Amb l’article que Jaume Cabré ha fet a la memòria de Ricard Salvat, he pogut comprovar la virtut dels grans escriptors.
A vegades, he pensat “i he envejat”, la capacitat que tenen per crear un món, uns personatges i unes situacions les quals fan que el lector s’introdueixi en les paraules com si fos xuclat per unes sensacions misterioses a on la ment ens transporta per la narració, fent-nos captar imatges i sensibilitats tal com l’escriptor vol que les vegem i les sentim.
L’escriptor, veu el món com el veuria el personatge, el mira i valora des de diversos punts de vista i des de diferents esdeveniments, escriu amb un llenguatge literari ple de significats estilístics, - expressions que per amor a la llengua i per haver llegit als grans genis, s’inspiren en metàfores o altres recursos que moltes vegades queden plasmats en personatges o històries per fer-los servir -. Diuen que la inspiració, no existeix que s’ha de buscar, que un dia la trobes i l’altre no, però els escriptors, quan els hi falla la inspiració, l’esforç per trobar-la, fa que broti una gran dosis d’espurna màgica que com una bogeria, els fa captar histories inversemblants com si fossin reals.
He arribat a la conclusió, que entre el que escriu i el que llegeix , hi ha una gran percepció: L’escriptor, s’inventa l’historia, el lector la rep i els dos se la fan seva. El primer gaudeix amb la consciència estilística, el lector s’enriqueix de sapiència i els dos viatgen i coneixen a molta gent sense sortir de casa, la qual cosa fa que l’ofici d’escriptor sigui extraordinari, i que la inclinació per la lectura sigui indispensable.
Emi Sànchez
23-10-09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada