LA BARCELONA DEL CARRER DELS PETONS

Fotos de l’Emi

(Si vols fer-ne una còpia de paper o tenir-ne alguna amb millor qualitat, clica-la a sota o cerca-la a : http://www.box.net/files/0/f/44593304/Fotos_Emi

PRIMAVERA

Primavera: sol, aire, colors, dies llargs
R efilant les orenetes em desperten l’esperit
I com si fos poesia, evoquen el meu instint
M iro el cel i la seva blavor m’enlluerna
A rbres alegres i vius, m’inviten a un so de goig
V erdor en els camps, abundància de flors, el blat grogueja
E l vent no s’escolta, la pluja és un cant
R era la finestra, ametllers amb flors contemplo
A rriba la vida, se’n va el desconsol,
            que trista estaria si no fos per tu, Primavera
                         Emi Sánchez / 28-05-2010

CALELLA DE PALAFRUGELL

El camí de Ronda que va cap el Golfet a Calella de Palafrugell, és una de les meravelles que un paisatge costaner pot oferir. El passeig zigzaguejant que va recorrent els abruptes penya-segats i caletes, el verdosenc dels pins superposats en el blau del mar, formen amb la bromera blanca de les ones, uns matisos de colors característics dels grans pintors.
En un revolt del camí m’aturo, per captar la imatge encisadora del poblet de pescadors il·luminat d’una blancor immaculada, és com si els àngels el protegissin perquè la mà de l’home no embruti l’encant del paisatge. Les barques guarneixen el conjunt balancejant-se com si encara portessin el ritme de l’ultima havanera.

El reflex del sol guspirejant en l’aigua, em porta records del passat. Ell, està aquí, entre aquestes roques, submergit en aquest fons marí que tant i tant li agradava. Encara el veig nedant com un peix en les aigües transparents. Com gaudia contemplant la profunditat del mar! El fascinava aquest lloc, volia reposar aquí i sóc feliç pensant que la seva ànima m’ho agraeix .

Segueixo el sender, no m’entristeixo, ell no ho voldria, malgrat tot, la vida continua, i un dia, qui sap quan, després de recórrer infinitat de vegades aquest indret que tant em captiva, una nit de lluna plena, una barca em durà en silenci, per no espantar-lo, i el meu cor, el buscarà per abraçar-lo.
Emi Sánchez / 28-05-2010

DANA

Us he de confessar que torno a estar perdudament enamorada: Tot va començar el dia que me la van presentar: - Es diu Dana, em va dir el meu amic amb cara de circumstàncies, ja que tenia decidit deixar-la – Al moment, em va captivar la seva mirada llangorosa, el seu posat elegant i la fiabilitat que transmetia. No me la podia treure del cap, pensava nit i dia amb ella: Si estigués al meu costat, quina companyonia tindria, quines passejades faríem juntes, com m’agradaria que esperés amb anhel la meva arribada a la llar. Oh Dana, em treus el son, oh Dana com desitjo tenir-te al meu costat.
Tothom m’aconsellava que no ho fes, que tindria molts problemes, que ja m’havia acostumat a viure sola, que els mascles la perseguirien quan amb els seus efluvis els provoqués contornejant-se com només elles ho saben fer. No m’importa, els hi deia, ho suportaré, estava totalment decidida, no me la deixaria perdre!
I va arribar el dia tan esperat. Quan ens vam tornar a trobar, la vaig rebre amb un somriure apassionat, ella ho va intuir i se’m va llençar als braços. Quins moments de felicitat que vaig experimentar!
Al cap d’un any, la Dana va ser mare de cinc cadells d’orelles llargues i pel daurat, fruit d’un altre Koker mascle que va trobar en una nits de lluna plena mentre caminava coquetejant al meu costat per el parc de l’Oreneta.


Emi Sánchez / 28/05/2010

Pont d'Espia, Josep Robrenyo i la seva obra

Fotos relacionades amb "El carrer dels petons"

Emi Sànchez / 28-05-2010

HAIKÚ I TANKA

Haikú
Esglais dels frares
les mans ensangonades


toc de campanes

Tanka
Gent espantada
darrera les finestres
els seus ulls miren
sota la portalada
tots els convents cremaven.




