HAIKÚ I TANKA

Haikú
Esglais dels frares
les mans ensangonades


toc de campanes

Tanka
Gent espantada
darrera les finestres
els seus ulls miren
sota la portalada
tots els convents cremaven.




Emi Sánchez / 21-05-2010

SET CONVENTS VAREN CREMAR

Pels carrers por
pels convents, confusió
les campanes repiquen
la fumera és a prop.
Quin sentit te la revolta?
Què els hi passa als traïdors?
La cridòria i amenaces,
els hi ha tret la raó?
Tots els convents cremen
la ciutat és tot negror
la gent esparverada corre
i el cel plora de dolor.
El foc no s’acomiada
crema i crema sense control
els frares resen, els frares criden,
el frares moren per aquest foc.
Què puc fer per aturar-los?
Qui controla la ciutat?
Quin fanatisme ens envolta?
Jo no vull ser d’aquest món!
Pels carrers tot era cendra
en els cors tot de dolor
la Rambla plena d’estelles
i en l’aire olor de morts.
_________________________



Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Per arribar al punt d'inici de l'excursió, s'ha d'agafar la carretera LV-4241 des de Sant Llorenç de Morunys i dirigir-se cap al coll de Jou (a Sant Llorenç s'accedeix directament des de Solsona per la carretera que, en direcció nord-est i resseguint el Cardener, creua el pantà de la Llosa del Cavall). Després de recórrer 1,5 km, cal prendre una pista de l'esquerra que passa pel costat de l'ermita romànica de Sant Serni del Grau i després pel túnel de Roca Foradada. Aproximadament a mig camí trobarem la font de sant Isidre, arreglada fa poc, encara que no sempre abundosa. Es continua seguint el vessant solell del riu Rasa de Torroella fins que, al final, s'arriba a una esplanada on es pot aparcar el cotxe.
Cal pujar a la Mola de Lord. Es comença l'excursió remuntant unes escales que segueixen un viacrucis. Passats uns 15 o 20 minuts s'arriba al fil de l'altiplà, es creua una portella de ferro i se surt en un petit promontori que permet gaudir d'una bona vista sobre el peculiar i agradable ras de la Mola de Lord. A mà dreta es divisa la petita capella de Sant Pere Màrtir, davant i al fons, el santuari. Es continua pel mateix camí.
Uns minuts després s'és al santuari de la Mare de Déu de Lord, habitat permanentment per una petita, laboriosa i culta comunitat de monjos. Per visitar-lo, cal demanar la clau. Després, val la pena donar un tomb sencer resseguint el perímetre de la mola (cal vigilar amb els espadats verticals) i veure, a l'extrem sud-est d'aquesta, la petita ermita de Sant Jaume. La vista de la serra de Busa i la de Bastets sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall són imponents. Tot l'indret convida a la meditació. Per tornar es desfà el camí.

Santuari de Lord, vista primerenca quan s'arriba

Donant un tomb per el barri de la Ribera

Donant un tomb pel barri de la Ribera, passant per Santa Maria del Mar, vaig pensar amb l’esforç dels homes que van portar aquelles pedres per fer aquesta meravella que tothom vol visitar, tan esvelta i majestuosa a la que contemplen bocabadats.

Després vaig aturar-me al carrer Montcada, mirant aquells antics palaus, ocupats anys enrere per la noblesa amb gran esplendor. Després quan hi havia el Born a prop quasi tots eren magatzems de fruites i papers, oculten el seu esplendor d’anys enrere, bruts i mig abandonats.

Per sort s’han recuperat i ara són museus molt visitats com el Picasso, el d’Indumentària amb la seva terrasseta, el Precolombí, també galeries d’art. Contemplo les llargues cues de visitants, escolto les barreges d’idiomes, el bullici i l’alegria que transpiren i penso que per molts anys que hagin passat, el històric carrer encara és important i ple de vida.

Pepita Bernaus

Llençols

L’àvia diu: “Roba per què no t’eixugues, bugadera per què no em bellugues?”

Roba estesa, llençols blancs moguts per un ventet suau. Tot el pati de casa sembla un estol d’ocells blancs.

Els nens hi juguen passant per sota. Riuen, riuen, corren, s’escapen ...

Com els llençols blancs els records volen més enllà, pugen amunt, somniem, tornem a la infantesa. Quines estones, que n’erem de feliços, quin goig ...

Els terrats, els veïns de l’entorn, les rialles, les entremaliadures.

Deixem volar els nostres records com els blancs llençols. Pugen com el fum blanc de les xemeneies, amunt, amunt ...

Teresa Demestre

RECORDS

Te’n recordes com vaig conèixer a l’Adrià? - En cara no sé com es va fixar amb mi amb la cara de pocs amics que deuria reflectir ! -
Era el dia de Sant Antoni i queia en diumenge, i els meus companys de laboratori feien una excursió a Núria. El meu pare, no m’havia deixat anar ja que li semblava que era molt lluny per anar una noieta de divuit anys, (en aquell temps era una cosa bastant normal, aquesta manera de pensar) naturalment, jo vaig esclatar amb una enrabiada de mil dimonis, i tu per a treure llenya del foc, em vas convidar a una festa que hi anaves amb la teva parella.
De camí, el Martí, el teu company, comentava que el seu amic l’Adrià havia arribat el dia abans del servei militar, - a mi, com és natural no m’interessava gens la conversa – però per coses del destí, al arribar al lloc, ell era allà conversant amb companys, suposo de la seva recent llicència. Al veure’ns, s’hi va acostar, i des pres de la típica presentació, es pot dir que mai més s’ha separat de mi.
Ara comprendràs perquè li tinc tanta devoció a Sant Antoni i perquè el dia de la seva onomàstica, sempre li agraeixo al meu pare la seva tossuderia.
Com és natural la nostra primera sortida junts, va ser a la Vall de Núria, i et puc assegurar, que va ser fantàstic!
Emi Sánchez / 14-05-2010

EVOCACIÓ DE PARAULES

Després dels anys que han passat, encara li sembla que sent el ressò de veus i paraules inesperades.
Dos quarts de set de la tarda: -“Ara pujo a l’autocar. Records dels amics. A les set de la matinada ja estaré de tornada. Un petó”.
Les sis de la matinada: Sona el radiodespertador: - “Últimes notícies. Un autocar amb seixanta passatgers provinent de Bilbao ha bolcat prop de Valls. Sembla que hi ha hagut dos morts”.
Un estremiment li recorre el cos: És molta casualitat que sigui el seu autocar. I en tot cas només hi ha dos accidentats greus ...
Dos quarts de set de la matinada: -“Els morts són persones joves, pels volts de la trentena . Un noi i una noia” –continua la ràdio- (un sospir d’alleujament). “Els ferits els han traslladat als hospitals de Valls i Tarragona”.
Tres quarts de set de la matinada: - “Esperi un moment que ho consultem ... No, aquí no tenim ingressat ningú amb aquest nom. Diu que ja ha preguntat als altres hospitals? Doncs pot estar tranquil perquè tots els ferits ja han estat ingressats”.
Les set: -“Digui ... Sí, la companyia ha enviat un autocar al lloc de l’accident per recollir els passatgers... No, no disposo del llistat dels passatgers. Em diuen que entre les vuit i les nou estaran a Barcelona”.
Les vuit: -“Pare, com és que la mare no ha telefonat?”
-“La mare és infermera, es deu haver quedat a atendre els ferits. Quan pugui ja ens farà una trucada”.
Les nou: Sona el telèfon (un altre sospir d’alleujament)- “Buenos días, El Sr ...?”
-“Sí, jo mateix. Amb qui parlo?” –va contestar
- “Con el cuartel de la Guardia Civil de Valls. Rogaríamos se personase para unas diligencias de reconocimiento de una persona accidentada ... “
Es va abraçar amb la filla i el dolor retingut li va brotar amb tota la seva força .
                                                      Jaume Roig

UNA LLENGUA RICA

La llengua és el nostre patrimoni biològic i genètic.

És inspiració de poetes.

És saviesa cultural.

És riquesa de salut.

Té gràcia en les petites coses,

i amb el seu entrellaçat

forma la sardana de l’amor

per tota la humanitat.

                                                                      Trini Guilera

La Font del Vell (1816-1819)

A les Rambles havia una monumental font d'estil egipci amb una estàtua dedicada a Neptú, coneguda popularment com La Font del Vell. Ocupava l'espai en el qual actualment s'alça el monument a Serafí Pitarra en la Plaça del Teatre, també coneguda com Pla de les Comèdies.

Aquesta ja desapareguda font va ser projectada per Pere Serra i Bosc (1773-1837) militar i arquitecte i l'estàtua que coronava la font s'atribueix a l'escultor català Salvador Gurri i Coromines (1749-1819)

Foto de l'àlbum BELLEZAS DE BARCELONA. Fotografies de J.Martí, any 1874.
Al seu voltant, era tradició posar parades en les quals es feien rifes de productes, d'acord amb l'època de l'any: Torrons o galls per Nadal, panellets per a Tots els Sants, coques per a Sant Joan o melons per a Sant Jaume.
Organitzar rifes era un costum molt antic a les terres catalanes, fins el 1879, moment en què el govern central va abolir totes les rifes locals per instituir la Loteria Nacional.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a Frederic Soler, Pitarra.


Emi Sánchez / 14-05-2010

Els jardins del Palau de Pedralbes

En aquesta època de la primavera, sempre que puc m’acosto tot passejant, als jardins del Palau de Pedralbes. Només traspassar l’excel·lent porta de ferro forjat, m’aïllo dels sorolls estrepitosos que comporta viure en una gran capital.
Al endinsar-me, la seva majestuositat em transporta a la serenor romàntica d’un paisatge idíl·lic. El brollar de l’aigua de la petit cascada de l’estany, les escultures classicistes, la diversitat de flors amb gamma de colors variats donen la benvinguda a aquests magnífics jardins.
La vegetació frondosa i a voltes boscosa a banda i banda de qualsevol dels camins creuats que porten al Palau, fan un espai ombrívol on la relaxació arriba al seu grau màxim. També hi ha zones amb grans parterres de gespa, assolellats i rodejats de bancs que inviten a l’hivern o a qualsevol època de l’any a desplaçar-nos en aquest oasi.
Des del camí central, puc apreciar la magnificència d’aquest indret. Al fons, hi ha una plaça semicircular amb un estany voltat de testos amb geranis i una escultura d’Isabel II amb el seu fill Alfons XII. presidint el Palau. Asseguda en un banc de marbre que envolta aquesta plaça, sento el piular dels ocells i m’imagino que amb el seu cant m’expliquen les gestes d’aquest indret com si fossin trobadors. Em diuen que aquest parc, existeix perquè es va cremar al Pla de Palau, la residència dels reis on s’allotjaven quan venien a Barcelona, i el comte Eusebi Güell, propietari en aquell temps, remodela l’antiga masia del S. XVII i part dels jardins, per convertir-los en Palau i cedir-lo com agraïment per al seu títol nobiliari, a la corona. – És fantàstic escoltar als ocells ! Si prestéssim més atenció a tot el que ens diuen, la nostra imaginació volaria al compàs d’ells -
Desprès de somiar una mica, passejo buscant la sortida per la verdosenca vegetació dels arbres, alguns centenaris: Cedres, pins, til·lers, eucaliptus, palmeres, xiprers, llorers, magnòlies, i el més original, un petit bosc de bambús al costat d’una de les tantes fonts que te el parc, però aquesta és singular, ja que la va fer Antoni Gaudi. Es diu la font d’Hèrcules, un cap de drac fa de broc de l’aigua i a sota hi ha un frontal de pedra amb les quatre barres.
Ja he trobat la sortida! Ja torno a la pol·lució, al tràfic a les corredisses! Miro en rere i veig el llarg mur cobert de buguenvíl·lees. Tanco els ulls i guardo aquesta imatge. Aviat tornaré! Necessito veure les flors, necessito sentir els arbres, necessito respirar l’aire del jardí que li fet meu, que és el jardí de Pedralbes.
Emi Sánchez / 14-05-2010

APETÈNCIA

Amb els ulls tancats, em turmentava imaginant-me els suculents menjars de la mare; Quin conill amb cargols, quin arròs amb llet, quin estofat de vedella !!! Feia tres dies que per prescripció facultativa, les meves papil·les gustatives només assaborien un líquid semidolç, llepissós i una mica repugnant. L’estómac estava a l’atur i em demanava feina. Jo, li’n volia donar, però no estava a les meves mans, l’encarregat m’ho tenia ben prohibit, però tant li vaig insistir, que al final el va posar un dia a prova per veure com responia
Vaig preparar les eines: Cullera, forquilla, ganivet, ja que no sabia quina seria l’adequada, em vaig vestir amb la roba pròpia per aquell esdeveniment , un pitet de cotó blanc, que em tapava els pectorals per a poder treballar segur sobre les possibles conseqüències d’una feina molt esperada, i em vaig disposar a esperar pacientment l’anhelat àpat.
Quan vaig destapar el plat, i vaig veure aquella meravella de verduretes petites i olioses, vaig experimentar un delit inexplicable: Quins colors, quines formes, semblava un quadre puntilliste d’en Joaquim Mir. El taronja com una posta de sol, el verd com la natura, el violeta com la nit i el groc la felicitat! Vaig començar la feina a poc a poc per delectar-me ben be del que feia: Ara un pèsol, ara un trocet de pastanaga, després la col, la patata, la mongeta. Oh quin goig, quina flaire, ja notava al meu païdor com m’agraïa la meva recomanació, de ben segur que li proposarien per un contracte fix.
Emi Sánchez / 14-05-2010