2a part de l'Empelt de Maria Àngels Anglada

LA CANÇÓ DELS MARINERS

Ventura Gassol - Grup La Tralla

LA VALL

Què llunyà em sembla el primer cop que vaig arribar, a principis dels anys setanta, a aquella vall on a l’entrada hi havia un rètol mal fet on es llegia: “aquí es pot escoltar el silenci”. Sempre ha estat un paratge on m’he trobat molt bé, n’hi ha de molt més bonics al Pirineus, però per a mi aquest és el meu.
Poder acampar a la vora d’un rierol, en un immens camp d’herba acabada de segar i sota uns altíssims arbres de riba ha estat una experiència que no es podrà repetir, i com oblidar aquells estrelladíssims cels que contemplàvem les nits estirats sobre l’herba, que cap llum pertorbava i on sí s’escoltava el silenci.
Els petits poblets de pedra i pissarra amb les seves esglesioles, i que curiós el nom de tots comença en A: Araòs, Ainet de Besan, Alins, Àreu. Tinc la imatge guardada a la meva memòria d’aquelles creus de terme en les cruïlles d’alguns camins, senzilles, finament esculpides, gastades per l’erosió dels anys, però aguantant els mil anys que sembla que tenien. Moltes d’elles posterior i misteriosament desaparegudes. Possiblement es trobin en algun museu de l’altre banda de l’Atlàntic.
Les muntanyes que envolten la vall, cada cop més empinades i les llargues caminades pels corriols, sempre amunt fins el pla de la Selva o el Pla de Boet, el refugi de la Pica, el llac Sotllo, o fins i tot arribar a la Pica d’Estats i trobant-te alguna persona que buscava la mateixa solitud.
La poca gent d’aquella contrada vivia del bestiar, vaques principalment i algun ramat d’ovelles, eren molt autosuficients, com tota la gent de muntanya, però malauradament només anava quedant la gent gran ja que els joves marxaven a estudiar o treballar a ciutat. L’envelliment de la població, la despoblació i altres circumstàncies van contribuir a un canvi radical en totes les valls pirinenques i aquesta no se’n va salvar.
La política que es va dur a terme per rendabilitzar aquells territoris, a base de publicitar les excel·lències de la natura i del turisme, han portat al llarg dels anys a una massificació de visitants. S’han adaptat, amb dubtós resultat, moltes cases antigues com a residències per a “turisme rural”, s’han construït molts hotels i moltes cases noves; s’han eixamplat les carreteres i molts camins per poder arribar en cotxe a tot arreu. Hi ha molt pocs racons on no t’hi trobis un 4 per 4.
Quina llàstima, aquesta ja no és la meva Vall Ferrera on s’escoltava el silenci.
                        Anna Mª Mora

TOT CANVIA

Recordo un petit poble meravellós, una plaça tranquila, casetes amb balcons plens de flors, tot respira pau.
Les muntanyes adornades de verd i el cel brilla.
Quan, passats deu anys, torno al petit poble, està tot canviat: cases altes que toquen el cel. Quina llàstima!.
La gent és la mateixa, no entenen res.
Tot canvia.
El poble anhelava estimar.
                                 Trini Guilera

HAIKÚS

Tocs de campana
i sobre el mar gavines
en cel claríssim

Els sons bellíssims
d'una llengua ja morta
l'aire s'emporta

Blanc cementiri
envoltat d'oliveres
guarda silenci

Tocs de campana
plors, sospirs i abraçades
així és la vida.

Carme Gonzàlez C.

EL MEU OFICI ÉS MORT

Era molt petit quan el pare va ensenyar-me a fer anar esquadres i llapis amb els que jugava a dibuixar línies paral·leles i verticals. Després van ser els compassos, els tiralínies, els primers dibuixos de l’escola, fulls i fulls de cal·ligrafia per domar dits i canell fins que la lletra semblés d’impremta, els croquis a mà alçada, els plànols d'edificis ... tot plegat un dur aprenentatge de l’ofici de delineant que vaig exercir fins quasi els 30 anys.

Dies enrere el meu nét gran va demanar-me ajuda per fer un dibuix tècnic per l’escola. Primer em va fer molta il·lusió però després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que el que jo li podia ensenyar no ho faria servir mai. El meu ofici tal com el vaig aprendre és mort, ja ningú fa servir tiralínies ni compassos ni retola a ma alçada amb tinta xinesa, ni tampoc ningú es passa hores cremant-se la vista sobre un tauler de dibuix calcant plànols sobre paper vegetal.

Gabriel Garcia

MOLT MÉS QUE FOC

No sé l’hora que era, només sé que m’havia despertat un gran enrenou, veus, crits, corredisses, paraules trencades, i el so torbador de les campanes, tan greus, tan sonores, tan inquietants. Que passava?
De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.
Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un plor retingut a la gola que no podia sortir.
Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.
No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyorejava.
                        Rosa Bruguera

LA INNOCÈNCIA

Sí, ja ho sé, aquest termini d’innocència, és impossible de recordar. Si voleu el canviarem per “estat de desconeixement” que vol dir el mateix, però potser no ens causa tanta enyorança.
Al parc, una tarda d’estiu quan el sol començava a adormir-se, l’Oriol corria i xisclava feliç amagant-se entre els arbres. De tant en tant, em feia una mirada picardiosa i sincera que mostrava l’ànima neta de culpa. De la seva ingenuïtat, va sorgir la innocència més tendra i pura.
Amb el ulls negats, continguts, evitant un esclat d’emocions, vaig cridar sense cridar:
- Innocència, no l’abandonis, acompanya’l sempre - però, aquest regal que ens dona la vida al néixer, que ens embolcalla i protegeix com una bombolla, és el que menys perdura, i amb el temps, es va desinflant, ens oprimeix i ens porta a la realitat. Ja només queden els records, records, que pesen, que notes l’existència dintre teu , que coneix la malesa i la menysprea, i que lluita perquè perduri en la memòria.
Sotmesa amb els pensament però sense deixar de contemplar la vida, l’Oriol s’acostà i amb el rostre angelical i amb un somriure trapella, preguntà sense malícia: Avia, perquè estàs trista? Vine a jugar amb mi, mira l’ocell com vola. Oh innocència, que la bogeria del món no el contamini mai. 
                         
                                  Emi Sànchez
30-10-09

Unes fotos de l’illa de Veglia o KRK:




M. Àngels Anglada:

LA FÀBRICA TANCADA

Quasi les dotze del migdia. Els homes juguen a cartes amb un aire cansós. A l'altra cantonada del despatx del director les dones, unes fent mitja, d'altres fet-se la manicura o fullejant una revista, paraulegen incansablement.
De sobte l'allargassat udol de la sirena ressona amb una modulació especial dins de les naus buides de la fàbrica. Però tot segueix igual: dones i homes continuen la seva particular jornada laboral tal com fan des que l'amo els va dir que no hi havia més feina i tancava.
Mentres, en Marcel, el mecànic, està netejant les màquines aturades, plenes de borra, per quan arribi la subhasta. Porta la fàbrica dins la sang: gran part de la seva vida s'ha acomplert aquí dintre barallant-se amb els telers, fent bromes a les teixidores, jugant a la brisca quan no els veia l'encarregat... I això des que va començar d'aprenent, seguint les petges de la mare i de l'àvia.
Al seu cap, però li venen els records d'altres moments difícils dels que van saber sortir-se'n: van passar del cotó al poliester, van reduir personal, van congelar els sous, van deixar de fer teles per dedicar-se a la decoració de la llar i a les tapisseries de cotxes, però aquesta vegada la cosa és diferent: sense pisos, sense automòbils, amb les teles dels xinesos per tot arreu i el cabronàs de l'amo que després de treure'ls tot el suc, ara els vol deixar al carrer per quatre rals, això s'ha acabat.
Unes llàgrimes apareixen sota els seus ulls: és la impotència davant d'un enemic inabastable, amb el qual no pots barallar-te, el desassossec pel futur que l'espera als seus 53 anys, el dolor de no portar el sou a casa seva...
El seu cor sembla rebentar de tanta ràbia continguda: de què han servit tant anys guanyant una misèria? Han treballat com a bèsties, sempre callats, sense alçar la veu, amb la por a dins el cos no fos cas que les coses anessin a pitjor. Aquí, al poble, la vida no és com a ciutat on la gent sap plantar-se quan cal.
Demà serà l'últim dia que entraran a la fàbrica. El poble ja no serà el mateix sense ella, ni les noies feran bullanga a les seves portes, ni l'aire portarà el soroll monòton i insistent dels telers, ni sentirem l'estrident xiulet de la sirena. Ja només restarà el cafè plè d'homes desvagats, només algun diumenge tornaran els joves que deixaran el poble.
Demà la fàbrica deixarà d'existir. Com un gran túmul esdevinguda, d'un somni, de milers de somnis, el vent escombrarà les primeres fulles de la tardor. Però els arbres tornaran a rebrotar i no ho faran algunes vides.
                           Jaume Roig