I. La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me: «Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.» Vaig abaixar el canó de l'escopeta i vaig veure com s'allunyaven cada cop més. Els primers metres, a la mare li costava una mica seguir-li el pas. Al cap d'una estona, però, totes dues corrien, gairebé ballaven, com dues nenes ignorants dels perills del bosc. Un bosc on, encara ara, sovint hi veig ombres, hi sento veus de malson, presències que no puc anomenar fantasmes perquè la mare em va ensenyar a no creure-hi, en els fantasmes. Tot i que, de vegades, sobretot quan bec massa, no solament els veig sinó que els empaito, els insulto i disparo perquè se'n vagin.
2
La infermera que s'ocupa del meu pare em telefona per dir-me que hi hauria d'anar de seguida. «És urgent», afegeix. Vint minuts més tard sóc al costat del pare. Li agafo la mà. M'impressionen la fredor dels dits i la textura de la pell, de paper de vidre. Respira agitadament i fa una mirada d'espant emmarcada per unes ulleres de vampir i les celles despentinades. La infermera recomana trucar a una ambulància. Per la manera com ell m'estreny la mà, dedueixo que s'estima més que no ho faci. Li pregunto si li fa mal res i respon amb un moviment de cap de negació rotunda, com si, ara per ara, el dolor fos el que l'amoïnés menys. Fa temps que el metge ens ha dit que el desenllaç pot produir-se en qualsevol moment i que ingressar-lo de manera preventiva podria empitjorar la situació en comptes d'alleujar-la. «Desenllaç» és l'eufemisme que fem servir per referir-nos a la mort i, com que fa tant de temps que en parlem d'aquesta manera, ja no em sembla tan ridícul com al principi. Amb la poca força que li queda, el pare m'estira cap a ell i, a cau d'orella- i amb una veu que sembla sortir-li del fons dels pulmons-, em diu que m'ha de dir una cosa important i que, sisplau, tanqui la porta. Li demano a la infermera que ens deixi sols. El pare s'incorpora una mica i em demana aigua. M'adono que té uns pèls enormes als narius i a les orelles, i el pijama tacat, probablement de sopa.
-¿Què s'ha dit sempre dels icebergs?- em pregunta.
Sospiro. Em pensava que volia parlar-me de la mort, o donar-me un últim consell, o confessar-me algun secret relacionat amb la mare, un fill il·legítim o el testament. No m'esperava una nova elucubració sobre la matèria, l'espai o qualsevol de les obsessions que l'han ocupat d'ençà que va deixar la feina. El miro amb compassió, somric, però ell continua excitat i espera, impacient, la meva resposta.
-¿Que els icebergs només ensenyen una petita part del que són?- dic amb un to d'alumne aplicat.
-Exacte- respon.
-Que amaguen nou desenes parts del seu volum- continuo.
-Això mateix- diu.
No sé on vol anar a parar.
-¿I?- li pregunto.
És una pregunta retòrica, una referència de complicitat, un homenatge a la manera com, des de sempre, m'ha ensenyat a pensar. Durant molts anys, quan li explicava qualsevol cosa-amb entusiasme o inquietud de nen, amb recança o prudència d'adolescent, amb indignació o arrogància d'adult-, ell solia mirar-me fixament als ulls i preguntar-me:
-¿I?
En funció de la circumstància, aquell «¿I?» arrebossat d'autoritat pedagògica resolia gairebé tots els dubtes. Si la pregunta era atemorida, relativitzava els perills i m'indicava que havia de perseverar i no arrugar-me davant dels obstacles. Si la pregunta era presumptuosa, em feia tocar de peus a terra i adonar-me que només havia descobert una part ínfima d'una resposta global que requeria molt de temps, esforç i reflexió. L'«¿I?», doncs, era una clau privada i, ara, pronunciada per mi en aquesta habitació que put a resclosit, sona com una impertinència. El pare no capta la referència al nostre passat i això m'amoïna. La dificultat per respirar i l'angoixa que transmet la mirada m'obliguen a prendre'm seriosament el diàleg que ell intenta portar cap a un objectiu que desconec.
-Crec que molts icebergs no amaguen nou desenes parts i que això és una dada falsa, que hem donat com a bona per mandra, perquè no ens hem pres mai la molèstia de comprovar si, efectivament, tots els icebergs sempre amaguen nou desenes parts de la seva matèria-diu finalment.
Somric. D'una banda, per mirar de tranquil·litzar-lo; de l'altra, per tranquil.litzar-me jo mateix. No sé què dir-li. Guanyo temps agafant-li la mà mentre busco paraules que, n'estic segur, no estaran a l'alçada de la seva inquietud. Quan començo a trobar-les, sento que es crispa, que la respiració s'apaga i que, de cop i volta, tota la força que procurava acumular desemboca en una llarga aspiració. No crido la infermera. Sé que és mort, tot i que actuo com si encara, fos un malalt. Continuo acaronant-li la mà i puc sentir com els dits, que ja eren freds, encara es refreden més. Li pentino una mica els cabells. El dolor que sento no té res a veure amb cap dolor anterior. No em puc moure. Voldria avisar la infermera però sospito que, si obro la boca, vomitaré. Em fa l'efecte que li dec al pare una reacció tan serena com la que va tenir ell quan va morir la mare. Espanto els records d'aquell moment perquè sospito que no seré capaç de resistir-los i que, ara i aqui, em convé acumular forces i no debilitar-me. Quan les intento moure, les cames no em responen. Tot i això, m'incorporo una mica, amb l'ajut del respatller de la cadira, aconsegueixo posar-me dret. El dolor continua però no té, ara per ara, cap manifestació externa. Miro el pare. Els músculs facials semblen haver-se alliberat de la tensió que el corsecava quan he arribat. Coincidint amb el primer sanglot -una bafarada de tristor que m'explota a la boca per sorpresa-, començo a pensar que he arribat a temps i aquest pensament inicia una llarga caravana de raonaments que miren d'aplacar la part més dura del dol. Mentre ploro -ara desbocat, sense contenció, amb una intensitat que em fa sentir una vergonya infinita-, penso que sóc un iceberg a la deriva i que tant de bo tingués nou desenes parts de matèria sota meu.
Sergi Pàmies Si menges una llimona sense fer ganyotes. Ed Quaderns Crema. (pags 127-134
"Cant de l'enyor" Lluís Llach
Aquest cant el dediquem al protagonista de la narració, que enyora la seva mare.
M. Dolors Vinyoles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada