LA VALL

Què llunyà em sembla el primer cop que vaig arribar, a principis dels anys setanta, a aquella vall on a l’entrada hi havia un rètol mal fet on es llegia: “aquí es pot escoltar el silenci”. Sempre ha estat un paratge on m’he trobat molt bé, n’hi ha de molt més bonics al Pirineus, però per a mi aquest és el meu.
Poder acampar a la vora d’un rierol, en un immens camp d’herba acabada de segar i sota uns altíssims arbres de riba ha estat una experiència que no es podrà repetir, i com oblidar aquells estrelladíssims cels que contemplàvem les nits estirats sobre l’herba, que cap llum pertorbava i on sí s’escoltava el silenci.
Els petits poblets de pedra i pissarra amb les seves esglesioles, i que curiós el nom de tots comença en A: Araòs, Ainet de Besan, Alins, Àreu. Tinc la imatge guardada a la meva memòria d’aquelles creus de terme en les cruïlles d’alguns camins, senzilles, finament esculpides, gastades per l’erosió dels anys, però aguantant els mil anys que sembla que tenien. Moltes d’elles posterior i misteriosament desaparegudes. Possiblement es trobin en algun museu de l’altre banda de l’Atlàntic.
Les muntanyes que envolten la vall, cada cop més empinades i les llargues caminades pels corriols, sempre amunt fins el pla de la Selva o el Pla de Boet, el refugi de la Pica, el llac Sotllo, o fins i tot arribar a la Pica d’Estats i trobant-te alguna persona que buscava la mateixa solitud.
La poca gent d’aquella contrada vivia del bestiar, vaques principalment i algun ramat d’ovelles, eren molt autosuficients, com tota la gent de muntanya, però malauradament només anava quedant la gent gran ja que els joves marxaven a estudiar o treballar a ciutat. L’envelliment de la població, la despoblació i altres circumstàncies van contribuir a un canvi radical en totes les valls pirinenques i aquesta no se’n va salvar.
La política que es va dur a terme per rendabilitzar aquells territoris, a base de publicitar les excel·lències de la natura i del turisme, han portat al llarg dels anys a una massificació de visitants. S’han adaptat, amb dubtós resultat, moltes cases antigues com a residències per a “turisme rural”, s’han construït molts hotels i moltes cases noves; s’han eixamplat les carreteres i molts camins per poder arribar en cotxe a tot arreu. Hi ha molt pocs racons on no t’hi trobis un 4 per 4.
Quina llàstima, aquesta ja no és la meva Vall Ferrera on s’escoltava el silenci.
                        Anna Mª Mora