FINAL DE CURS

Quan al setembre vaig fer una cua llarguíssima, per poder apuntar-me en una llista d’espera, per matricular-me a l’escola i al cap d’uns dies vaig poder fer una inscripció definitiva, no tenia gaire clar en com podien anar-me les classes. Tenia molt bones referències i encara que no havia obtingut plaça on volia, una trucada telefònica de la Dolors em va acabar de convèncer.
El primer dia vaig arribar amb la il·lusió de començar una cosa nova per a mi, encara que dubtosa de les meves possibilitats quan vaig veure el nivell de l’alumnat, però la Dolors amb el seu entusiasme va fer preveure que tot seria molt més fàcil i planer.
La primera lliçó va ser un desastre. Aquella “carta” de la Mercè Rodoreda no sabia per on mirar-la ni interpretar-la i no vaig fer res del que es demanava. Poc a poc vaig anar entrant en les narracions, fixant-me en el vocabulari, la construcció de les frases, la descriptiva, els girs lingüístics i en definitiva allò que l’autor ens volia dir i les classes van esdevenir un plaer.
He descobert sobretot que les narracions i contes curts són obra d’autors que saben escriure molt bé i que saben transmetre en poques paraules un munt d’intencions. Ara llegiré aquest gènere, que no m’interessava gaire, amb uns ulls molt diferents i oberts, fixant-me molt en tots els petits detalls ja que aquí rau la gràcia.
Si haig de fer una tria em quedo amb el deliciós conte de Mª Àngels Anglada “L’empelt” i amb la descoberta que ha representat per a mi els versos de Maria- Mercè Marçal que m’han fet sentir una gran emoció.
L’altre protagonista del curs “El carrer del Petons” m’ha agradat molt. És un llibre aparentment senzill, però molt ben escrit i fent un recorregut per la nostra història més recent que m’ha interessat moltíssim.
De totes maneres, per a mi, el gran protagonista de les classes han estat els escrits que de manera suggerida per les lliçons han anat sorgint. Alguns més tímids que d’altres però al final n’hi ha hagut de tothom. Hem rigut, ens hem emocionat i fins i tot hem plorat. En molts casos ha estat, a més a més, un exercici de sinceritat que com a persones ens ha enriquit. Sortosament queda en el blog constància d’aquest curs i tot el que s’ha escrit.
Jo personalment no m’ho miro com un final de curs, sino com el començament d’una etapa que desitjo continuar. He après moltes coses, m’ho he passat molt bé i els matins dels divendres han estat un parèntesi en la meva vida habitual que m’ha fet reflexionar i decidir que ha arribat el moment de dedicar més temps en fer allò que m’agrada.
Anna Mª Mora

MONTSERRAT

Hi ha indrets que formen part de la vida d’un mateix, on tot t’és  familiar i on t’hi trobes bé. Per a mi un d’aquests llocs és Montserrat. No sabria definir per quin ordre de preferències situar-lo. Com a muntanya amb una magnificència i majestuositat inqüestionables; com a lloc d’alt contingut religiós, alhora místic i màgic que desprèn una gran força o bé com a espai simbòlic que aplega tot un conjunt de sentiments i que representa un recorregut pel país, la cultura, la història, la llengua...
M’agrada anar-hi de tant en tant. Encara que Montserrat es veu des del mateix Collserola, quan t’hi acostes, sempre et sorprèn i la serra té formes molt diferents segons des on arribis. Jo normalment ho faig des de Terrassa i quan la carretera travessa un petit túnel i se’t mostra al davant amb tota la seva immensitat, respiro fons i penso “mira, ja hi som...” Però encara falta la pujada per la ben cuidada carretera amb el seguit de revolts i que ens mena fins les zones d’aparcament. De totes maneres la millor manera d’arribar-hi és amb el aeri que li afegeix una considerable dosi d’emoció.
Montserrat té moltes, diguem-ne, lectures i en segons quin moment es pot triar la que més s’escau.
Si el dia es clar passejar pels camins fins la Creu de Sant Miquel, o pujar amb el funicular de Sant Joan i arribar fins la petita ermita, o, el millor, seguir fins a Sant Jeroni on la vista és incomparable. Des d’aquest punt i mirant en direcció als Pirineus, es poden identificar les muntanyes llunyanes des del Costabona fins les muntanyes d’Andorra, destacant el Port del Comte, que són les més properes. Des d’aquest punt es dibuixen la quadricula dels camps, els boscos, les poblacions i fent la volta fins i tot el mar. Tens la impressió que la vista abasta una part important del país i et sents cofoi i orgullós del que veus.
En un dia emboirat i fred et pots deixar portar pel recolliment de la basílica. Un cop dins del pati d’accés sembla com si entressis en un món diferent. L’interior, amb les diferents capelles i ornaments, sense gaires excessos, amb la imatge de la “Moreneta” dominant-ho tot des de dalt de la seva capella, ajuden a seure una estona i si no hi ha gaire gent pensar, pregar o escoltar l’escolania. Es evident que es tracta d’un lloc d’acollida i aquesta ha estat des de fa molts anys una de les finalitats dels monjos de Montserrat. En èpoques difícils i dures pel país, representava un reducte d’esperança i llibertat i el seu paper, més enllà d’allò estrictament religiós, va ser importantíssim per a moltes persones.
Té també un fort atractiu turístic i molta gent de tot el món fa la seva visita bé per motius religiosos o bé només perquè les guies de viatges en parlen d’aquesta muntanya diferent a totes. El que sí he pogut constatar és que no deixa indiferent a ningú, fet que m’agrada molt compartir.
                                                       Anna Maria Mora

