i desprèn, com a resposta d’agraïment aquella olor tan especial de la terra humida. Quan has sentit aquesta olor a muntanya ja mai més la pots oblidar i cada cop que la retrobes, sigui on sigui, en refermes els llaços de complicitat. Aquesta és la pluja que quan se’n va, deixa una alenada de vida.

La pluja forta, la que cau amb ganes, sigui en forma de ruixat o més durable, aquella que omple les rieres i les fa torrentades, la que a vegades cau amb aquelles gotes abutllofades que es rebenten en arribar a terra, aquella pluja que en acabar et presenta un magnífic arc de sant Martí i una sensació de profunda calma.

Però les més impressionants són les tempestes, sobretot fora ciutat, això sí vistes des de la seguretat i el confort d’un bon aixopluc, acompanyades de llamps, de trons, de la força del vent, de la forta remor de l’aigua que llisca camí avall o de la persistència de l’amuntegament de les gotes repicant amb insistència, l’espectacle és d’una grandiositat que fascina, fa goig, basarda i por, tot a l’hora.

No heu vist mai una tempesta seca, silenciosa, sense pluja, sense trons, només vent i llampecs? Jo ho he viscut i probablement no en viuré mai més cap com aquella. Havíem muntat el campament de tardor en una clariana prop del bosc. Era tard, negra nit, el foc de camp s’havia acabat i ja estàvem dins la tenda de campanya.

De cop i volta el primer llampec, d’una llum intensíssima, i un altre i un altre, cada cop a intervals més curts fins que la llum s’encavalcava deixant en l’aire com mil flaixos alhora, ningú parlava, ningú es movia, al fons mil ombres entretallades dansaven en la foscor amb moviments àgils i estranys, eren els arbres que es barallaven amb el vent i defensaven ferotgement les seves branques i jo sentia gemegar les fulles i desitjava que tot allò acabés ben aviat. Cada cop que hi ha una tempesta recordo la profunda atracció d’aquella dansa de les bruixes.

Rosa Bruguera

LLUNA PLENA

Lluna Plena

Quan en nit d’hivern

la lluna és ben plena

i juga amb el vent

que els núvols modela

Quan formes canviants

s’allunyen de pressa

la lluna amagant,

o mostrant sa nuesa

Com un joc d’infants,

fet a dalt del cel

amb dits vacil·lants,

sons de violoncel

                             Rosa Bruguera

HAIKÚS A LA LLUNA DE GENER

LLum clara, blanca
magnífica puresa.
Regal de l'astre.

Nou any comença,
música de Beethoven.
D'acer la lluna.

Foscor robada,
són porugues les bèsties.
Qualitat tensa.

Un somni lúcid
a l'època glaçada
ets, lluna meva.

La llum tant viva
de lluna misteriosa,
l'any nou presenta.

D'hivern un somni,
un patètic silenci
tot ple de vida.

Sandra

NIT MAGICA

És màgica nit

la Nit de Nadal.

Els infants somnien

amb el tronc que els mira,

i els parla molt suau

del Nadal que arriba

i dels que han passat.

De totes les coses

boniques, brillants,

dels torrons i neules

que tindran demà

Del món de gent bona

que hi ha al seu costat

I veuen la casa,

guarnida com mai,

el tió que espera,

i els alegres cants,

I el goig que es respira

Perquè ja és Nadal!!!

                                   Rosa Bruguera

SOMNI DE NADAL

De cop i volta va deixar de rondinar. Li havia picat l’ullet! Mirant el tió es va menjar el plat de mongetes tendres i la truita en un tres i no res.

La mare se’l mirà, ara feia gairebé una hora que estava davant el tió, a estones parlant-li, a estones en silenci, com si escoltés; li posà la mà al front, mai l’havia vist tan concentrat, però semblava que no tenia febre.

Aquell Nadal el tió fou abundós, neules, torrons, xampany i uns diminuts ninotets articulats que van fer que l’Oriol oblidés les llargues converses i els ulls del tronc que li parlaven; encara no sabia perquè però aquell Nadal se sentia feliç i així seria, any rere any, per sempre més.

Rosa Bruguera

HE DESCOBERT UN ULLAL

He descobert un ullal
als boscos de la muntanya.
A la muntanya on visc,
he descobert un ullal.
I fermament astorada
com si fos herba arrelada
observo en aquest instant
brollar l'elixir de plata
i escolto els mils sons de l'aigua,
de l'aigua d'aquest ullal.
He descobert un ullal
al cor de la meva ànima.
A l'ànima on jo visc,
he descobert un ullal.
I fermament aquietada
com esperit enlairada
observo en aquest instant
brollar l'elixir de vida
i escolto els mils sons del Pare,
del pare del meu ullal.

Sandra

Músiques que defineixen la lluna de gener. Josep Pla

"Una audició del "Clar de lluna" de Beethoven, sobretot a l'hivern, després d'un sopar senzill i substanciós, amb un vi discret, en una habitació ben temperada, amb una companyia amable i hospitalària, és d'efectes absolutament infal·libles" Josep Pla

"

Clar de lluna" Beethoven

" I els "Nocturns" de Chopin són, al meu entendre, nocturns amb lluna i concretament amb lluna d'hivern." Josep Pla

"Nocturn n. 13" Chopin

"Nocturn n. 20" Chopin

IMATGES D'UNA TARDA POÈTICA I MUSICAL AMB LA MARINA ROSSELL

.
Agraïm a les alumnes de puntes de coixí la deliciosa percussió que ens van oferir amb els boixets.

Les poetes Josefa Contijoch i Àngels Gregori van ser convidades d'honor a l'acte.

Al Teatre de la Cuina, ple de gom a gom, vam emocionar-nos amb la veu i les cançons de la Marina i amb la seva passejada poètica, vam cantar i vam viure una estona entranyable.