Emi Sánchez / 21-05-2010

SET CONVENTS VAREN CREMAR

Pels carrers por
pels convents, confusió
les campanes repiquen
la fumera és a prop.
Quin sentit te la revolta?
Què els hi passa als traïdors?
La cridòria i amenaces,
els hi ha tret la raó?
Tots els convents cremen
la ciutat és tot negror
la gent esparverada corre
i el cel plora de dolor.
El foc no s’acomiada
crema i crema sense control
els frares resen, els frares criden,
el frares moren per aquest foc.
Què puc fer per aturar-los?
Qui controla la ciutat?
Quin fanatisme ens envolta?
Jo no vull ser d’aquest món!
Pels carrers tot era cendra
en els cors tot de dolor
la Rambla plena d’estelles
i en l’aire olor de morts.
_________________________



Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Per arribar al punt d'inici de l'excursió, s'ha d'agafar la carretera LV-4241 des de Sant Llorenç de Morunys i dirigir-se cap al coll de Jou (a Sant Llorenç s'accedeix directament des de Solsona per la carretera que, en direcció nord-est i resseguint el Cardener, creua el pantà de la Llosa del Cavall). Després de recórrer 1,5 km, cal prendre una pista de l'esquerra que passa pel costat de l'ermita romànica de Sant Serni del Grau i després pel túnel de Roca Foradada. Aproximadament a mig camí trobarem la font de sant Isidre, arreglada fa poc, encara que no sempre abundosa. Es continua seguint el vessant solell del riu Rasa de Torroella fins que, al final, s'arriba a una esplanada on es pot aparcar el cotxe.
Cal pujar a la Mola de Lord. Es comença l'excursió remuntant unes escales que segueixen un viacrucis. Passats uns 15 o 20 minuts s'arriba al fil de l'altiplà, es creua una portella de ferro i se surt en un petit promontori que permet gaudir d'una bona vista sobre el peculiar i agradable ras de la Mola de Lord. A mà dreta es divisa la petita capella de Sant Pere Màrtir, davant i al fons, el santuari. Es continua pel mateix camí.
Uns minuts després s'és al santuari de la Mare de Déu de Lord, habitat permanentment per una petita, laboriosa i culta comunitat de monjos. Per visitar-lo, cal demanar la clau. Després, val la pena donar un tomb sencer resseguint el perímetre de la mola (cal vigilar amb els espadats verticals) i veure, a l'extrem sud-est d'aquesta, la petita ermita de Sant Jaume. La vista de la serra de Busa i la de Bastets sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall són imponents. Tot l'indret convida a la meditació. Per tornar es desfà el camí.

Santuari de Lord, vista primerenca quan s'arriba

RECORDS

Te’n recordes com vaig conèixer a l’Adrià? - En cara no sé com es va fixar amb mi amb la cara de pocs amics que deuria reflectir ! -
Era el dia de Sant Antoni i queia en diumenge, i els meus companys de laboratori feien una excursió a Núria. El meu pare, no m’havia deixat anar ja que li semblava que era molt lluny per anar una noieta de divuit anys, (en aquell temps era una cosa bastant normal, aquesta manera de pensar) naturalment, jo vaig esclatar amb una enrabiada de mil dimonis, i tu per a treure llenya del foc, em vas convidar a una festa que hi anaves amb la teva parella.
De camí, el Martí, el teu company, comentava que el seu amic l’Adrià havia arribat el dia abans del servei militar, - a mi, com és natural no m’interessava gens la conversa – però per coses del destí, al arribar al lloc, ell era allà conversant amb companys, suposo de la seva recent llicència. Al veure’ns, s’hi va acostar, i des pres de la típica presentació, es pot dir que mai més s’ha separat de mi.
Ara comprendràs perquè li tinc tanta devoció a Sant Antoni i perquè el dia de la seva onomàstica, sempre li agraeixo al meu pare la seva tossuderia.
Com és natural la nostra primera sortida junts, va ser a la Vall de Núria, i et puc assegurar, que va ser fantàstic!
Emi Sánchez / 14-05-2010

La Font del Vell (1816-1819)

A les Rambles havia una monumental font d'estil egipci amb una estàtua dedicada a Neptú, coneguda popularment com La Font del Vell. Ocupava l'espai en el qual actualment s'alça el monument a Serafí Pitarra en la Plaça del Teatre, també coneguda com Pla de les Comèdies.

Aquesta ja desapareguda font va ser projectada per Pere Serra i Bosc (1773-1837) militar i arquitecte i l'estàtua que coronava la font s'atribueix a l'escultor català Salvador Gurri i Coromines (1749-1819)

Foto de l'àlbum BELLEZAS DE BARCELONA. Fotografies de J.Martí, any 1874.
Al seu voltant, era tradició posar parades en les quals es feien rifes de productes, d'acord amb l'època de l'any: Torrons o galls per Nadal, panellets per a Tots els Sants, coques per a Sant Joan o melons per a Sant Jaume.
Organitzar rifes era un costum molt antic a les terres catalanes, fins el 1879, moment en què el govern central va abolir totes les rifes locals per instituir la Loteria Nacional.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a Frederic Soler, Pitarra.


Emi Sánchez / 14-05-2010

Els jardins del Palau de Pedralbes

En aquesta època de la primavera, sempre que puc m’acosto tot passejant, als jardins del Palau de Pedralbes. Només traspassar l’excel·lent porta de ferro forjat, m’aïllo dels sorolls estrepitosos que comporta viure en una gran capital.
Al endinsar-me, la seva majestuositat em transporta a la serenor romàntica d’un paisatge idíl·lic. El brollar de l’aigua de la petit cascada de l’estany, les escultures classicistes, la diversitat de flors amb gamma de colors variats donen la benvinguda a aquests magnífics jardins.
La vegetació frondosa i a voltes boscosa a banda i banda de qualsevol dels camins creuats que porten al Palau, fan un espai ombrívol on la relaxació arriba al seu grau màxim. També hi ha zones amb grans parterres de gespa, assolellats i rodejats de bancs que inviten a l’hivern o a qualsevol època de l’any a desplaçar-nos en aquest oasi.
Des del camí central, puc apreciar la magnificència d’aquest indret. Al fons, hi ha una plaça semicircular amb un estany voltat de testos amb geranis i una escultura d’Isabel II amb el seu fill Alfons XII. presidint el Palau. Asseguda en un banc de marbre que envolta aquesta plaça, sento el piular dels ocells i m’imagino que amb el seu cant m’expliquen les gestes d’aquest indret com si fossin trobadors. Em diuen que aquest parc, existeix perquè es va cremar al Pla de Palau, la residència dels reis on s’allotjaven quan venien a Barcelona, i el comte Eusebi Güell, propietari en aquell temps, remodela l’antiga masia del S. XVII i part dels jardins, per convertir-los en Palau i cedir-lo com agraïment per al seu títol nobiliari, a la corona. – És fantàstic escoltar als ocells ! Si prestéssim més atenció a tot el que ens diuen, la nostra imaginació volaria al compàs d’ells -
Desprès de somiar una mica, passejo buscant la sortida per la verdosenca vegetació dels arbres, alguns centenaris: Cedres, pins, til·lers, eucaliptus, palmeres, xiprers, llorers, magnòlies, i el més original, un petit bosc de bambús al costat d’una de les tantes fonts que te el parc, però aquesta és singular, ja que la va fer Antoni Gaudi. Es diu la font d’Hèrcules, un cap de drac fa de broc de l’aigua i a sota hi ha un frontal de pedra amb les quatre barres.
Ja he trobat la sortida! Ja torno a la pol·lució, al tràfic a les corredisses! Miro en rere i veig el llarg mur cobert de buguenvíl·lees. Tanco els ulls i guardo aquesta imatge. Aviat tornaré! Necessito veure les flors, necessito sentir els arbres, necessito respirar l’aire del jardí que li fet meu, que és el jardí de Pedralbes.
Emi Sánchez / 14-05-2010

APETÈNCIA

Amb els ulls tancats, em turmentava imaginant-me els suculents menjars de la mare; Quin conill amb cargols, quin arròs amb llet, quin estofat de vedella !!! Feia tres dies que per prescripció facultativa, les meves papil·les gustatives només assaborien un líquid semidolç, llepissós i una mica repugnant. L’estómac estava a l’atur i em demanava feina. Jo, li’n volia donar, però no estava a les meves mans, l’encarregat m’ho tenia ben prohibit, però tant li vaig insistir, que al final el va posar un dia a prova per veure com responia
Vaig preparar les eines: Cullera, forquilla, ganivet, ja que no sabia quina seria l’adequada, em vaig vestir amb la roba pròpia per aquell esdeveniment , un pitet de cotó blanc, que em tapava els pectorals per a poder treballar segur sobre les possibles conseqüències d’una feina molt esperada, i em vaig disposar a esperar pacientment l’anhelat àpat.
Quan vaig destapar el plat, i vaig veure aquella meravella de verduretes petites i olioses, vaig experimentar un delit inexplicable: Quins colors, quines formes, semblava un quadre puntilliste d’en Joaquim Mir. El taronja com una posta de sol, el verd com la natura, el violeta com la nit i el groc la felicitat! Vaig començar la feina a poc a poc per delectar-me ben be del que feia: Ara un pèsol, ara un trocet de pastanaga, després la col, la patata, la mongeta. Oh quin goig, quina flaire, ja notava al meu païdor com m’agraïa la meva recomanació, de ben segur que li proposarien per un contracte fix.
Emi Sánchez / 14-05-2010

RECOLLIMENT

Una nit d’hivern entre el caliu de les guspires de la llar de foc, en Damià es va treure de damunt aquell pes que l’angoixava. Era conscient de que començava a ser gran i de que no li quedava pràcticament temps de recuperar tot el que hauria d’haver fet en la seva joventut . Era un apassionat del saber, de conèixer, d’investigar, resumint, era un apassionat d’ omplir-se de coneixements. Per circumstàncies contraries al seu desig, no va poder portar a terme les seves aspiracions, i a amb els anys, de mica en mica es va anar conformant en el que la providència li va oferir.
Però no sap ben be en quin moment vas ser, ni creu que aquest fet tingués gaire importància, va conèixer una persona singular, era una mestre d’adults, la qual li va fer veure, que mai s’ha de renunciar a allò que entusiasma, que un pot acceptar el seu destí, però si te la voluntat de treballar per a canviar-lo, ho ha de fer, només cal començar-hi i fer-ho amb il·lusió, amb força i amb fermesa.
En Damià sempre va agrair a la seva professora, que li obrís les portes que li varen ser tancades aleshores, i al mateix temps, va poder comprovar quantes i quantes coses s’ha havia perdut. Ara les volia saber totes i mentre més sabia, més volia saber. S’introduí en la informàtica, ara no es podia quedar enrera – ja se n’havia quedat prou – Les noves tecnologies, li posaven a les mans uns mitjans per enriquir-se de coneixença com mai s’hauria imaginat, però la informació era inacabable, li va venir al cap una cita que va llegir d’Isaac Newton, que deia: - Tot el que sabem és una gota d’aigua; i el que ignorem és l’oceà - Així que, entre obligacions familiars (prioritat per a ell), estudis, cursets, i afeccions “que no li faltaven”, va arribar l’ofec. El seu cap no li acompanyava i el seu cos tampoc, el temps volava, que fer? I va ser aquella nit d’hivern en el caliu de la llar, quan després de fer un petit repàs de la seva vida llegint les Analectes de Confuci, entre paràgraf i paràgraf es preguntava : Quin significat tenia tot el que feia si no ho gaudia? Quin significat tenia la estimació que sentia per la gent si no els hi dedicava temps ? Que significava tenir l’agenda plena de projectes si els deixava a mitges per falta de temps? Aquell llibre li va ensenyar molt! li va fer veure que se li havia oblidat viure! Per fi va trobar la pau interior que necessitava.
Emi Sánchez – 07/05/2010