Emi Sánchez: UNA CARTA

Una carta
Mercè Rodoreda


Per a treure’m la tristor de la seva mort, m’imagino que la seva ànima, s’ha reencarnat en una papallona que vola per un prat de flor en flor; Llavors tanco els ulls i sense gairebé pensar, només penso en paraules: papallones blanques, grogues, pigades amb taques de molts colors, herba verda, flors silvestres, roselles, margarides, arbres alts, amples, plens de vida, branques trencades, branques despullades, rierols d’aigua clara, terra flonja, catifa de fulles seques, cavalls lliures, vaques dringant el seus cascavells, ovelles agrupades, muntanyes altes, fortes, impressionats, sinuoses, salts d’aigua sorollosos amb polsims de boira per la seva força, cel blau, cel roig, cel de cotó... I em sembla que la terra miri amb els meus ulls i senti amb els meus sentits. Com si jo no fos de carn o com si el món fos jo, aleshores, la veig volant i volant feliç sota un sol d’estiu que fa de flassada al prat.















Emi Sànchez

Cançó: LA PLAÇA DEL DIAMANT

PAPALLONES

Després d'aquella llarga caminada, asseguda damunt l'herba contemplant aquelles precioses mates de ginesta,
envoltades de  papallones i sense pensar, només pensava paraules: Pau, silenci, aire  fresc i papallona, un munt de  papallones , papallones  volant , papallones  de  colors, papallones blanques, pols  blanca de papallona, ales plegades de papallona.......
               Carme Gonzàlez 

MUNTANYES DE L'HIMALAIA

Com si jo no fos de carn o com si el mon fos jo, tot pujant per aquella alta muntanya dels himalaies, sense gairebé pensar només pensava en paraules: inmensitat, la pròpia insignificància dins la inmensitat, la importància de la pròpia insignificància, el significat de cada vida, la vida bategant al meu cor, el meu cor fort com la muntanya, la muntanya als meus peus i jo; una amb la muntanya.
Sandra

LA CARTA

5.- Malgrat estar ben acotxada, a voltes es desvetllava amb els sorolls del silenci, d’un silenci sonor, com un brunzit constant i gairebé imperceptible a l’oïda, dins un espai buit ple de no res; nit, foscor, quietud, no és això la solitud? Dolça o inquietant, feliç o desgraciada, il·lusionada o decebedora, fantasiosa o real... records d’una vida
         Rosa Bruguera