Una vegada hi haviaun país.
Jo diria que els nens eren els més feliços.
Allí feien partits de pilota, aixecaven estels, miraven llibres, …
Compartien amor,
… i menjaven bombons.
Trini Guilera
divendres, 22 de gener del 2010
LA TAULA
La taula vola i vola cap al cel.
Els núvols li fan d’estovalles.
Un llampec l’empeny a caure dins una barqueta.
S’acosta una balena que recolza elcap a la taula, menja molles de pa, somriu i recobra la seva llibertat.
Torna al fons del mar recordant la taula d’estoballes gasoses.
Trini Guilera
EL LLUM DE RAIGS X
EL LLUM DE RAIGS X
Un matí, en llevar-me, quan encara amb els ulls tancats encenc el llum del menjador, tinc la sensació d’una rara lluminositat de l’aire, una inusual transparència dels objectes. Serà que encara estic endormiscat –penso, i vaig al lavabo a rentar-me la cara per espavilar-me.
Quan torno a entrar quasi caic de cul de la visió paorosa que m’apareix: la llum que difon la bombeta ha esdevingut d’un color blau metàl·lic generant un ambient misteriós, però el més sorprenent és la quantitat de reflexos per tot arreu, com si els objectes fossin cristal·lins.
Un cop superada la primera impressió, m’adono que resten al descobert quantitat d’objectes guardats dins d’armaris i calaixos i, com si es tractessin de nines russes, també resta patent el seu interior: són ben visibles les fotos classificades dins de diversos sobres guardats dins d’una antiga capsa metàl·lica de galetes que està al fons del bufet, pastissos i xocolatines reservades per ocasions escaients, tovalles i tovallons apilats dins dels calaixos. Les parets transparenten els tubs de conducció elèctrica, les canonades d’aigua i de calefacció. Sembla com si la llum fos raigs X. La visió
Intento asserenar-me i m’assec sobre el que era un sofà i ara ha esdevingut un munt de molles i borra. Prenc el suplement dominical per intentar distreure’m i llegeixo una entrevista a un famós psicòleg que diu que l’amor no és ni més ni menys que una barreja proporcionada d’hormones. Veurà també el doctor la vida amb llum de raigs X?
Jaume Roig
LA MEVA AMIGA
LA MEVA AMIGA
La meva amiga era una persona tranquil·la, ordenada, silenciosa, meticulosa, curosa, formalista. Tenia poques aficions, potser la que més sobresortia consistia en la música clàssica encara que alguns autors com Mozart la posaven nerviosa. També s’ inquietava, fos quina fos la peça que escoltés, si el volum del so no era suficientment baix.
S’acostava el dia del seu aniversari i feia dies que rumiava quin regal li podria oferir. Finalment vaig decidir que l’obsequi consistiria en una capsa de música d’aquelles que, mentre sona, uns diminuts ballarins inicien estranyes giragonses a la part superior volent imitar una dansa.
Recònditament, la idea era mostrar sol·licitud i al mateix temps conspirar contra tanta parsimònia i impertorbabilitat de l’amiga.
No em va costar gaire trobar-ne una de ben bonica. Era un xic gran i el moviment dels dansaires un pèl desgavellat, però s’adaptava bé als meus propòsits.
El dia que li vaig portar a casa seva em va rebre amb el ritualisme acostumat: ” –Hola” i una suau encaixada de mans. Després de felicitar-la, i per possibilitar un ambient més animós vaig destapar ràpidament el paquet, li vaig mostrar el regal i em va respondre amb un lleu moviment de llavis que, si molt t’hi fixaves, insinuava un petit somriure.
Vaig donar corda a l’aparell i les notes del Danubi Blau començaren a sonar delicadament, mentre els dansaires iniciaven els seus girs. Però quina va ser la meva sorpresa quan de sobte aquests començaren a baixar de la capseta i, sense deixar de ballar sobre el sofà, s’aproparen a l’amiga, iniciaren l’ascensió vers la seva faldilla i s’escamparen cos amunt i cos avall sense deixar de moure’s i de resseguir el seu cos com si es tractés d’una insòlita, divertida i interessant pista de ball.
Des d’aquell dia la meva amiga va esdevenir una persona alegre, amable, creativa, i vaig poder conèixer els seus veritables sentiments.
Jaume Roig
dilluns, 18 de gener del 2010
Les cotorres que viuen a la palmera de l’escola em tenen el cor robat.
Tenen un plomatge vistós, són àgils, ràpides i molt treballadores.
Tenen una orella molt fina per sentir tots els sorolls i estar a l’aguait de tots els perills fins i tot són capaces d’imitar la nostre veu i les nostre paraules.
Els nius que han construït a la base de les fulles de la palmera són una meravella, estan construïts amb branquetes que teixeixen amb el bec i les potetes.
En el món de les cotorres podem trobar-hi totes les virtuts i vicis dels humans. En la vida familiar de les cotorres es troba l’ordre, la bona criança, l’amor dels pares i el respecte dels fills.
Són autònomes no necessiten a ningú que les organitzi i vigili.
Tot això és el que he descobert en les llargues estones que he passat observant els seus moviments, és per això que em tenen el cor robat i cada cop que passo pel costat de la palmera haig de parar-me i observar que estan fent.
Carme Gonzàlez
Tenen un plomatge vistós, són àgils, ràpides i molt treballadores.
Tenen una orella molt fina per sentir tots els sorolls i estar a l’aguait de tots els perills fins i tot són capaces d’imitar la nostre veu i les nostre paraules.
Els nius que han construït a la base de les fulles de la palmera són una meravella, estan construïts amb branquetes que teixeixen amb el bec i les potetes.
En el món de les cotorres podem trobar-hi totes les virtuts i vicis dels humans. En la vida familiar de les cotorres es troba l’ordre, la bona criança, l’amor dels pares i el respecte dels fills.
Són autònomes no necessiten a ningú que les organitzi i vigili.
Tot això és el que he descobert en les llargues estones que he passat observant els seus moviments, és per això que em tenen el cor robat i cada cop que passo pel costat de la palmera haig de parar-me i observar que estan fent.
Carme Gonzàlez
EL PETIT BIT
Uns savis em van descobrir, ara deu fer uns seixanta anys i van decidir, tot fent passar un corrent elèctric per dins del meu cos, que tindria dos estats: apagat i encès. Si estava apagat representaria el zero (0) i si estava encès, el ú (1). Jo era com un bolet gran però amb el temps m’he fet molt i molt petit, com un gra de sorra però infinitament més petit. Altres savis van descobrir que agrupant-me amb altres bits i donant valors diferents a cada un de nosaltres, segons la nostre posició dins del conjunt, es podien representar, amb solament vuit bits, tota mena de lletres, nombres, signes especials i en qualsevol idioma, fins i tot els que fan servir ideogrames com el xinès i el japonès.
Ara som molts trilions de trilions de bits escampats per tot el món i ubicats en tot tipus de dispositius com: ordinadors, discs magnètics, memòries portàtils, càmeres de fotografiar, màquines industrials, robots ... Ara som molt poderosos i ho sabem tot dels humans: les dades personals, les dades econòmiques, les dades mèdiques, les aficions, que compren i que venen, les seves imatges, que van dir, que van escriure, quines religions practiquen i qui les practica, a quins partits polítics estan afiliats ... No sabem que passarà en el futur però això no té marxa enrere i ens cal estar molt alerta, que no aparegui cap grup d’humans amb vocació de “Gran Germà” i converteixi en esclaus a la resta de la humanitat.
Gabriel Garcia
EL CLAUER
Van ser moltes hores veient treballar a l’Alfons a la seva estellera d’ argenter. El foc del soldador posava les peces vermelles una i altra vegada i les seves mans torçaven, colpejaven, estiraven, llimaven ... fins que la peça ja acabada i després d’un bany d’àcid, passava per la polidora per donar-li la lluentor final de la plata.
No eren les grans safates repolsades a banya ni les cafeteres, teteres i sucreres que en tocar-les-hi el foc tremolaven com una fulla en un dia de vent, les que a mi m’agradaven. Cap d’aquestes coses, quan les veig als aparadors de les joieries, em fan venir a la memòria l’Alfons.
Quan tenia catorze anys, l’Alfons va fer-me un petit clauer de plata amb un penjoll que figura un raïm amb una fulla de parra que mig el cobreix i una anella feta amb un fil quadrat, trenat, on posar-hi les claus. Cada mati, abans de sortir de casa, agafo el clauer, me’l poso a la butxaca i recordo el bon amic Alfons.
M’agrada mirar el clauer, recordar el dia que va sortir de l’estellera i brillar per primera vegada i veure com, després de més de mig segle, encara rellueix entre els meus dits com el primer dia.
Gabriel Garcia
Van ser moltes hores veient treballar a l’Alfons a la seva estellera d’ argenter. El foc del soldador posava les peces vermelles una i altra vegada i les seves mans torçaven, colpejaven, estiraven, llimaven ... fins que la peça ja acabada i després d’un bany d’àcid, passava per la polidora per donar-li la lluentor final de la plata.
No eren les grans safates repolsades a banya ni les cafeteres, teteres i sucreres que en tocar-les-hi el foc tremolaven com una fulla en un dia de vent, les que a mi m’agradaven. Cap d’aquestes coses, quan les veig als aparadors de les joieries, em fan venir a la memòria l’Alfons.
Quan tenia catorze anys, l’Alfons va fer-me un petit clauer de plata amb un penjoll que figura un raïm amb una fulla de parra que mig el cobreix i una anella feta amb un fil quadrat, trenat, on posar-hi les claus. Cada mati, abans de sortir de casa, agafo el clauer, me’l poso a la butxaca i recordo el bon amic Alfons.
M’agrada mirar el clauer, recordar el dia que va sortir de l’estellera i brillar per primera vegada i veure com, després de més de mig segle, encara rellueix entre els meus dits com el primer dia.
Gabriel Garcia
LA FAGEDA
Va ser aquesta tardor, durant una passejada per la fageda del Montseny quan vaig poder gaudir d’un paisatge meravellós. Era un dia ennuvolat, ens havíem endinsat per la fageda i anàvem seguint el camí però, de cop, vam arribar a una gran esplanada, on hi lluïen uns faigs gegants alçant els braços cap al cel, amb els peus coberts per una preciosa catifa confeccionada per fulles de colors ocres, marrons, grocs .....
Tot d'una surt el sol, il·luminant tot l’espai i llençant aquí, i allà raigs resplendents. Tots ens varem quedar quiets i amb silenci observant aquella preciosa imatge.
Tornant cap a casa no vaig poder evitar comparar com era aquella fageda a l’estiu i com havia canviat en aquest espai de temps. A l’estiu lluïa el seu vestit verd i pregon com mai cap més n’hagis trobat al món, un verd com d’aigua endins, un verd profund i clar. Així ho defineix Joan Maragall, tot i que no es refereix a aquesta fageda, doncs ell parla de la fageda d’en Jordà.
Carme Gonzàlez
ELS MOCADORETS DE L’ÀVIA
Hi ha records de la infantesa que sembla queden arraconats en la nostra memòria i alguna cosa imprevista ens els fa retornar i reviure.
L’àvia Antònia tenia a la seva cambra una calaixera molt gran, al menys a mi m’ho semblava. No es tractava d’un moble luxós ni ostentós, però de petita jo em delia perque en deixés obrir aquells grans calaixos i regirar per les capses i capsetes que guardava dins un d’ells. Però per a mi el més entranyable era una capsa de cartró, no gaire gran, d’un color indefinit, rosat potser, que feia bona flaire, de pastilla de sabó d’olor, i on l’àvia guardava uns mocadorets de
roba fineta, però senzilla, amb unes puntes de coixí no gaire amples i amb la inicial del seu nom brodada. Eren blancs, potser n’hi havia algun de rosa i blau, però amb el temps tots s’havien engroguit una mica. L’àvia sempre em deia que serien per a mi perque jo també tinc la mateixa inicial i això em feia sentir una complicitat molt estreta amb ella. Llavors m’explicava que els havia fet ella mateixa quan era xiqueta allà al seu poble del Maestrat i jo intuïa que eren el seu tresor de joventut.Quan vaig fer la primera Comunió, amb molta cerimònia em va regalar el que li va semblar més bonic i per mi va ser un regal millor que si es tractés d’un objecte molt valuós. Quan avui he recordat tota aquesta història, he pensat en el mocadoret que ja no tinc i que m’hauria agradat seguir tenint.
Anna M. Mora
LA POMA REINETA
La poma reineta és petitona, perfumada, d’un gust agredolç i molt saborosa.
Un pastís de poma bo mira que sigui fet amb poma reineta.
Gaudiràs!
Trini Guilera
L’HERBETA
Herbeta de candi i alegre somriure,
¿com ho fas per viure
tan fina i tan verda
salvant totes les adversitats?
Trini Guilera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
