DIGUEM NO I DIGUEM SI

Fa poc, a “La Vanguardia”, Remei Margarit, psicòloga i escriptora, escrivia un article (13 de febrer de 2010) amb el títol: “Definir-se pel no”. Ella es referia a un instrument per a la vida i la convivència com és la democràcia i com a tal instrument “es defineix més no pel que s’ha de ser, sinó pel que no s’ha de ser”. I té raó en el sentit que la democràcia, entesa com a instrument o mitjà, ens protegeix dels poders absoluts i de la intolerància.
Avui, però, sentim masses “no” que sobrepassen aquests nivells, que desvirtuen la vida i dificulten la convivència, que ens duen a desentendre’ns dels altres, al cinisme, ... i poques propostes, pocs “si”. No em refereixo pas a uns “si” imposats: ens calen més cuques de llum com diuen en Joan Salvat Papasseit i l’Anna Maria. Per això,

-Diguem no als grans bancs que no presten a particulars i reparteixen les ajudes que han rebut de tots nosaltres entre els seus directius. I diguem si a aquests nous bancs anomenats ètics que són transparents en les seves inversions.

-Diguem no als guanys fàcils dels especuladors. I diguem si a les inversions productives.

-Diguem no al fet que una creença o religió vulgui imposar-se sobre la societat civil. I diguem si als valors que moltes persones de qualsevulla creença o religió ens aporta.

-Diguem no a l’explotació de la infància. I diguem si a tots els recursos que calguin per tal que una educació de qualitat arribi a tots els infants.

-Diguem no a les situacions d’atur i de manca de recursos. I diguem si a les persones emprenedores que en qualsevol àmbit beneficiós possibiliten llocs de treball.

-Diguem no a les ajudes sense cap tipus de control que creen addicció. I diguem si a les ajudes amb corresponsabilitat.

-Diguem no als mitjans de comunicació que tenen com a primer objectiu els beneficis econòmics. I diguem si a aquells que faciliten a les persones el seu enriquiment cultural i la possibilitat d’adquirir una opinió personal.

-Diguem no a la preeminència de la por en les nostres vides i en la societat, causa això de l’èxit dels instints més primaris. I diguem si a aquella saviesa que ens fa més humans.

-Diguem no als ajuntaments que no volen empadronar als immigrants sense papers. I diguem si als que volen donar una atenció adequada a la situació personal de cada un d’ells.

-Diguem no a una manera d’entendre la vida com un mercat en el que tot s’hi val. I diguem si als valors personals i socials que de ben segur tots portem dins nostre.
                                                  Jaume Roig

El Llençol

EL LLENÇOL



Després de l’escena d’aquesta nit, si no fos per aquest sol que llepa suaument el meu incansable teixit, ara estaria ben gelat. Fa temps que he notat que ja no és com abans, quan tot era passió i magarrufes, de vegades que n’eren de pesats, quan ells estaven de gresca i no em deixaven tranquil. Però que hem de fer, els llençols estem per acollir, tinguem o no en tinguem ganes.
Jo sempre procuro impregnar-me bé dels suavitzadors quan em renten, m’agrada conservar l’olor, per després sentir-los dir ¡Quina bona olor! És un plaer que compartim. No suporto quan estic recent rentat, que es fiquin al llit sino s’han banyat Els meus companys diuen que sóc un llençol que mira massa prim, però jo em considero un bon llençol, sé que sóc de molt bona qualitat i això em fa diferent dels altres, doncs, ho he notat quan he estat plegat amb ells, alguns són tant prims que semblen transparents, m’han dit que la culpa és de la rentadora, potser sí que tenen raó, amb aquells sotracs no m’estranya, surto ben marejat d’allà dins.
Crec que m’estic fent vell, me’n vaig d’estudi, per què estic molt preocupat pels meus propietaris, són una bona parella, i és trist que s’allunyin, però els símptomes no m’agraden, s’han tornat dos estranys. Amb prou feines es diuen la bona nit, i els seus cossos ja no es busquen a la foscor.
Aquesta nit ha passat el que em temia, ella ha dit amb la veu trencada; -Me’n vaig, no puc continuar amb aquesta situació. Ell no s’ha immutat, li ha dit que faci el que volguí. I jo, expandint la meva olor, amb l’afany de fer-los recordar els bons moments que hem passat junts, no vaig poder fer rés, malgrat que he estat el testimoni més involucrat d’aquesta relació.
Ara acullo per les nits un sol cos, trist i callat, el d’ell. I ja no estic tan suau, ni tan blanc, però el que més greu em sap, és que ja no tinc aquell perfum que em donava personalitat, sense ell m’he quedat mut.



Rosa Creus

LLIBERTAT

No et posis en política que no et portarà res de bo, això és el que deien les persones que havien viscut i patit la guerra. Aquesta idea ha quedat tan encastada en la nostra societat que podem veure’n les conseqüències en el rebuig i la crítica irreflexiva i estèril vers tots els polítics sense distinció.

Si resseguim la nostra història podrem constatar que les guerres, les dictadures i les persecucions del català, han estat tan sovintejades que no hem pogut adquirir la cultura de la democràcia. En som conscients que som protagonistes del període democràtic més llarg dels darrers 300 anys? Ens l’hem guanyat o ens hi hem trobat? Per sort hem tingut i tenim moltes cuques de llum que han marcat el camí, però no són suficients per garantir que la llarga marxa per camins tortuosos ens alliberi d’una nova fornada de populismes, foscors i silencis.
Guanyar la llibertat no és gens fàcil, ni s’aconsegueix només pel fet que un dictador mori al seu llit. Aquest present ha costat massa esforços i massa vides per posar-lo ara en perill. Si l’esperit no és lliure, no ho serà mai la persona malgrat viure en llibertat, és per aquest motiu que la majoria silenciosa, pel seu silenci, també és culpable perquè provoca l’apatia i el desinterès, i això no ens ho podem permetre.
El camí de la llibertat és llarg, costerut o planer, amb moments de bonança i de tempesta, amb dies i amb nits, amb treball i amb descans, amb seguretat i amb perills, i si de debò l’estimem hem d’aportar-hi la tossuda tasca de dir i de fer allò que considerem, dia a dia, amb claudicacions i renúncies si cal, però sense por d’anar contracorrent, en definitiva, sortint a buscar la pròpia veritat.
Guanyar la llibertat vol dir cridar a l’inconformisme en els moments de relaxament i donar ànims en els moments amargs i difícils.
Guanyar la llibertat vol dir sentir l’entusiasme generador de dinamisme i actuar sempre amb tenacitat i constància.
Guanyar la llibertat vol dir avançar amb la persistència del pescador de canya, i retornar a la feina com ho fan els homes de la rella, de la falç i el càvec.
Guanyar la llibertat vol dir estar sempre amatents com ho fan les braves ones que festegen el neguit eternament.
                                            Rosa Bruguera

El tren del present

Avancem pas a pas en el present i oblidem el passat , com ja passat, ni millor ni pitjor. No ens preocupem constantment del futur, d’allò que ens pot passar. Moltes vegades ens capfiquem i passem hores i hores rumiant en el demà i no ens deixa gaudir d’allò que tenim i d’altres no tenen. La nostra vida un tren que no pot aturar-se. Tornem a la feina amb delit, amb pressa, avergonyits d’haver-nos aturat contemplant aquell vèrtig que vola, que se’n va.

El passat es difumina allunyant-se de pressa. El present poc a poc torna a recordar-nos que hem de seguir el nostre camí. Agafar les eines i esperar que torni a passar veloçment cap a la llunyania, cap el futur que no s’albira encara. La VIDA és un REGAL. La vida se’n va de pressa, com el tren, no la desaprofitem, disfrutem dia a dia, que, d’altres voldrien seguir el camí i el tren s’ha aturat a deshora.

On ets, on has anat. T’agradava seguir el camí pas a pas, sense aturar-te, sense mirar enrere. Dia a dia, hora a hora sense parar no pensant en el passat ni en el futur incert. Amb il.lusió cada dia, un dia més, unes hores més, uns segons. El teu desig de caminar, poc a poc, més de pressa. Aprofitant cada instant, gaudintdel present que s’anava escurçant. Quant d’amor, quant d’esforç, quanta il.lusió. El camí s’anava fent més estret, més difícil, però, endavant sense perdre el nord. Has vençut molts obstacles, però, al cap a la fi, s’ha trencat, has lluitat per no caure, per no ser arrossegat. El nostre camí l’hem de seguir sense parar, sense aturar-nos.

Ets amb nosaltres fent que ens encoratgis a seguir, a gaudir de cada instant. Dins del nostre cor hi ets tu per donar-nos una mà, una empenta, el desig de viure la vida no des aprofitant res, gaudint d’allò que tenim, que podem fer, que podem contemplar, que podem caminar més a poc a poc o més de pressa. El futur arribarà en el seu moment, el passat s’ha esfumat en la llunyania com el tren volador, tornem a agafar les regnes… no defallim. És la màquina del tren que no s’atura, que el fa avançar cada dia. El tren d’en Salvat Papasseit es va aturar molt aviat, a deshora, després de lluitar molt, d’altres també van lluitar i són per sempre al nostre record.

Maria Teresa Demestre Guasch

INFÀMIA

Per un forat del cel

La lluna plena

festeja amb amargor

els passos lents

Sens rumb ni nord ni guia

Sense esperança

Vers la via de la mort

                                                         Rosa Bruguera

FRASES ENTRELLAÇADES

1 - Voldria ser cuca de llum per atraure al meu estimat quan vola, però no tinc ales i només puc atrapar-lo quan, com un cargol, torna a la llar.

2 - Voldria ser com Goethe per expressar tot el que penso, però només em preocupa allò que al escriure em deixo.

3 - Voldria ser poeta, per gaudir mentre composo, però sóc massa exigent i censuraria els meus versos.

5 - Voldria ser mol sincera per mostrar la meva ànima, però sóc d’un altre temps i no puc despullar-la encara.

6 – Voldria ser com la mar, sempre brava, sempre inquieta, ¿però com puc imitar-la si el meu neguit m’abandona?

7 – Voldria la intel·ligència d’aquella que sempre crea, però sóc massa prudent i la meva no es referma.

8 – Voldria merèixer el cel, la mar i la terra, però no està sols a la meva mà tenir cura del planeta.

9 – Voldria ser pescador i tenir sempre paciència, ¿Com menysprear aquest do en un món pler de cruesa? Però no tinc la canya per pescar la indiferència.

10 – Voldria la llibertat sense la mort, la joventut sense perill, però la lluita no para i la vida és morir.

11 – Voldria que el meu galant, no mentís quan m’enamora, l’amor és massa gran per trobar un buit quan l’acarones.

16 – Voldria ser com els homes del poema, per abandonar un xic la feina quan veig passar un sospir, una il·lusió, una feblesa, però no m’ho puc permetre la vida no em dona treva.

17 – Voldria ser Gulliver per perdre’m entre les illes, però no sóc un gegant amb l’ànima lliure de culpa.

18 – Voldria tenir fermesa per a no tenir por a Déu, però el meu caràcter trontolla i me’l

miro amb tendresa i amb precaució.

20 – Voldria perdonar a tothom encara que em facin mal, però l’orgull és tan cruel que se’n oblida de tot.

21 – 22 – 23 – Voldria, voldria, voldria...........

Emi Sánchez / 12-02-2010

CUCA DE LLUM

Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum.

                                                             J. S. Papasseit

M’ha estat molt difícil triar un dels punts proposats per a fer un comentari, però finalment m’he deixat portar per l’impuls i he triat el primer, no perque ho fos sinó perque malgrat la simplicitat de la proposta, li he trobat tantes lectures.

Interpreto que ens està suggerint un exercici d’humilitat i de generositat envers els altres, alhora que ens demana una implicació en la col·lectivitat, fent allò que encara que sembli senzill és útil i necessari.

La imatge que tots tenim present d’una petita cuca de llum que ens sorprèn en la nit i que ens fa somriure, es podria adaptar al paper que s’hauria de tenir dins la família, els amics, la societat o els país... El paper de petites guspires lluminoses que aportéssim llum i alegria als que ens envolten.

                                                         Anna Mª Mora

AMOR ABSOLUT

Ella estava sola, necessitava amics.

Es varen presentar vàries oportunitats, però mai foren acertades: encarcarats per fora, buits per dins, … Era com caminar sola.

Mentrestant va dedicar-se a avaluar el desig que podrien despertar-li.

Totalment nul.

Es va felicitar ella mateixa.

E més sorprenent sorgeix després, quan va aparèixer el gran amic de la seva vida, no n’havia tingut mai cap d’igual: l’Amor Absolut.

                                                          Trini Guilera

EL FANTASMA

A l’hora de canviar de casa, vàrem haver de menester un electricista.
Truquen a la porta i vaig tenir una gran sorpresa. Aquell home que resta palplantat davant meu, no és altre que I'amic que vàrem ser i que durant el temps de la “mili” ens vam estar escrivint. Hola Joseph, estic sorpresa, li vaig dir, te’n recordes de mi? Oi, i tant, vaig pensar sovint en tu, em diu. Recordo que em vas deixar ben penjat, les teves cartes eren la meva alegria en aquells temps de soledat i aïllament, però al tornar em vas deixar frustrat. Ho sento Joseph, la meva comunicació volia que fos una companyia per a tu, et dic ben seriosament que en cap moment volia seduir-te, com ha estat la teva vida? Bé, em diu ell, aquesta vegada se l’il·lumina la cara, estic casat i tinc tres fills, i tu? Jo em vaig casar i tinc dues filles, estic treballant en un Iloc que m’agrada molt i m’ha ajudat a refer la vida després de la mort del meu marit, va ser dur, però ara passats els anys, una nova esperança m’anima, ja som dos a compartir responsabilitats, desitjos i fer camí, algú que em pren de la mà i me’n coratge. Bé, diu ell, m’agrada fer un treball per a tu. En el fons els nostres camins es van trobar i en aquell moment va ser bonic. Puc començar la feina ?


Rosa Aguarón

L’AMOR ÉS PERSISTENT

No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència, si us és grat.

                                                        J. S. Papasseit
Des de feia uns dies la Foussia no era la mateixa: aquella nena de cinquè tan espontània i alegre s’havia tornat reservada, esquerpa, sorruda; semblava absent i distreta moltes hores de classe. Quan s’enfadava era malparlada; fins i tot es barallava per nimietats. La seva tutora va tardar molt en adonar-se del canvi: tan sols veia fets puntuals i feia atribucions gratuïtes:
-Sí, l’altre dia se les va tenir amb el Toni. Naturalment es va quedar sense pati. Aquests immigrants, quan ja porten un temps al país i prenen confiança es creuen que això és xauxa. Cal mantenir-los a ratlla i carregar-se de paciència.
En realitat va ser la Yolanda, la mestra d’Educació Física, qui ,amb persistència, va treure’n l’entrellat.
La Yolanda no veia clar aquell canvi de comportament tan brusc . Va assabentar-se que feia poc havia passat una revisió mèdica positivament. Tan sols alguns dies no duia l’entrapà. Segons la nena esmorzava a casa o no tenia gana.
Vàries vegades, al pati i pels passadissos, li va suggerir col·laboracions: no s’hi negava però el seu comportament era passiu. El que més li preocupava era que s’hagués tornat tan reservada: li preguntava per la germaneta, pels pares i responia amb evasives.
La Yolanda, però, era bona professional i s’estimava la Foussia. Malgrat els aparents rebuigs de la nena, sabia que poc a poc es reforçaven els lligams afectius entre les dues. Un dia, després de classe, va demanar-li que l’ajudés a recollir les pilotes, els cèrcols i les cordes .
-Saps que m’agradaria conèixer la teva germaneta? Ja deu haver complert dos mesos, veritat? Per què no li dius a la mare que vingui un dia amb ella?
La Foussia va canviar de cara i va respondre nerviosament:
-La mare no pot venir perquè està malalta.
-I doncs, què li passa?
-Està sempre trista, plora quan està sola i no té gana
-Què li diu el metge?
-No ho sé.
-Mira, Foussia, em faria molta il·lusió veure la teva germaneta. Ja que no pot venir amb la teva mare, demà, sortint de classe, m’acompanyes a casa teva, d’acord?. No va dir que no, però tampoc semblava que li fes molta gràcia.
Fàtima, la seva mare, no va estar-se d’atencions quan va arribar la Yolanda. Havia preparat uns pastissets, va ensenyar-li la germaneta que estava preciosa, li explicava històries familiars del Marroc, que sabia moltes coses d’ella per la Foussia, li agraïa la bona educació que li donava... A la mestra li va semblar com si aquella dona l’hagués estat esperant de feia temps. Fins i tot la Foussia tornava a ser la d’abans al veure com parlava la seva mare.-Foussia, ves a jugar amb les teves cosines, va dir-li.
Llavors la mare es va posar a plorar i va explicar a la Yolanda els maltractaments que rebia del seu marit.
                                               Jaume Roig