FINAL DE CURS

Quan al setembre vaig fer una cua llarguíssima, per poder apuntar-me en una llista d’espera, per matricular-me a l’escola i al cap d’uns dies vaig poder fer una inscripció definitiva, no tenia gaire clar en com podien anar-me les classes. Tenia molt bones referències i encara que no havia obtingut plaça on volia, una trucada telefònica de la Dolors em va acabar de convèncer.
El primer dia vaig arribar amb la il·lusió de començar una cosa nova per a mi, encara que dubtosa de les meves possibilitats quan vaig veure el nivell de l’alumnat, però la Dolors amb el seu entusiasme va fer preveure que tot seria molt més fàcil i planer.
La primera lliçó va ser un desastre. Aquella “carta” de la Mercè Rodoreda no sabia per on mirar-la ni interpretar-la i no vaig fer res del que es demanava. Poc a poc vaig anar entrant en les narracions, fixant-me en el vocabulari, la construcció de les frases, la descriptiva, els girs lingüístics i en definitiva allò que l’autor ens volia dir i les classes van esdevenir un plaer.
He descobert sobretot que les narracions i contes curts són obra d’autors que saben escriure molt bé i que saben transmetre en poques paraules un munt d’intencions. Ara llegiré aquest gènere, que no m’interessava gaire, amb uns ulls molt diferents i oberts, fixant-me molt en tots els petits detalls ja que aquí rau la gràcia.
Si haig de fer una tria em quedo amb el deliciós conte de Mª Àngels Anglada “L’empelt” i amb la descoberta que ha representat per a mi els versos de Maria- Mercè Marçal que m’han fet sentir una gran emoció.
L’altre protagonista del curs “El carrer del Petons” m’ha agradat molt. És un llibre aparentment senzill, però molt ben escrit i fent un recorregut per la nostra història més recent que m’ha interessat moltíssim.
De totes maneres, per a mi, el gran protagonista de les classes han estat els escrits que de manera suggerida per les lliçons han anat sorgint. Alguns més tímids que d’altres però al final n’hi ha hagut de tothom. Hem rigut, ens hem emocionat i fins i tot hem plorat. En molts casos ha estat, a més a més, un exercici de sinceritat que com a persones ens ha enriquit. Sortosament queda en el blog constància d’aquest curs i tot el que s’ha escrit.
Jo personalment no m’ho miro com un final de curs, sino com el començament d’una etapa que desitjo continuar. He après moltes coses, m’ho he passat molt bé i els matins dels divendres han estat un parèntesi en la meva vida habitual que m’ha fet reflexionar i decidir que ha arribat el moment de dedicar més temps en fer allò que m’agrada.
Anna Mª Mora

PRIMAVERA

Primavera: sol, aire, colors, dies llargs
R efilant les orenetes em desperten l’esperit
I com si fos poesia, evoquen el meu instint
M iro el cel i la seva blavor m’enlluerna
A rbres alegres i vius, m’inviten a un so de goig
V erdor en els camps, abundància de flors, el blat grogueja
E l vent no s’escolta, la pluja és un cant
R era la finestra, ametllers amb flors contemplo
A rriba la vida, se’n va el desconsol,
            que trista estaria si no fos per tu, Primavera
                         Emi Sánchez / 28-05-2010

CALELLA DE PALAFRUGELL

El camí de Ronda que va cap el Golfet a Calella de Palafrugell, és una de les meravelles que un paisatge costaner pot oferir. El passeig zigzaguejant que va recorrent els abruptes penya-segats i caletes, el verdosenc dels pins superposats en el blau del mar, formen amb la bromera blanca de les ones, uns matisos de colors característics dels grans pintors.
En un revolt del camí m’aturo, per captar la imatge encisadora del poblet de pescadors il·luminat d’una blancor immaculada, és com si els àngels el protegissin perquè la mà de l’home no embruti l’encant del paisatge. Les barques guarneixen el conjunt balancejant-se com si encara portessin el ritme de l’ultima havanera.

El reflex del sol guspirejant en l’aigua, em porta records del passat. Ell, està aquí, entre aquestes roques, submergit en aquest fons marí que tant i tant li agradava. Encara el veig nedant com un peix en les aigües transparents. Com gaudia contemplant la profunditat del mar! El fascinava aquest lloc, volia reposar aquí i sóc feliç pensant que la seva ànima m’ho agraeix .

Segueixo el sender, no m’entristeixo, ell no ho voldria, malgrat tot, la vida continua, i un dia, qui sap quan, després de recórrer infinitat de vegades aquest indret que tant em captiva, una nit de lluna plena, una barca em durà en silenci, per no espantar-lo, i el meu cor, el buscarà per abraçar-lo.
Emi Sánchez / 28-05-2010

DANA

Us he de confessar que torno a estar perdudament enamorada: Tot va començar el dia que me la van presentar: - Es diu Dana, em va dir el meu amic amb cara de circumstàncies, ja que tenia decidit deixar-la – Al moment, em va captivar la seva mirada llangorosa, el seu posat elegant i la fiabilitat que transmetia. No me la podia treure del cap, pensava nit i dia amb ella: Si estigués al meu costat, quina companyonia tindria, quines passejades faríem juntes, com m’agradaria que esperés amb anhel la meva arribada a la llar. Oh Dana, em treus el son, oh Dana com desitjo tenir-te al meu costat.
Tothom m’aconsellava que no ho fes, que tindria molts problemes, que ja m’havia acostumat a viure sola, que els mascles la perseguirien quan amb els seus efluvis els provoqués contornejant-se com només elles ho saben fer. No m’importa, els hi deia, ho suportaré, estava totalment decidida, no me la deixaria perdre!
I va arribar el dia tan esperat. Quan ens vam tornar a trobar, la vaig rebre amb un somriure apassionat, ella ho va intuir i se’m va llençar als braços. Quins moments de felicitat que vaig experimentar!
Al cap d’un any, la Dana va ser mare de cinc cadells d’orelles llargues i pel daurat, fruit d’un altre Koker mascle que va trobar en una nits de lluna plena mentre caminava coquetejant al meu costat per el parc de l’Oreneta.


Emi Sánchez / 28/05/2010