De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.
Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un plor retingut a la gola que no podia sortir.
Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.
No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyorejava.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada