Aquella nit ell, borratxo com quasi sempre, va voler forçar-la a una passió animal que ella ja feia temps que no sentia, amb llàgrimes als ulls va demanar-li:
-Si us plau, no t'enfadis però no en tinc ganes, estic cansada...
-Cansada! Cansada de que? Jo si que n'estic de cansat, treballant tot el dia per tu i els nens i a sobre no cumpleixes, va calla i no em facis fer-te mal...obre les cames.
Com una bèstia va tirar-se sobre d'ella i ella sanglotant només podia dir:
-Ho sento, ho sento fes el que vulguis amb mi, sóc tota teva..
-Si fos així meuca t'entregaries i no oferiries ressistència així que vinga, posa-li ganes que sinò ja saps que m'enfado i em fas fer-te mal
-No, no t'enfadis faré el que vulguis però no em peguis
-Pegar-te? El que faré és matar-te, no serveixes ni per el que ha de servir una dona.
-Vinga estimat, no diguis això.Que faries sense mi?
Ell, la va mirar amb els ulls vomitant ràbia i després d'estomacar-la va penetrar-la fins a saciar el seu diabòlic instint.
Sandra
dilluns, 19 d’octubre del 2009
EL SÍNDROME DE WENDY
![clip_image002[5]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIx0pOfvLehv8oC7L9fWL2axFI0eBPlE-B5g_-Gm6eLe3IlPKPZ3u-yTLQXqu1BkLqoqCyAv7gDeiPoAPt5C7ddsyxN5EtSZsuFoKi0RL9Oqd8oVv4fbIPEDmq5Iz-0UWHCLioaQiQQaw/s1600-h/clip_image002%5B5%5D%5B3%5D.jpg "clip_image002[5]")
Vet aquí, que l’altre dia, m’assabento que existeix el síndrome del Piter Pan anomenat “síndrome de Wendi”. Després de llegir-ne els símptomes me’n ha dono que són mol coneguts i que moltes persones el pateixen, sobre tot dones, i que en alguns casos, ens hi podem sentir representades. Jo, no en conec cap que els tingui tots, però penso que entre les persones del meu entorn, podria esbrinar positivament alguna simptomatologia per a formar el síndrome complert com si fos un trencaclosques.
Sentir-se imprescindible:
- Conec a avies que s’hi senten imprescindibles perquè diuen que sense elles, els fills no se’n sortirien amb temes d’horaris. (no és cert perquè partim de la base que ningú és imprescindible), però en part, una mica de raó en tenen !
Entendre que l’amor, és sacrifici i resignació
- Hi ha moltes classes d’amor: amor passional, amor als fills, als pares , amor de parella, i tots són diferents, però sempre és amor. L’amor, es el sentiment més gran que ens ha estat donat, però de vegades, requereix ,sacrifici o resignació pot ser per una malaltia, per una llunyania, o per un desenllaç però l’amor persisteix, perquè sense amor no hi ha vida. Qui no ha patit d’aquest símptoma? Conec a moltes persones!
- Conec a una noia maquísima, alegre, feliç,...que mai s’enfada ni fa enfadar als altres. Diu que dos no s’enfaden si un no vol. Això, és una malaltia ?
- Home, contínuament no!, però, és molt bonic fe feliç algú!, això sí, primer has de procurar ser feliç tu mateix,, perquè sinó, no pots ser generós amb els altres. Aquí posaria a molta gent !.
Insistir a fer les coses per a l’altra persona
- De vegades, ens podem trobar amb coneguts o familiars que sabent les seves limitacions, pots insistir en fer-li les coses que saps que li causaran un trasbals i portat per l’estimació o l’amistat que li veneres la vols ajudar sabent que un està en condicions més òptimes per fer alguna tasca determinada. Trobo que és un un símptoma de bona fe.
Demanar perdó per tot allò que no ha fet o que no ha sabut fer.
- Conec a una amiga, que sempre es disculpa del que ha fet (fins i tot estan ben fet) i també es disculpa del que no ha fet, és innat en ella, saps que per qualsevol cosa et demanarà perdó. Però jo ho agafo com un costum, com el que quan et troba sempre et pregunta - hola, com estàs? –i no és perquè li expliquis tot el teu historial,- doncs ella tampoc ho fa perquè la perdonis sinó per ser una forma d’expressar-se.
Necessitar de tenir cura del proïsme
- Aquest, ja és un tema més delicat., són temes religiosos. Crec que depèn de l’educació moral de cadascú. Conec a gent molt ficada amb aquest temes que creuen que ajudar als altres, és un deure moral per aconseguir la vida eterna. Penso que ajudar al pròxim, s’ha de fer per principis, deixant de banda les creences religioses. Hi ha persones que fan del proïsme una excel·lent labor.
Convertir-se en un progenitor o progenitora en la parella
- A veure !, En la parella trobo normal que un protegeixi a l’altre. Quan un s’uneix en parella, (sense apoderar-se o excloure la personalitat del company o companya ) es tendeix a protegir-la, per la senzilla raó de sentir-te unida a ella , però, això passa mútuament ! No ens agrada que ens protegeixi, per exemple en una aglomeració o que sigui galant acostant-te la cadira ? No li agrada al home que la parella el tregui d’algun possible malentès amb la intuïció femenina que ens caracteritza ? Em sembla que tots coneixem algun cas.
Emi Sànchez
16-10-2001
EL DESENLLAÇ
16.- Un oracle proclamà que Edip, fill de Lai, mataria el seu pare per casar-se amb la seva mare; i per evitar-ho va ser abandonat, malgrat tot, va sobreviure. Així es complí l’oracle. Quan Edip va saber la veritat, desesperat pel seu crim, s’arrencà els ulls.
Freud es va basar en aquesta tragèdia de Sòfocles per designar el Complex d’Edip, la principal característica del qual és el sentiment ambivalent d'amor i d'odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena.
És, doncs, quan el protagonista passa de l’inconscient al conscient, se n’adona del fet d’haver mitificat en excés la mare i per
contrast de la ràbia i l’enuig que li suscitava el pare, que, de cop i volta, li agafa un sentiment de culpa, que li explota a la boca i plora sense contenció. És orfe, i manté, com si encara fos un nen, una lluita entre el desig i la prohibició. És la perplexitat d’un sentiment nou que el fa trontollar i aguditza la sensació d’inseguretat, com d’un iceberg a la deriva.
17.- Amb aquell esperit d’amor i sacrifici que la caracteritzava va decidir visitar l’Agnès, Durant un mes tots els intents de parlar amb ella havien estat inútils i es preocupava pel què li podia haver passat. L’Agnès és una dona d’uns setanta llargs que havia tingut una caiguda rere una altra. Per sort no s’havia trencat res, però estava tan espantada que no volia sortir sola. Per això la Crist la trucava, l’acompanyava a donar una volta i estava segura que així l’ajudava a ser una mica feliç. Però malgrat tots els seus esforços, l’ Agnès cada dia es retreia més; tancada a casa seva no s’assemblava, en absolut, a la dona que era 6 mesos abans.
Es decidí i hi va anar, al trucar va sortir a obrir una noia que desea? Espere que voy a decirselo, i tancà, deixant-la al replà. Passà una estona, finalment va sentir girar la clau, s’entreobrí la porta, just el que donava de si la cadena de seguretat, l’Agnès en persona, amb un fil de veu, va dir: ho sento, tinc una reunió de feina i li va tancar la porta als nassos.
Rosa Bruguera
Freud es va basar en aquesta tragèdia de Sòfocles per designar el Complex d’Edip, la principal característica del qual és el sentiment ambivalent d'amor i d'odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena.
És, doncs, quan el protagonista passa de l’inconscient al conscient, se n’adona del fet d’haver mitificat en excés la mare i per
contrast de la ràbia i l’enuig que li suscitava el pare, que, de cop i volta, li agafa un sentiment de culpa, que li explota a la boca i plora sense contenció. És orfe, i manté, com si encara fos un nen, una lluita entre el desig i la prohibició. És la perplexitat d’un sentiment nou que el fa trontollar i aguditza la sensació d’inseguretat, com d’un iceberg a la deriva. 17.- Amb aquell esperit d’amor i sacrifici que la caracteritzava va decidir visitar l’Agnès, Durant un mes tots els intents de parlar amb ella havien estat inútils i es preocupava pel què li podia haver passat. L’Agnès és una dona d’uns setanta llargs que havia tingut una caiguda rere una altra. Per sort no s’havia trencat res, però estava tan espantada que no volia sortir sola. Per això la Crist la trucava, l’acompanyava a donar una volta i estava segura que així l’ajudava a ser una mica feliç. Però malgrat tots els seus esforços, l’ Agnès cada dia es retreia més; tancada a casa seva no s’assemblava, en absolut, a la dona que era 6 mesos abans.
