Aquell casalot, ens havia acollit durant molts anys. Una era donava entrada a unes corts, i un arc romànic, a través de les escales ens introduïa a una gran sala.
Des de l’eixida estant cada una de les amigues fèiem conxorxa, tot trenant un jersei o teixint una cortina.
Ens va donar la possibilitat de viure com els fills jugaven i tot jugant anaven creixent.
Un dia van dir que volien anar a dormir al bosc, i aquell dia no sé qui va estar més desvelat si els pares o els nens
Què puc dir dels boscos que voltaven la casa? Del silenci, del cant dels ocells, de llargues caminades tot compartint els projectes, il·lusions i també dubtes. Dies de cel claríssim, altres de boira i quan plovia tots ens arreplegàvem a la cuina per dissimular el neguit que ens produïen els llamps.
Un dia de pluja un llamp va ferir de mort el casalot i com era un dia de boira espessa, el poble no es va assabentar fins que el foc va llepar totes les parets rosegant-les fins al cor.
Res va tornar a ser igual per a cada un de nosaltres. Això si, els fills mai van oblidar les estades viscudes en ell.
Rosa Aguaron
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada