El meu cosí Joan

Em sembla que no t’explicat mai la vida del meu cosí Joan, un home pocs anys més gran que jo, ple de contradiccions i suposo amb una lluita interna durant pràcticament tota la seva vida.

Els seus pares i els seus avantpassats eren i havien estat pagesos. Vivien en una masia prop d’un poble del Pla del Urgell i conreaven cereals, una planta de fruiters (pomes i peres) i també havien tingut vinyes però ja feia temps que no les treballaven.

En Joan va estudiar peritatge agrícola i també, la carrera de piano (la música li agradava amb bogeria). No pots imaginar-te la meva sorpresa quan de nit tancada, d’una petita cambra situada sota el galliner i sortien les notes nítides d’un piano tocant Chopin, Beethoven, Listz...

Em va explicar que havia treballat uns anys a Raïmat i després el vaig visitar a Alp, en un hotel de esquiadors on feia de cap de manteniment ? Allà em va ensenyar un piano de mitja cua, seu, que l’hotel li permetia tenir i tocar en un dels salons.

Crec que ha estat un d’aquests homes que la vida i les circumstàncies no li han permès mai fer allò que realment desitjava.

Gabriel Garcia

TANKA

El petit Silfe
cavaller dalt d'un lliri
trucà sos pètals
tragué del seu son l'Elfa
plogueren les estrelles

Gabriel Garcia

EL PETIT BIT

Uns savis em van descobrir, ara deu fer uns seixanta anys i van decidir, tot fent passar un corrent elèctric per dins del meu cos, que tindria dos estats: apagat i encès. Si estava apagat representaria el zero (0) i si estava encès, el ú (1). Jo era com un bolet gran però amb el temps m’he fet molt i molt petit, com un gra de sorra però infinitament més petit. Altres savis van descobrir que agrupant-me amb altres bits i donant valors diferents a cada un de nosaltres, segons la nostre posició dins del conjunt, es podien representar, amb solament vuit bits, tota mena de lletres, nombres, signes especials i en qualsevol idioma, fins i tot els que fan servir ideogrames com el xinès i el japonès.

Ara som molts trilions de trilions de bits escampats per tot el món i ubicats en tot tipus de dispositius com: ordinadors, discs magnètics, memòries portàtils, càmeres de fotografiar, màquines industrials, robots ... Ara som molt poderosos i ho sabem tot dels humans: les dades personals, les dades econòmiques, les dades mèdiques, les aficions, que compren i que venen, les seves imatges, que van dir, que van escriure, quines religions practiquen i qui les practica, a quins partits polítics estan afiliats ... No sabem que passarà en el futur però això no té marxa enrere i ens cal estar molt alerta, que no aparegui cap grup d’humans amb vocació de “Gran Germà” i converteixi en esclaus a la resta de la humanitat.

Gabriel Garcia

EL CLAUER

Van ser moltes hores veient treballar a l’Alfons a la seva estellera d’ argenter. El foc del soldador posava les peces vermelles una i altra vegada i les seves mans torçaven, colpejaven, estiraven, llimaven ... fins que la peça ja acabada i després d’un bany d’àcid, passava per la polidora per donar-li la lluentor final de la plata.

No eren les grans safates repolsades a banya ni les cafeteres, teteres i sucreres que en tocar-les-hi el foc tremolaven com una fulla en un dia de vent, les que a mi m’agradaven. Cap d’aquestes coses, quan les veig als aparadors de les joieries, em fan venir a la memòria l’Alfons.

Quan tenia catorze anys, l’Alfons va fer-me un petit clauer de plata amb un penjoll que figura un raïm amb una fulla de parra que mig el cobreix i una anella feta amb un fil quadrat, trenat, on posar-hi les claus. Cada mati, abans de sortir de casa, agafo el clauer, me’l poso a la butxaca i recordo el bon amic Alfons.

M’agrada mirar el clauer, recordar el dia que va sortir de l’estellera i brillar per primera vegada i veure com, després de més de mig segle, encara rellueix entre els meus dits com el primer dia.

Gabriel Garcia

El Montseny. L'empedrat d'en Morou

EL MEU OFICI ÉS MORT

Era molt petit quan el pare va ensenyar-me a fer anar esquadres i llapis amb els que jugava a dibuixar línies paral·leles i verticals. Després van ser els compassos, els tiralínies, els primers dibuixos de l’escola, fulls i fulls de cal·ligrafia per domar dits i canell fins que la lletra semblés d’impremta, els croquis a mà alçada, els plànols d'edificis ... tot plegat un dur aprenentatge de l’ofici de delineant que vaig exercir fins quasi els 30 anys.

Dies enrere el meu nét gran va demanar-me ajuda per fer un dibuix tècnic per l’escola. Primer em va fer molta il·lusió però després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que el que jo li podia ensenyar no ho faria servir mai. El meu ofici tal com el vaig aprendre és mort, ja ningú fa servir tiralínies ni compassos ni retola a ma alçada amb tinta xinesa, ni tampoc ningú es passa hores cremant-se la vista sobre un tauler de dibuix calcant plànols sobre paper vegetal.

Gabriel Garcia