Quan vaig a la muntanya, em passa una cosa ben estranya. Percebo les coses i l’espai de forma diferent, és com si la naturalesa se’m submergís en l’ànima.
Fa pocs dies, amb motiu d’una celebració familiar vam anar al Parc Natural de la Serralada del Litoral per pujar tots plegats al castell de Burriac. El dia no era esplèndid, si no tot el contrari, era un dia gris, d’aquells en que el cel et vaticina possible pluja, però era tal la il·lusió, que a nosaltres no ens va espantar l’adversitat del temps.
Vam començar la pujada tot pensat – Quin dia tan fantàstic que passarem – Per a mi el cel emboirat se’m representava com si una gassa sinuosa ens protegís del sol per no fent-se tan feixuc el camí. Els nens corrien pel traçat pedregós, els pares, parlaven gesticulant converses que només en àmbits de la natura afloren del cor, com si les paraules dolces, alegres i sinceres, fossin l’abonament d’un paisatge encisador. I nosaltres darrera contemplant amb orgull les generacions que amb la nostra unió han aflorat com granets de sorra en aquest món, per a ser partícips de l’espècie humana .
En un revolt del camí va aparèixer el turó cònic de Burriac, coronat per les restes de l’arcaic castell del segle XI. antigament anomenat de Sant Vicens. La torre de defensa, reconstruïda i en bones condicions, ressaltava en el cim, com un guerrer que vol impressionar per la seva fortalesa i al seu costat la senyera catalana ondejant al vent com dient – amb la teva antiguitat i la meva força defensarem aquesta terra – Pugeu-hi que us espero !
Aquella visió em va fer retrocedir en el temps, i la imaginació em va transportar a l’època Ibérica. - Els Laietans, ciutadans d’Iluro, – l’antic Mataró - una de les tribus més importants de Catalunya, convivint pels vessants d’aquest serral, per protegir aquest tros de camp perquè els catalans gaudíssim d’aquest llegat prehistòric. Que bonic i patriòtic se’m representava aquesta idea ! I és que quan veig el meu estendard, sempre m’emociono.
El lladrar d’un gos enjogassat amb al seu amo, em va tornar a la realitat. Els saltirons i el moviment continu de cua demostraven una lleialtat desmesurada. Per un instant, vaig desitjar tenir-ne un, però, ràpidament vaig pensar en l’experiència viscuda i en la meva llibertat.- no ho pots tenir tot !
En el transcurs del camí, ens anàvem trobant gent que com si d’amics es tractessin ens hi saludàvem cordialment i fins i tot ens aturàvem per conversar quatre frases. Quin canvi de la ciutat! Que te la muntanya que ens fa més humans ?
Veig flors de colors, matolls verds, grocs que plasmo en la ment com ho faria el pintor en un quadre. Agafat de la mà del petit, en Carles, anàvem investigant i descobrint les diferents tonalitats de floració per fotografiar-les i fer-ne un ram de collage . Riem, cantem, m’abraça, el petonejo, realment és un dia molt feliç!
De mica en mica, hem arribat a la meta, la vista és impressionant, els cors ens bategen de l’esforç i l’emoció, la senyera ens hi saluda amb un revolt de vent, se sent orgullosa, han arribat reforços! M’acosto, sento un calfred, sota els meus peus mil anys d’història i al voltant, el que més estimo.
Emi Sánchez / 30-04-2010
… Ell, que mai no comprava el diari, aquell dia portava “El Brusi” i una proclama. … (pag 39)
… ca l’Aurora, però per mi sempre ha estat la dispasa del carrer dels Petons …(pag 46)
…que en aquells anys només en portaven els joves més extravagants i adinerats, aquells elegants que la gent del carrer motejava amb el nom de “letxuguinos” … (pag 60")
