Dedicada a Maria Mercè Marçal

Eres teixida de llunes,
de nits, de núvols, d’amor
i d’aigua salada,
un compost que et va regir,
i va deixar empremta
dins la teva ànima

Rosa Creus

El Llençol

EL LLENÇOL



Després de l’escena d’aquesta nit, si no fos per aquest sol que llepa suaument el meu incansable teixit, ara estaria ben gelat. Fa temps que he notat que ja no és com abans, quan tot era passió i magarrufes, de vegades que n’eren de pesats, quan ells estaven de gresca i no em deixaven tranquil. Però que hem de fer, els llençols estem per acollir, tinguem o no en tinguem ganes.
Jo sempre procuro impregnar-me bé dels suavitzadors quan em renten, m’agrada conservar l’olor, per després sentir-los dir ¡Quina bona olor! És un plaer que compartim. No suporto quan estic recent rentat, que es fiquin al llit sino s’han banyat Els meus companys diuen que sóc un llençol que mira massa prim, però jo em considero un bon llençol, sé que sóc de molt bona qualitat i això em fa diferent dels altres, doncs, ho he notat quan he estat plegat amb ells, alguns són tant prims que semblen transparents, m’han dit que la culpa és de la rentadora, potser sí que tenen raó, amb aquells sotracs no m’estranya, surto ben marejat d’allà dins.
Crec que m’estic fent vell, me’n vaig d’estudi, per què estic molt preocupat pels meus propietaris, són una bona parella, i és trist que s’allunyin, però els símptomes no m’agraden, s’han tornat dos estranys. Amb prou feines es diuen la bona nit, i els seus cossos ja no es busquen a la foscor.
Aquesta nit ha passat el que em temia, ella ha dit amb la veu trencada; -Me’n vaig, no puc continuar amb aquesta situació. Ell no s’ha immutat, li ha dit que faci el que volguí. I jo, expandint la meva olor, amb l’afany de fer-los recordar els bons moments que hem passat junts, no vaig poder fer rés, malgrat que he estat el testimoni més involucrat d’aquesta relació.
Ara acullo per les nits un sol cos, trist i callat, el d’ell. I ja no estic tan suau, ni tan blanc, però el que més greu em sap, és que ja no tinc aquell perfum que em donava personalitat, sense ell m’he quedat mut.



Rosa Creus

Un amor vell

UN AMOR VELL

Fa temps que el conec, potser no tant com jo voldria, ja que encara guarda molts secrets per esbrinar, però no puc evitar-ho, ho he de confessar, n’estic enamorada, pel seu encant, per com és d’acollidor, perquè està amarat de vivències, i conviure amb ell em fa comprendre moltes coses. És vell, tot i sent tan vell, el temps no ha pogut abatir-lo. Malgrat la seva vellesa i els anys que arrossega, últimament sembla més jove, potser és per què se sent estimat i reconeixen la seva especial personalitat. És impertorbable en tot, i això és el que més em captiva d’ell.
Els matins, quan encara tothom dorm, recollit en la seva soledat, és quan més me l’estimo; es mostra tan tranquil i serè, que no em puc resistir a la bellesa que l’empremta del temps li ha donat. Molta gent no entén aquesta devoció que li mostro, potser es que no el veuen amb els mateixos ulls que jo, o el rebutgen precisament perquè és vell. Ha tingut amics i enemics de tota mena, ha viscut moments tràgics que li han deixat cicatrius que encara ara mostra, però ell, malgrat tot el que ha viscut continua ferm i impassible. Té un tarannà obert a tothom.
Hem passejat plegats totes les estacions de l’any: a la tardor es mostra indiferent als freds que vindran, perquè sap que a l’alba, quan surt el sol, ho il·lumina tot amb el color de les maduixes, per uns instants tot queda envoltat d’una llum màgica. Junts i amb silenci, gaudim d’aquest espectacle, que tots dos compartim. Quan més pateixo per ell es a l’hivern, doncs no li convenen els aiguats, i està melangiós esperant la primavera. A l’estiu es torna feixuc i, tret d’alguna festa, on per força hi ha de ser, s’adona que els anys li pesen, llavors comença a somniar en aquell sol rogent de la tardor, que a frec de l’alba, per uns màgics moments, ho vastirà tot de color.
Comprenc que hi hagi gent que els prefereix més joves, amb millor aspecte, i vestits de disseny, però jo als joves mel’s miro, i els veig massa uniformats, penso que són macos, i per molt que em diguin què és el que trobo en ell, no els canviaria pel meu entranyable i estimat barri de La Ribera.

Rosa Creus

POEMA

MENTRE SOC AQUÍ


Mentre sóc aquí, entre quatre parets,
el sol es pon i banya de sang el mar,
d’or un paisatge que només els ocells
el poden lloar.
Mentre sóc aquí, presonera de la gran ciutat,
les aigües cantan en un indret amagat.
Mentre sóc aquí, el mon s’ofereix
esplendent i callat.
Mentre sóc aquí, quieta,
la vida perdo i la ment se’n va.


