El seu estat d’ànim era com aquells núvols pesants i grisos, estava cansada de la rutina, de la monotonia, dels llargs silencis i de la solitud d’estar acompanyada; ja no sentia la vida, ni sentia l’amor. Sense poder-ho evitar, féu un sospir profund i sorollós.
En un instant tot va ser diferent, ell dempeus davant seu, l’abraçava d’aquella manera que ella tan bé recordava i retrobà uns ulls espurnejants i uns llavis que suaument buscaven els seus i la seva veu que, com un murmuri, deia fa temps que no enraonem.
Rosa Bruguera
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada