Sols a l’univers

La societat occidental està reaccionant molt positivament davant els problemes de la fauna i la flora amenaçades i al mateix temps, és capaç de contemplar amb total indiferència la desaparició de les llengües.
No podem ni resignar-nos ni fer veure que no passa res, una llengua és una part important del patrimoni de la humanitat i quan desapareix desapareix amb ella una manera diferent i única de comprendre el món. Es un desastre humà. El per què d’aquesta situació ve de lluny. Europa, durant segles, ha maldat per mantenir el mateix mapa de colors, lingüísticament parlant, i se n’ha sortit.
Els nacionalismes d’estat, siguin tan petris com el francès o com el xinès, el grec o l’espanyol, han utilitzat tots els recursos possibles per aconseguir-ho: des de polítiques lingüístiques per potenciar la llengua oficial i majoritària fins a la força de les armes i la persecució de les persones que, obstinadament, persistien en usar llengües diferents de les oficials, arribant, inclòs, a l’empresonament i la mort.
Aquest és el cas de la llengua catalana que, en paraules d’Azaña, reconeix “El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. I al cap de dos segles, a partir del 1939, va ser la repressió franquista l’encarregada de debilitar el català fins a l’extenuació, una nova persecució va fer efectiva la definició de Max Weinreich “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”.
Sensibilitzar la societat? No podem presentar una imatge impactant de la nostra llengua com la que ens ofereix un animal en perill d’extinció, però, és que nosaltres no correm el mateix perill? És que serem tal com som si no sabem articular les mateixes paraules, els mateixos sons, recursos, entonacions, les mateixes melodies? Som els únics responsables d’una causa intangible, immaterial i invisible, la nostra causa és la nostra llengua i per salvar-la estem sols a l’univers.
Rosa Bruguera