Es decidí i hi va anar, al trucar va sortir a obrir una noia que desea? Espere que voy a decirselo, i tancà, deixant-la al replà. Passà una estona, finalment va sentir girar la clau, s’entreobrí la porta, just el que donava de si la cadena de seguretat, l’Agnès en persona, amb un fil de veu, va dir: ho sento, tinc una reunió de feina i li va tancar la porta als nassos.
Rosa Bruguera
EUFEMISMES
Bloc de l’Enric Serra 26/9/2009
Quan vaig sentir la notícia de l’espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M’ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat
. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d’invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s’anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet![clip_image001[1]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiSjW0d57k4pfFWJWkDla9PKltxtN2-9Wde74TYiG7mPfcDfGzV9Da8W4ovj7277zOwPFQL_inFHrWjplrdN0n_OetkkvP31gHn_3l5vV9NdZaxWMwp4P2St2TQeUgMOQLe6y1HwixlmDs/?imgmax=800 "clip_image001[1]")
publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d’aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l’empresa, en l’àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l’eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig rellentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!
Comentari Josep Cuní 24/09/2009
Eufemismes
Ara resulta que fer investigar una persona sense el seu consentiment és fer-li una "auditoria de seguretat". I es justifica en nom de la tranquil·litat que el controlat no ha dit mai que hagués perdut. Cas de l'espionatge dels vicepresidents del Barça ordit des de la mateixa direcció general del club. És com "el greu error" admès per Fèlix Millet en la seva carta autoinculpatòria i que hauria mantingut durant 30 anys! Però, és clar, com que només calia admetre la part no prescrita pel pas del temps, els milions s'encongeixen de manera directament proporcional al creixement de la barra
Aquesta mena d'expressions que tant ens fan somriure no ens haurien de sorprendre, però. Hi estem avesats. Ja fa anys que ens hem deixat inocular el virus del políticament correcte encarnat en verbs aplicats amb voluntat de dissimular.
D'exemples en tenim tants que la llista ja forma tot un diccionari. Tant és així, que cada cop és més difícil escoltar alguna persona amb dimensió política, econòmica o social que parli en públic com abans parlava en privat. I dic abans perquè ara la deformació ja els ha portat a no distingir entre els seus dos àmbits d'actuació.
I aquí rau el problema. Que el país acabi resultant un eufemisme en ell mateix. Una virtualitat oficial allunyada de la realitat a la qual diu representar. Un imaginari desitjat que en poc o gens s’assembli a la fotografia del moment. Potser és per això que el Photoshop ja fa miracles.
Enviat per Rosa Bruguera
Quan vaig sentir la notícia de l’espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M’ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat
. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d’invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s’anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d’aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l’empresa, en l’àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l’eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig rellentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!Comentari Josep Cuní 24/09/2009
Eufemismes
Ara resulta que fer investigar una persona sense el seu consentiment és fer-li una "auditoria de seguretat". I es justifica en nom de la tranquil·litat que el controlat no ha dit mai que hagués perdut. Cas de l'espionatge dels vicepresidents del Barça ordit des de la mateixa direcció general del club. És com "el greu error" admès per Fèlix Millet en la seva carta autoinculpatòria i que hauria mantingut durant 30 anys! Però, és clar, com que només calia admetre la part no prescrita pel pas del temps, els milions s'encongeixen de manera directament proporcional al creixement de la barra
Aquesta mena d'expressions que tant ens fan somriure no ens haurien de sorprendre, però. Hi estem avesats. Ja fa anys que ens hem deixat inocular el virus del políticament correcte encarnat en verbs aplicats amb voluntat de dissimular.
D'exemples en tenim tants que la llista ja forma tot un diccionari. Tant és així, que cada cop és més difícil escoltar alguna persona amb dimensió política, econòmica o social que parli en públic com abans parlava en privat. I dic abans perquè ara la deformació ja els ha portat a no distingir entre els seus dos àmbits d'actuació.
I aquí rau el problema. Que el país acabi resultant un eufemisme en ell mateix. Una virtualitat oficial allunyada de la realitat a la qual diu representar. Un imaginari desitjat que en poc o gens s’assembli a la fotografia del moment. Potser és per això que el Photoshop ja fa miracles.
Enviat per Rosa Bruguera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
