EUFEMISMES

Bloc de l’Enric Serra 26/9/2009
Quan vaig sentir la notícia de l’espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M’ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d’invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s’anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d’aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l’empresa, en l’àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l’eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig rellentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!
Comentari Josep Cuní 24/09/2009
Eufemismes
Ara resulta que fer investigar una persona sense el seu consentiment és fer-li una "auditoria de seguretat". I es justifica en nom de la tranquil·litat que el controlat no ha dit mai que hagués perdut. Cas de l'espionatge dels vicepresidents del Barça ordit des de la mateixa direcció general del club. És com "el greu error" admès per Fèlix Millet en la seva carta autoinculpatòria i que hauria mantingut durant 30 anys! Però, és clar, com que només calia admetre la part no prescrita pel pas del temps, els milions s'encongeixen de manera directament proporcional al creixement de la barra
Aquesta mena d'expressions que tant ens fan somriure no ens haurien de sorprendre, però. Hi estem avesats. Ja fa anys que ens hem deixat inocular el virus del políticament correcte encarnat en verbs aplicats amb voluntat de dissimular.
D'exemples en tenim tants que la llista ja forma tot un diccionari. Tant és així, que cada cop és més difícil escoltar alguna persona amb dimensió política, econòmica o social que parli en públic com abans parlava en privat. I dic abans perquè ara la deformació ja els ha portat a no distingir entre els seus dos àmbits d'actuació.
I aquí rau el problema. Que el país acabi resultant un eufemisme en ell mateix. Una virtualitat oficial allunyada de la realitat a la qual diu representar. Un imaginari desitjat que en poc o gens s’assembli a la fotografia del moment. Potser és per això que el Photoshop ja fa miracles.

                                 Enviat per Rosa Bruguera