ODA HAIKUNIANA A MOSSÈN CINTO VERDAGUER

Fita divina:
una visió de vida,
escrita amb lletres.

DÉU, llengua, la terra
i amb la Natura calma.
Teva, gran tasca.

Do planetari
la mística mirada
que et donà el Pare.

Com tu veieres,
la vida infinita,
tothom hauria.

Continua amb força
t'han girat l'esquena,
acció mundana.

El meu cor sencer,
amb il·luminat rostre,
sent els teus versos.

I jo t'estimo
engolint teus poemes.
Ets un sant home.

Bo i savi frare
clama per mi al Pare,
com tu, ser seva.

Sandra

HAIKÚS A L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

Perduda i sola,
l'alzina bosquerola.
Toc d'anyorança.

Filla dels boscos,
amiga de la terra.
Ets una estranya.

Tot va depressa
aqui a Barcelona,
que no t'escanyin.

Fora les modes!
Naturalesa viva.
Res uniforme.

Sandra

A JACINT VERDAGUER

Canta el gran poeta

Amb força i exaltació

Un cant a la Terra,

al país, a la nació

amb la fe del profeta

*******

Ferit i blasmat

ha rebut tants ultratges

que se sent cansat,

ja les cares amigues

són records de temps passats

                                              Rosa Bruguera

L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA ( Jacint Verdaguer)

Tanca
Vell testimoni,
filla de les muntanyes;
ton camp un altre.
No veus que desentones
entra els espigats plàtans?

Haiku
Ets forastera
malvius a Barcelona
per bona causa.
_________________
Ets una estranya
trista, escanyolida
part ciutadana.
                                              Emi Sànchez
11-12-2009

L'alzina del passeig de Gràcia

Filla de les muntanyes, qui t'ha plantat aquí a la vora d'un passeig i enmig de l'eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop la mar. La Providència t'ha deixat enmig de la nova Barcelona ...

                                          Jacint Verdaguer

De "L'alzina del passeig de Gràcia" de Verdaguer a l'alzina de Miquel Pairolí (L’enigma, Edicions La Campana 1999)

L ‘A L Z I N A. — Aquesta alzina que contemples cada dia arrela al marge de molt abans que tu nasquessis i ben segur que la hi deixarás. La vida de l’alzina és estática i profunda, lenta i interior. L’alzina creix a la intemperie, a la mercé del sol de juliol i de les tramuntanades de tardor, peró viu d’una forma reconcentrada, per ella mateixa. L’home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant. Corre món o s’estableix en un lloc i dóna forma als dies amb l’escarpra de l’esforç i el martell del treball, com 1’escultor, mentre, imperceptiblement, els mateixos dies se l’enduen. És diferent l’existéncia de l’alzina. L’home ronda per la terra, l’alzina hi arrela; l’home és bellugadís, l’alzina, immóbil. Les arrels xuclen de la terra l’aigua i l’aliment mineral que nodreix l’arbre; del sol rep la llum, que tanta vida dóna a tot. Res més no necessita l’alzina per assegurar l’existéncia austera i vegetal. Passaran tempora- des d’eixutor; la terra que l’acull potser és sorrosa i erma; les tramuntanades la sacsegen i li arranquen fullam i brots tendres així com la netegen de branques mortes. Peró l’alzina aposta per la tenacitat i gairebé sempre se’n surt. Un dia o altre torna a ploure; fins la terra més eixorca nodreix poc o molt les arrels; la tramuntanada no sol durar més de dues o tres jornades.
El temps de l’alzina es mesura amb una lentitud extrema. Res a veure amb els dies de l’home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels s’endinsen a la terra; encara més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust, amb una escorça escamosa, resseca, impermeable; les branques s’enlairen i s’expandeixen; les petites fulles vibrátils van canviant, peró és una mutació imperceptible, com la renovació de les cèl·lules de la nostra epidermis; de fulles, l’alzina en té sempre.
Tota ella, l’alzina és una sávia estrategia de perdurabilitat de la vida, de resisténcia a les lleis de les estacions, al pas dels anys. L’alzina s’esforça a aparentar que el cicle anual no l’afecta. Només a la primavera baixa, i encara no sempre, participa de l’exultació vegetal própia d’aquest temps engalanant-se amb una espécie de caramells que pengen cap a terra i li donen un aire més festiu i alegre. Es l’única expansió que manifesta, l’única contribució aparent al ritme general de la natura. L’Alzina no demostra pas que el sol d’agost l’atueixi ni que la decrepitud de novembre l’humiliï. Sobre les seves fulles, d’un verd fosc i dens de part de fora —que és lluent i fina— i d’un gris pál·lid de part de dins —folrada d’una lleu capa cotonosa—, el sol matinal de juny hi aboca tota la força de la llum cálida i encegadora i el sol caient d’octubre hi posa un ténue reflex daurat, com de mel, d’una qualitat cromática i d’una bellesa incomparables. Peró l’alzina no s’immuta. És com un mirall que, ancorada en el paisatge, es limita a reflectir totes aquestes transformacions.
Una alzina pot viure segles i, si no és per acció del foc o de l’home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva. Fins l’alzina esberlada pel llamp no sol morir del tot, sempre resta una part d’arrel, de tronc i de brancada que sobreviu i rebrota. Si no intervenen aquestes eventualitats, l’alzina té una mort tan lenta com la vida que ha dut. Els banyarriquers burxen la soca; els térmits i les formigues la van picolant, dedicant-hi ge-neracions i generacions de milers d’ individus aplicats a una labor instintiva de destrucció del gegant, les dimensions del qual no poden concebre. De vegades arriben a cavar un forat a la soca de l’arbre en què hi cap una persona. Peró l’alzina va vivint. La mort se li enfila per les branques. Algunes s’assequen i s’esqueixen, peró encara en creixen d’altres. En aquesta agonia, en aquesta convivéncia de vida i mort, l’alzina pot passar-hi desenes i desenes d’anys. Les branques vives perduren amb la mateixa impassibilitat que tenia tot l’arbre quan era jove. A terra es podreixen les branques que ja han caigut. La corrosió animal és incessant peró els efectes que té sobre l’alzina són lentíssims. La mort d’una alzina, des dels primers senyals de decrepitud, pot abastar diverses generacions d’una família humana i ningú no pot assegurar quin descendent arribará a veure’n l’extinció definitiva, que sembla que mai no hagi de produir-se. Entre els éssers vius, el temps es mesura de formes molt diverses i la supervivéncia adopta estratégies variadíssimes. L’alzina arrela i persevera.

Rosa Creus