LA REMOR DE LA NEU

Quin cel tan estrany! Les prediccions meteorològiques ens deien que hi hauria un canvi molt sobtat de temps i que podríem tenir neu a ran de mar.
Durant tot el matí van anar caient menudes volves de neu barrejades amb la pluja, però després de dinar alguna cosa havia canviat i era el so ambiental. Estem acostumats als sorolls habituals de les cases: les portes, les cuines pel celobert, les cisternes dels WC., la televisió del veí i per descomptat el trànsit, que sortosament des de casa se sent una mica allunyat, però fins i tot aquests havien canviat.
A partir d’aleshores la neu ja queia amb abundància i en poca estona ho va emblanquinar tot, però sobretot sobtava el poder especial que tenia d’esmorteir els sorolls. Els flocs, al caure, semblava que creaven una barrera invisible entre els sons i la nostra oïda, deixant-nos sentir una remor indescriptible i molt suau al dipositar-se sobre les coses.
Al cap d’un parell d’hores, des del balcó estant la imatge era idíl·lica amb tanta blancor que era impossible sostraure’s al desig de sortir a trepitjar-la i tocar-la. Sempre m’ha admirat el so que emeten les botes al trepitjar la neu, és un crec-crec especial que quan feia muntanya m’encisava, així com el que feien els esquis al lliscar sobre la neu.
Els cotxes atrapats a la ronda de Dalt ja s’havien cansat de trucar els clàxons i des de la Vall d’Hebron se’ls veia tots aturats fent una llarga corrua, van passar hores fins que tots van circular i no en va quedar cap. Entrada la nit, el silenci es va ensenyorir del carrer i de les rodalies i aquell mantell blanc n’era el responsable.
                                          Anna Mª Mora

PETITA IMMENSITAT

Abans d’esmorzar i de què es llevessin els nens, m’agradava treure el cap per la finestra del menjador i veure el paisatge amb la llum de primeres hores del matí. Tenia la impressió que l’esperit se m’eixamplava. Mai havia estat en un lloc on a través d’una finestra se’m mostrés una immensitat tan gran. La vista de la vall des de Tregurà és indescriptible: els diferents termes del paisatge s’anaven desdibuixant fins Camprodon al fons; el riu Ter serpentejant amb els seus meandres escortats de pollancres i les hortes de la riba; la muntanya de Sant Antoni, coberta de boscos i amb l’ermita al cim i si bufava tramuntana al fons de tot, fonent-se amb el cel, s’intuïa la badia de Roses. Quina meravella i quina diversitat de tons i colors: els verds dels camps de farratge pel bestiar; els groguencs dels camps de cereals; els verds foscos dels boscos d’avets i el blau net i intens del cel a muntanya.
Badoquejar, admirant el paisatge, em feia sentir bé i què més podia demanar, després dels darrers mesos de feina i presses. Havia estat un encert llogar aquella caseta per les nostres vacances d’estiu, cosa gens habitual a casa. En les llargues passejades pels prats, boscos i muntanyes, s’havia convertit en una fal·lera, buscar fulles i flors diferents per a fer un àlbum, l’àlbum de l’estiu. N’havíem arreplegat de molts colors i formes i això ens feia fixar en els petits detalls i varem aprendre a admirar com n’eren de boniques malgrat la seva petitesa.
                          Anna M. Mora

MANS

MANS (Raó del cos)

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perque es retrobi aigua
d’alta mar


Clara al·lusió a la fi de la vida dient-nos que no s’ha de tenir por i que cal deixar-se anar; que no se’ns prendrà res perque res ens podrem endur. En un instant tot s’acaba. El cos i l’ànima seguiran el camí separats i l’esperit tornarà a fusionar-se amb l’univers i l’aigua, que és la font de la vida, l’absorbirà i sempre hi serà present perque hi renaixerà.
                                             Anna M. Mora.

CUCA DE LLUM

Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum.

                                                             J. S. Papasseit

M’ha estat molt difícil triar un dels punts proposats per a fer un comentari, però finalment m’he deixat portar per l’impuls i he triat el primer, no perque ho fos sinó perque malgrat la simplicitat de la proposta, li he trobat tantes lectures.

Interpreto que ens està suggerint un exercici d’humilitat i de generositat envers els altres, alhora que ens demana una implicació en la col·lectivitat, fent allò que encara que sembli senzill és útil i necessari.

La imatge que tots tenim present d’una petita cuca de llum que ens sorprèn en la nit i que ens fa somriure, es podria adaptar al paper que s’hauria de tenir dins la família, els amics, la societat o els país... El paper de petites guspires lluminoses que aportéssim llum i alegria als que ens envolten.

                                                         Anna Mª Mora

LA CLAU

Estava contenta perque havia aconseguit estalviar prou diners per comprar la clau que li havien recomanat. A la botiga va insistir molt al botiguer perque li donés el manual d’instruccions adient, ja que no sabia ben bé com calia utilitzar-la. En sortir de la botiga, amb una certa emoció, portava el paquet a les mans i es sentia impacient per posar en solfa el seu desig. A l’arribar a casa, ràpidament va desembolicar el paquet per llegir que calia fer. El paper de les instruccions li deia que sortís de la ciutat, se n’anés al camp i caminés fins la línia de l’horitzó per esperar amb paciència que s’acostés un núvol i llavors l’obrís amb aquella clau perque deixés caure una fina pluja que remollés la terra i sortís de dins l’arc de Sant Martí.
                                    Anna M. Mora

LA MARIA POPPINS

La Maria estenia la bugada en els filferros de darrera la casa. Aquell  dia havien rentat la roba blanca i hi havia un munt de llençols. Quan anava a posar les agulles a l’últim que quedava, es va girar un vent molt fort, cosa estranya perque feia molt bo, però la ventada era tan forta que el llençol va començar a voleiar i la Maria que l’aguantava per una punta, per no perdre’l, es va enlairar com un estel...
                         
                                 Anna M. Mora

ELS MOCADORETS DE L’ÀVIA

Hi ha records de la infantesa que sembla queden arraconats en la nostra memòria i alguna cosa imprevista ens els fa retornar i reviure.
L’àvia Antònia tenia a la seva cambra una calaixera molt gran, al menys a mi m’ho semblava. No es tractava d’un moble luxós ni ostentós, però de petita jo em delia perque en deixés obrir aquells grans calaixos i regirar per les capses i capsetes que guardava dins un d’ells. Però per a mi el més entranyable era una capsa de cartró, no gaire gran, d’un color indefinit, rosat potser, que feia bona flaire, de pastilla de sabó d’olor, i on l’àvia guardava uns mocadorets de roba fineta, però senzilla, amb unes puntes de coixí no gaire amples i amb la inicial del seu nom brodada. Eren blancs, potser n’hi havia algun de rosa i blau, però amb el temps tots s’havien engroguit una mica. L’àvia sempre em deia que serien per a mi perque jo també tinc la mateixa inicial i això em feia sentir una complicitat molt estreta amb ella. Llavors m’explicava que els havia fet ella mateixa quan era xiqueta allà al seu poble del Maestrat i jo intuïa que eren el seu tresor de joventut.
Quan vaig fer la primera Comunió, amb molta cerimònia em va regalar el que li va semblar més bonic i per mi va ser un regal millor que si es tractés d’un objecte molt valuós. Quan avui he recordat tota aquesta història, he pensat en el mocadoret que ja no tinc i que m’hauria agradat seguir tenint.
Anna M. Mora

LA LLUNA DE GENER

No havia pas pensat al llegir aquest conte que podria contemplar d’una manera tan especial la lluna de gener.

Vaig tornar de viatge en avió, la nit de cap d’any i tot i que no m’agrada gens volar i trobo molt incòmodes els avions vaig poder gaudir d’una visió de la lluna espectacular i poc usual, al menys per a mi. Superada l’estona de l’enlairament i quan l’avió ja havia guanyat força alçada , per la finestreta va aparèixer la lluna plena més rodona i brillant que hagués vist mai. Era tan blanca i lluent que semblava un far potentíssim que ens guiava per la negror del cel. L’única cosa que rebia directament la seva blanquíssima llum era l’ala de l’avió, però per a mi la seva companyia va ser molt agradable i em va fer el viatge molt més suportable i tranquil. Quan varem aterrar a Barcelona seguia allà dalt del cel i em va fer pensar que en Pla havia descrit d’una forma insuperable i magnífica la lluentor i la blancor de la lluna d’hivern.

                                                Anna Mª Mora

LA VALL

Què llunyà em sembla el primer cop que vaig arribar, a principis dels anys setanta, a aquella vall on a l’entrada hi havia un rètol mal fet on es llegia: “aquí es pot escoltar el silenci”. Sempre ha estat un paratge on m’he trobat molt bé, n’hi ha de molt més bonics al Pirineus, però per a mi aquest és el meu.
Poder acampar a la vora d’un rierol, en un immens camp d’herba acabada de segar i sota uns altíssims arbres de riba ha estat una experiència que no es podrà repetir, i com oblidar aquells estrelladíssims cels que contemplàvem les nits estirats sobre l’herba, que cap llum pertorbava i on sí s’escoltava el silenci.
Els petits poblets de pedra i pissarra amb les seves esglesioles, i que curiós el nom de tots comença en A: Araòs, Ainet de Besan, Alins, Àreu. Tinc la imatge guardada a la meva memòria d’aquelles creus de terme en les cruïlles d’alguns camins, senzilles, finament esculpides, gastades per l’erosió dels anys, però aguantant els mil anys que sembla que tenien. Moltes d’elles posterior i misteriosament desaparegudes. Possiblement es trobin en algun museu de l’altre banda de l’Atlàntic.
Les muntanyes que envolten la vall, cada cop més empinades i les llargues caminades pels corriols, sempre amunt fins el pla de la Selva o el Pla de Boet, el refugi de la Pica, el llac Sotllo, o fins i tot arribar a la Pica d’Estats i trobant-te alguna persona que buscava la mateixa solitud.
La poca gent d’aquella contrada vivia del bestiar, vaques principalment i algun ramat d’ovelles, eren molt autosuficients, com tota la gent de muntanya, però malauradament només anava quedant la gent gran ja que els joves marxaven a estudiar o treballar a ciutat. L’envelliment de la població, la despoblació i altres circumstàncies van contribuir a un canvi radical en totes les valls pirinenques i aquesta no se’n va salvar.
La política que es va dur a terme per rendabilitzar aquells territoris, a base de publicitar les excel·lències de la natura i del turisme, han portat al llarg dels anys a una massificació de visitants. S’han adaptat, amb dubtós resultat, moltes cases antigues com a residències per a “turisme rural”, s’han construït molts hotels i moltes cases noves; s’han eixamplat les carreteres i molts camins per poder arribar en cotxe a tot arreu. Hi ha molt pocs racons on no t’hi trobis un 4 per 4.
Quina llàstima, aquesta ja no és la meva Vall Ferrera on s’escoltava el silenci.
                        Anna Mª Mora