LA INNOCÈNCIA

Sí, ja ho sé, aquest termini d’innocència, és impossible de recordar. Si voleu el canviarem per “estat de desconeixement” que vol dir el mateix, però potser no ens causa tanta enyorança.
Al parc, una tarda d’estiu quan el sol començava a adormir-se, l’Oriol corria i xisclava feliç amagant-se entre els arbres. De tant en tant, em feia una mirada picardiosa i sincera que mostrava l’ànima neta de culpa. De la seva ingenuïtat, va sorgir la innocència més tendra i pura.
Amb el ulls negats, continguts, evitant un esclat d’emocions, vaig cridar sense cridar:
- Innocència, no l’abandonis, acompanya’l sempre - però, aquest regal que ens dona la vida al néixer, que ens embolcalla i protegeix com una bombolla, és el que menys perdura, i amb el temps, es va desinflant, ens oprimeix i ens porta a la realitat. Ja només queden els records, records, que pesen, que notes l’existència dintre teu , que coneix la malesa i la menysprea, i que lluita perquè perduri en la memòria.
Sotmesa amb els pensament però sense deixar de contemplar la vida, l’Oriol s’acostà i amb el rostre angelical i amb un somriure trapella, preguntà sense malícia: Avia, perquè estàs trista? Vine a jugar amb mi, mira l’ocell com vola. Oh innocència, que la bogeria del món no el contamini mai. 
                         
                                  Emi Sànchez
30-10-09

Unes fotos de l’illa de Veglia o KRK:




M. Àngels Anglada: