OSWIECIM

VIATGE A OSSERA

El paisatge era agradable: ja feia estona havia deixat Sant Llorenç de Morunys, les magnífiques vistes del Cadí des de Coll de Jou, Tuixent amb les seves trementinaires per enfilar la carretera de la Vall de La Vansa. A mesura que m’apropava a Ossera una certa intranquil·litat s’apoderava delmeu cos. Poso Catalunya Ràdio i la seva música clàssica.

Feia dos anys i mig que no veia la Neus. Quan vaig trucar-la per dir-li que pujava, la resposta va ser més aviat freda: Si creus que ens hem de veure, tu mateix, va dir. Semblant to distant de quan va decidir marxar de casa, més aviat fugint que cercant quelcom que l’atreies.

Arribo a Ossera, quatre cases habitades. Sospito on deu estar ella per les cabres del tancat. Obro la porta i … Pare! Em fa un petó com mai me l’havia fet. En Juanjo no hi és, ha anat a La Seu a vendre formatges. T’has aprimat, però estàs molt “guapo”. T’imaginaves així la casa?.

Jo encara tenia el cor tancat com un puny d’incomprensions, de pors, de ressentiments. Mai havia entès que marxés tal com ho va fer. Deus tenir gana després del viatge. Vols tastar els formatges? En tenim molts: sec, tendre, amb oli, de tupí, … Aquesta no és la Neus d’abans que s’enfadava per qualsevol cosa.

Nena, no m’imaginava pas això, vaig respondre. Que polit i endreçat està tot. Puc provar-ne del tendre?.

Vam asseure’ns a l’entrada, al sol de primavera. La Neus preguntava per la família, pels amics, les novetats de Barcelona –feia mig any que no hi anava. Vam recordar la mare, tenia deu anys la primera vegada que vam visitar Ossera, deia. A la mare li encantà el poblet. Deia que li agradaria restaurar una casa per venir-hi els estius. Ara la tindria. M’explicava detalls que denotaven que s’havia reconciliat amb ella.

A poc a poc el meu cor s’anava ablanint. M’ensenyava les cabres i em deia com era cada una: enjogassada, tristona, emmarada, tossuda, … I el Juanjo?, vaig dir-li. No el veuràs perquè estarà tot el dia fora. M’ha ajudat molt, sobretot al començament. Jo havia perdut les ganes de viure. El Juanjo ha tingut molta paciència amb mi. L’estimo molt.

El Juanjo l’estima tal com és i per això ella és feliç i es sent segura. Jo l’estimava tal com volia que fos: per això va marxar.

Jaume Roig

EL DIÀLEG

És imprescindible el diàleg per aclarir els conceptes. Amb un diàleg  ben plantejat, amb bona voluntat i comprensió podríem arreglar el món.

                  Trini Guilera

ELEMENTS MÀGICS

El fil roig és aquell que a la nit, quan els carrers desapareixen i totes les coses inanimades tenen vida, et porta d’un punt a l’altre en un obrir i tancar d’ulls, per a ell no hi ha distàncies. Tampoc té parades fixes, acut allà on el criden i et deixa allà on li dius.

Per això el cavaller petrificat de la cantonada del Palau de la Música, li va demanar

- em pots portar al terrat de la Pedrera? Però abans hem d’arribar-nos a la catedral.

Allà els esperava la gàrgola de l’ absis. Cada divendres es trobaven amb les xemeneies, cavallers molt més antics que ells, per fer petar la xerrada. Quan van arribar les van trobar totes esvalotades i desmanegades, com si s’haguessin barallat.

- Què us ha passat?

- Ens han atacat amb pedres, en llençaven una darrera l’altra, i ja ho veus com hem quedat, sort que ningú s’ha trencat res

- ara presentarem una denúncia,

- sí, sí, però necessitem saber qui ha estat,

- segur que ho ha fet el drac de Can Batlló

- què dius ara! Si és un bon jan, a més d’on podia treure tantes pedres?

- i en teniu alguna com a prova?

- sí, i tant, n’hem guardat moltes, són allà dins d’ aquella caixa, les vols veure? Quan cauen fan una mica de mal però són boniques, blanques, segons com semblen transparents, mira-les...

I en obrir la tapa van començar a xisclar i cridar que no hi eren i que els hi havien robat, unes donaven la culpa a les altres, que si no has tancat el candau, que si calia fer guàrdia, que si patatim que si patatam, tothom parlava a l’hora, allò era un guirigall; s’havien acostumat a viure amb els homes i es comportaven igual que ells.

Van cridar el fil roig per si havia vist o portat a algú més que als dos cavallers. No havia vist ni portat a ningú més, havia estat una nit tranquil·la, tot plegat era ben estrany.

Com que les notícies van que volen, en pocs minuts no es parlava d’altra cosa. Aleshores sonà la veu greu, solemne i clara de la campana, que parlà amb la saviesa de sempre:

- les pedres d’aigua glaçada han desaparegut com ho ha fet la vostra capacitat de portar somnis i omplir de fantasies petits i grans, encara podeu recuperar el poder de fer miracles... si voleu.

                                       Rosa Bruguera

DIVERTIMENTO

La rateta presumida,

el cavaller ben plantat,

la caputxeta vermella,

les botes que porta el gat,

 

la valentia dels sastres,

els follets enjogassats,

els porquets que feien cases,

i aquell llop sempre malvat,

el patufet que ni es veia,

i el pinotxo de nas llarg.

Tots personatges fantàstics

que ens feien il·lusionar

i viure els nostres somnis

com si fossin realitat!

Rosa Bruguera

PLUJA D'ESTRELLES

Heu comptat mai les estrelles? Jo sí, no les que s’hi veuen enganxades en el firmament, per això em caldria tota una vida i potser no en tindria prou.

Va ser un estiu que vàrem anar a raure a un poblet petit. Aquell any tots els diaris en parlaven que hi hauria una pluja d’estrelles espectacular, perquè per St. Llorenç cada any n’hi ha, diuen que són les seves llàgrimes.

Així és que ens vàrem preparar bé. Un plàstic per posar a terra, una manta a sobre, què no ens passes la humitat, i a sobre un bon sac de dormir. I ja ens teniu a la serena, tot escrutant el cel . La nit nítida i les estrelles fulgurants la feien meravellosa.

El homes aviat varen aclucar els ulls, i les dones aspectants anàvem comptant, no les estrelles, sinó les hores. De caure, no us penseu, pot ser sis o set. .És curiós que altres anys sense cap publicitat n’he vist caure moltes més.

Rosa Aguarón

L’ILLA – Jorge Bucay

L’illa – Jorge Bucay

Hi havia una vegada una illa, en la qual vivien tots els sentiments i valors de l’home: El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa ... com també tots els altres, incloent l’Amor.

Un dia es va anunciar als sentiments que l’illa anava a enfonsar-se. Llavors tots van preparar les seves barques i van marxar. Únicament l’Amor es va quedar esperant sol fins l’últim moment.

Quan l’illa va estar a punt d’enfonsar-se, l’Amor va decidir demanar ajuda.

La Riquesa va passar a prop de l’Amor en una barca luxosa i l’Amor li va dir: “Riquesa, ¿em pots portar amb tu”? “No puc perquè tinc molt or i plata dintre de la meva barca i no hi ha lloc per a tu”

Llavors l’Amor va decidir demanar-li a l’Orgull que estava passant en una magnifica barca, “Orgull et prego, ¿pots portar-me amb tu?” “No puc portar-te Amor” va respondre l’Orgull: “aquí tot és perfecte, podries arruïnar la meva barca”.

Llavors l’Amor va dir a la tristesa que se estava acostant: “Tristesa t’ho demano, deixem anar amb tu” “Oh Amor” va respondre la Tristesa, “estic tan trist que necessito estar sola”

Després el Bon Humor va passar enfront l’Amor; però estava tan content que no va adonar-se que l’estaven cridant.

De sobte una veu va dir: “Vine Amor, et porto amb mi” Era un vell el que l’havia cridat.

L’Amor es va sentir tan content i ple de joia que es va descuidar de preguntar el nom al vell.

Quan va arribar a terra firma, el vell se’n va anar.

L’Amor es va adonar de quan li devia i li va preguntar al Saber: “Saber ¿pots dir-me qui m’ha ajudat ?” “Ha sigut el Temps” va respondre el Saber .“¿El Temps?” es va preguntar l’Amor, “¿Per què deu ser que el Temps m’ha ajudat”? El Saber respongué: “Perquè només el Temps és capaç de compondre quan important és l’Amor en la vida”

Traducció - Emi Sánchez 29-01-2010

Amb aquesta faula de Jorge Bucay, és pot fer una conclusió final:

• L’Amor guanya a la riquesa perquè la seva barca es pot enfonsar.
• A l’Orgull, perquè pendent de la seva perfecció, la barca no li deixa gaudir del viatge de la vida.
• A la tristor, perquè no té ningú que li faci veure que el camí és curt i és un goig contemplar-lo.
• Al Bon Humor perquè encara que és bo, la seva eufòria potser no li deixarà escoltar que el camí no és sempre pla i que de tant en tant convé tocar de peus a terra.
• I per fi arriba el Temps que amb ningú es doblega, però que acompanyarà a tots els sentiments perquè al arribar a bon port l’Amor estigui present per poder viure.

Emi Sánchez / 29-01-2010

HISTÒRIES INVERSEMBLANTS

No us ha passat mai que desprès d’escoltar una divertida història inversemblant, us han entrat unes immenses ganes d’esclatar de riure i heu hagut d’aguantar-vos per no ridiculitzar més a la persona que ho explica i que a la vegada és protagonista?

Us diré un cas: Parlant amb dues amigues, una va treure un tema molt graciós. Explicava que el seu marit (metge d’un hospital de Barcelona) és va trobar un dia amb un pacient molt peculiar. - Penseu en la situació: – Un home que l’havien de reconèixer i li diuen que es treguis la roba de la part de baix i que es poses el típic “llançolet” com un cambrer. Al cap d’una estona, entra el citat metge i se’l troba amb el “drapet” al braç i la seva part intima penjant al vent, només li faltava la safata amb el cigaló i la taronjada.

Realment vam riure una estona, però ara arriba el cas que us volia comentar i que quan vaig poder, vaig riure d’aquella manera que aflueixen llàgrimes i contraccions de panxa a l’hora.

Al sentir l’història singular, l’altra amiga, amb cara de circumstàncies (donat el seu caràcter incrèdul i obedient), ens va dir; Doncs escolteu el que em va passar a mi: M’havia de fer una radiografia per controlar una infecció de coll i desprès de passar per la burocràcia dels papers, una infermera jove i agradable amb va dirigir a una habitació i m’ordenà que hem tragués tota la roba – quan dic tota, vull dir tota – i em dona el tros de llençol per tapar-me, però al desplegar-lo, era tan petit! que si em tapava la part de baix quedava al descobert la de dalt i viceversa, i mentre anava pujant i baixant el “mocadoret” va entrar un metge just quan els meus pectorals (no és per dir-ho) exuberants quedaven al descobert; - igual que va entrar, va sortir: sense dir res - . Al cap d’una estona, va entrar un altre quan el drap es trobava a la part de dalt i es clar, aquella visió, li deuria produir un impacte força intens al nou visitant, perquè em sembla que per allà va passar tot el col·legi de metges mentre jo anava pujant i baixant la minúscula peça. L’un em veia els pits i un altre, ja us podeu imaginar el què. Però la sorpresa es va produir quan va entrar l’últim que dignant-se llegir el meu historial, va comprovar que una infermera incompetent, m’havia enviat a un lloc equivocat i que per el meu reconeixement, no calia tal exhibicionisme i amb aquestes paraules, em va dir: Ja es pot vestir, passi a la sala del fons i treguis les arracades.

No us podeu figurar la meva angoixa quan circulava per aquell passadís i em trobava amb algun espectador del meu striptis.

Bé, després d’això, i per a treure-li importància, li vaig dir amb una mica d’humor, que pitjor hagués sigut que se l’hagués posat al cap com una pastoreta i hagués anat a fer-li companyia al cambrer.

A partir d’aquesta història, en les meves revisions, sempre porto un fulard enorme pel que pogués passar.

Emi Sánchez/ 22-01-2010

La pluja d’estrelles: TANQUES

Travessà el Silfe

el riu quasi a flor d’aigua,

genet eteri

d’un delicat insecte

en ràpida volada.

          *

S’entrobrí el lliri

i aparegué entre els pètals

el cap d’una Elfa

airós, gentil i amable.

- Què recerques tan d’hora?

          *

- Una gran nova

passà durant la fosca:

pluja d’estrelles

ha caigut a la terra:

ho ha vist el Mussol Savi.

          *

a milers queien

denses com calamarsa

mentre dormíem.

- I on han anat a raure?

- Radera les muntanyes.

          *

Sortí del lliri,

saltà àgil a la gropa

del delicat insecte,

el braç a la cintura

de l’encuriosit Silfe.

          *

I el vol comença

vers dalt de la muntanya.

La vall albiren

i allí es deixen caure

on brilla la rosada.

                                          Jaume Roig

L’ARC DE SANT MARTÍ

Ets pura naturalesa.

Anuncies bon temps després de la tempesta.

Dones serenitat, alegria, optimisme.

És com si estessis sol i no ho estessis.

Voldria tocar-te però no hi arribo.

Sols mirar-te, que ets obra de Déu.

                                                   Trini Guilera

HAIKUS

Llum de rosada,

la vall sempre brillava.

El mussol parla.

 

 

 

 

Pluja d’estrelles:

cortina a la platja,

reflex a terra.

 

                           Trini Guilera

L’ARC DE SANT MARTÍ

Ets pura naturalesa.

Anuncies bon temps

després de la tempesta;

dones serenitat, alegria, optimisme:

és com si estàs sol i no ho estàs.

Voldria tocar-te però no hi arribo.

Sols mirar-te que ets obra de Déu.

                    Trini Guilera

HAIKÚS A LA PLUJA D'ESTRELLES

Pluja d'estrelles
durant la nit passada,
brillant vetllada.

Milers d'estrelles
remouen l'encelda,
el mon s'acaba.

Ràpida vola
libél.lula bonica,
per donar noves.

A dins d'un lliri
bona, descansa l'Elfa
i la desperten.

Ara ja brillen
les gotes de rosada
a la muntanya.

Túnica negra
vesteix de matinada
qui toca estrelles.

Tota burleta
la mentida pudenta,
el cert amaga.



Sandra

TANKA

El petit Silfe
cavaller dalt d'un lliri
trucà sos pètals
tragué del seu son l'Elfa
plogueren les estrelles

Gabriel Garcia

Un amor vell

UN AMOR VELL

Fa temps que el conec, potser no tant com jo voldria, ja que encara guarda molts secrets per esbrinar, però no puc evitar-ho, ho he de confessar, n’estic enamorada, pel seu encant, per com és d’acollidor, perquè està amarat de vivències, i conviure amb ell em fa comprendre moltes coses. És vell, tot i sent tan vell, el temps no ha pogut abatir-lo. Malgrat la seva vellesa i els anys que arrossega, últimament sembla més jove, potser és per què se sent estimat i reconeixen la seva especial personalitat. És impertorbable en tot, i això és el que més em captiva d’ell.
Els matins, quan encara tothom dorm, recollit en la seva soledat, és quan més me l’estimo; es mostra tan tranquil i serè, que no em puc resistir a la bellesa que l’empremta del temps li ha donat. Molta gent no entén aquesta devoció que li mostro, potser es que no el veuen amb els mateixos ulls que jo, o el rebutgen precisament perquè és vell. Ha tingut amics i enemics de tota mena, ha viscut moments tràgics que li han deixat cicatrius que encara ara mostra, però ell, malgrat tot el que ha viscut continua ferm i impassible. Té un tarannà obert a tothom.
Hem passejat plegats totes les estacions de l’any: a la tardor es mostra indiferent als freds que vindran, perquè sap que a l’alba, quan surt el sol, ho il·lumina tot amb el color de les maduixes, per uns instants tot queda envoltat d’una llum màgica. Junts i amb silenci, gaudim d’aquest espectacle, que tots dos compartim. Quan més pateixo per ell es a l’hivern, doncs no li convenen els aiguats, i està melangiós esperant la primavera. A l’estiu es torna feixuc i, tret d’alguna festa, on per força hi ha de ser, s’adona que els anys li pesen, llavors comença a somniar en aquell sol rogent de la tardor, que a frec de l’alba, per uns màgics moments, ho vastirà tot de color.
Comprenc que hi hagi gent que els prefereix més joves, amb millor aspecte, i vestits de disseny, però jo als joves mel’s miro, i els veig massa uniformats, penso que són macos, i per molt que em diguin què és el que trobo en ell, no els canviaria pel meu entranyable i estimat barri de La Ribera.

Rosa Creus

POEMA

MENTRE SOC AQUÍ


Mentre sóc aquí, entre quatre parets,
el sol es pon i banya de sang el mar,
d’or un paisatge que només els ocells
el poden lloar.
Mentre sóc aquí, presonera de la gran ciutat,
les aigües cantan en un indret amagat.
Mentre sóc aquí, el mon s’ofereix
esplendent i callat.
Mentre sóc aquí, quieta,
la vida perdo i la ment se’n va.


Rosa Creus

EL MIRALL


Sóc ja a la porta de casa, però abans de sortir vaig fer la darrera mirada al mirall del passadís per comprovar si el meu aspecte era de bon veure.

Em quedo esmaperduda , no hi sóc. El netejo i, res de res. Amb les mans ressegueixo la línia del rostre, dels ulls, els cabells, i torno a mirar, sorprenent, no existeixo.

Desisteixo de sortir de casa. I si ningú em veu i em trepitgen, i si a la feina ja no compten amb mi?

Serà millor que segui al sofà fins que recuperi el meu cos i potser també l’ànima.


Rosa Aguaron