Rosa Creus

De "L'alzina del passeig de Gràcia" de Verdaguer a l'alzina de Miquel Pairolí (L’enigma, Edicions La Campana 1999)

L ‘A L Z I N A. — Aquesta alzina que contemples cada dia arrela al marge de molt abans que tu nasquessis i ben segur que la hi deixarás. La vida de l’alzina és estática i profunda, lenta i interior. L’alzina creix a la intemperie, a la mercé del sol de juliol i de les tramuntanades de tardor, peró viu d’una forma reconcentrada, per ella mateixa. L’home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant. Corre món o s’estableix en un lloc i dóna forma als dies amb l’escarpra de l’esforç i el martell del treball, com 1’escultor, mentre, imperceptiblement, els mateixos dies se l’enduen. És diferent l’existéncia de l’alzina. L’home ronda per la terra, l’alzina hi arrela; l’home és bellugadís, l’alzina, immóbil. Les arrels xuclen de la terra l’aigua i l’aliment mineral que nodreix l’arbre; del sol rep la llum, que tanta vida dóna a tot. Res més no necessita l’alzina per assegurar l’existéncia austera i vegetal. Passaran tempora- des d’eixutor; la terra que l’acull potser és sorrosa i erma; les tramuntanades la sacsegen i li arranquen fullam i brots tendres així com la netegen de branques mortes. Peró l’alzina aposta per la tenacitat i gairebé sempre se’n surt. Un dia o altre torna a ploure; fins la terra més eixorca nodreix poc o molt les arrels; la tramuntanada no sol durar més de dues o tres jornades.
El temps de l’alzina es mesura amb una lentitud extrema. Res a veure amb els dies de l’home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels s’endinsen a la terra; encara més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust, amb una escorça escamosa, resseca, impermeable; les branques s’enlairen i s’expandeixen; les petites fulles vibrátils van canviant, peró és una mutació imperceptible, com la renovació de les cèl·lules de la nostra epidermis; de fulles, l’alzina en té sempre.
Tota ella, l’alzina és una sávia estrategia de perdurabilitat de la vida, de resisténcia a les lleis de les estacions, al pas dels anys. L’alzina s’esforça a aparentar que el cicle anual no l’afecta. Només a la primavera baixa, i encara no sempre, participa de l’exultació vegetal própia d’aquest temps engalanant-se amb una espécie de caramells que pengen cap a terra i li donen un aire més festiu i alegre. Es l’única expansió que manifesta, l’única contribució aparent al ritme general de la natura. L’Alzina no demostra pas que el sol d’agost l’atueixi ni que la decrepitud de novembre l’humiliï. Sobre les seves fulles, d’un verd fosc i dens de part de fora —que és lluent i fina— i d’un gris pál·lid de part de dins —folrada d’una lleu capa cotonosa—, el sol matinal de juny hi aboca tota la força de la llum cálida i encegadora i el sol caient d’octubre hi posa un ténue reflex daurat, com de mel, d’una qualitat cromática i d’una bellesa incomparables. Peró l’alzina no s’immuta. És com un mirall que, ancorada en el paisatge, es limita a reflectir totes aquestes transformacions.
Una alzina pot viure segles i, si no és per acció del foc o de l’home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva. Fins l’alzina esberlada pel llamp no sol morir del tot, sempre resta una part d’arrel, de tronc i de brancada que sobreviu i rebrota. Si no intervenen aquestes eventualitats, l’alzina té una mort tan lenta com la vida que ha dut. Els banyarriquers burxen la soca; els térmits i les formigues la van picolant, dedicant-hi ge-neracions i generacions de milers d’ individus aplicats a una labor instintiva de destrucció del gegant, les dimensions del qual no poden concebre. De vegades arriben a cavar un forat a la soca de l’arbre en què hi cap una persona. Peró l’alzina va vivint. La mort se li enfila per les branques. Algunes s’assequen i s’esqueixen, peró encara en creixen d’altres. En aquesta agonia, en aquesta convivéncia de vida i mort, l’alzina pot passar-hi desenes i desenes d’anys. Les branques vives perduren amb la mateixa impassibilitat que tenia tot l’arbre quan era jove. A terra es podreixen les branques que ja han caigut. La corrosió animal és incessant peró els efectes que té sobre l’alzina són lentíssims. La mort d’una alzina, des dels primers senyals de decrepitud, pot abastar diverses generacions d’una família humana i ningú no pot assegurar quin descendent arribará a veure’n l’extinció definitiva, que sembla que mai no hagi de produir-se. Entre els éssers vius, el temps es mesura de formes molt diverses i la supervivéncia adopta estratégies variadíssimes. L’alzina arrela i persevera.

Rosa Creus