Les cotorres que viuen a la palmera de l’escola em tenen el cor robat.

Tenen un plomatge vistós, són àgils, ràpides i molt treballadores.

Tenen una orella molt fina per sentir tots els sorolls i estar a l’aguait de tots els perills fins i tot són capaces d’imitar la nostre veu i les nostre paraules.

Els nius que han construït a la base de les fulles de la palmera són una meravella, estan construïts amb branquetes que teixeixen amb el bec i les potetes.

En el món de les cotorres podem trobar-hi totes les virtuts i vicis dels humans. En la vida familiar de les cotorres es troba l’ordre, la bona criança, l’amor dels pares i el respecte dels fills.

Són autònomes no necessiten a ningú que les organitzi i vigili.

Tot això és el que he descobert en les llargues estones que he passat observant els seus moviments, és per això que em tenen el cor robat i cada cop que passo pel costat de la palmera haig de parar-me i observar que estan fent.

Carme Gonzàlez

EL PETIT BIT

Uns savis em van descobrir, ara deu fer uns seixanta anys i van decidir, tot fent passar un corrent elèctric per dins del meu cos, que tindria dos estats: apagat i encès. Si estava apagat representaria el zero (0) i si estava encès, el ú (1). Jo era com un bolet gran però amb el temps m’he fet molt i molt petit, com un gra de sorra però infinitament més petit. Altres savis van descobrir que agrupant-me amb altres bits i donant valors diferents a cada un de nosaltres, segons la nostre posició dins del conjunt, es podien representar, amb solament vuit bits, tota mena de lletres, nombres, signes especials i en qualsevol idioma, fins i tot els que fan servir ideogrames com el xinès i el japonès.

Ara som molts trilions de trilions de bits escampats per tot el món i ubicats en tot tipus de dispositius com: ordinadors, discs magnètics, memòries portàtils, càmeres de fotografiar, màquines industrials, robots ... Ara som molt poderosos i ho sabem tot dels humans: les dades personals, les dades econòmiques, les dades mèdiques, les aficions, que compren i que venen, les seves imatges, que van dir, que van escriure, quines religions practiquen i qui les practica, a quins partits polítics estan afiliats ... No sabem que passarà en el futur però això no té marxa enrere i ens cal estar molt alerta, que no aparegui cap grup d’humans amb vocació de “Gran Germà” i converteixi en esclaus a la resta de la humanitat.

Gabriel Garcia

EL CLAUER

Van ser moltes hores veient treballar a l’Alfons a la seva estellera d’ argenter. El foc del soldador posava les peces vermelles una i altra vegada i les seves mans torçaven, colpejaven, estiraven, llimaven ... fins que la peça ja acabada i després d’un bany d’àcid, passava per la polidora per donar-li la lluentor final de la plata.

No eren les grans safates repolsades a banya ni les cafeteres, teteres i sucreres que en tocar-les-hi el foc tremolaven com una fulla en un dia de vent, les que a mi m’agradaven. Cap d’aquestes coses, quan les veig als aparadors de les joieries, em fan venir a la memòria l’Alfons.

Quan tenia catorze anys, l’Alfons va fer-me un petit clauer de plata amb un penjoll que figura un raïm amb una fulla de parra que mig el cobreix i una anella feta amb un fil quadrat, trenat, on posar-hi les claus. Cada mati, abans de sortir de casa, agafo el clauer, me’l poso a la butxaca i recordo el bon amic Alfons.

M’agrada mirar el clauer, recordar el dia que va sortir de l’estellera i brillar per primera vegada i veure com, després de més de mig segle, encara rellueix entre els meus dits com el primer dia.

Gabriel Garcia

LA FAGEDA

Va ser aquesta tardor, durant una passejada per la fageda del Montseny quan vaig poder gaudir d’un paisatge meravellós. Era un dia ennuvolat, ens havíem endinsat per la fageda i anàvem seguint el camí però, de cop, vam arribar a una gran esplanada, on hi lluïen uns faigs gegants alçant els braços cap al cel, amb els peus coberts per una preciosa catifa confeccionada per fulles de colors ocres, marrons, grocs .....

Tot d'una surt el sol, il·luminant tot l’espai i llençant aquí, i allà raigs resplendents. Tots ens varem quedar quiets i amb silenci observant aquella preciosa imatge.

Tornant cap a casa no vaig poder evitar comparar com era aquella fageda a l’estiu i com havia canviat en aquest espai de temps. A l’estiu lluïa el seu vestit verd i pregon com mai cap més n’hagis trobat al món, un verd com d’aigua endins, un verd profund i clar. Així ho defineix Joan Maragall, tot i que no es refereix a aquesta fageda, doncs ell parla de la fageda d’en Jordà.

Carme Gonzàlez

ELS MOCADORETS DE L’ÀVIA

Hi ha records de la infantesa que sembla queden arraconats en la nostra memòria i alguna cosa imprevista ens els fa retornar i reviure.
L’àvia Antònia tenia a la seva cambra una calaixera molt gran, al menys a mi m’ho semblava. No es tractava d’un moble luxós ni ostentós, però de petita jo em delia perque en deixés obrir aquells grans calaixos i regirar per les capses i capsetes que guardava dins un d’ells. Però per a mi el més entranyable era una capsa de cartró, no gaire gran, d’un color indefinit, rosat potser, que feia bona flaire, de pastilla de sabó d’olor, i on l’àvia guardava uns mocadorets de roba fineta, però senzilla, amb unes puntes de coixí no gaire amples i amb la inicial del seu nom brodada. Eren blancs, potser n’hi havia algun de rosa i blau, però amb el temps tots s’havien engroguit una mica. L’àvia sempre em deia que serien per a mi perque jo també tinc la mateixa inicial i això em feia sentir una complicitat molt estreta amb ella. Llavors m’explicava que els havia fet ella mateixa quan era xiqueta allà al seu poble del Maestrat i jo intuïa que eren el seu tresor de joventut.
Quan vaig fer la primera Comunió, amb molta cerimònia em va regalar el que li va semblar més bonic i per mi va ser un regal millor que si es tractés d’un objecte molt valuós. Quan avui he recordat tota aquesta història, he pensat en el mocadoret que ja no tinc i que m’hauria agradat seguir tenint.
Anna M. Mora

LA POMA REINETA

La poma reineta és petitona, perfumada, d’un gust agredolç i molt saborosa.

Un pastís de poma bo mira que sigui fet amb poma reineta.

Gaudiràs!

                                      Trini Guilera

L’HERBETA

Herbeta de candi i alegre somriure,

¿com ho fas per viure

tan fina i tan verda

salvant totes les adversitats?

 

                          Trini Guilera

OCTAVA DE DOLOR

Sobtadament, el dolor

Terratrèmol de la mort

Que tota la terra assola.

Ens ha deixat una estola

que, com lleugera fullola,

s’amaga del gran voltor

per portar un pessic d’amor

als que ja ho han perdut tot

Rosa Bruguera

DOLCES TEMPTACIONS

Hi ha algunes llepolies que em tenen el cor robat i no són pas aquelles “delicatessen” que cal anar a buscar a botigues de luxe o a departaments especialitzats, no són aquelles que es troben únicament a les pastisseries, no són tampoc les que es presenten en una capsa que ja és una invitació en ella mateixa a tastar-les, sigui pel singular disseny, pel seu grafisme o pel seu color.

No, les meves preferències són més modestes, el que a mi realment m’agrada és la xocolata, de tota mena, la barrejada amb avellanes, o ametlles o fruita seca, o aquella tan blanca que et demanen els infants, la dels bombons que la publicitat presenta en una recepció de luxe, com si fos la sublimitat de la xocolata. Però què no podem dir de la desfeta? amb aquella textura espessa, consistent, o la que es pren en forma de beguda, freda, molt freda a l’estiu, tèbia o ben calenta quan fa un fred que pela, sempre sempre és bona. Agrada a petits i a grans, a qualsevol hora, per esmorzar, per berenar o per postres, diuen que dóna energia. Crec que no sols són les sensacions en menjar-la sinó que, només pensar-hi, ja se’t fa la boca aigua.

I que me’n dieu de les Mones de Pasqua? Tal com diu en Joan Amades, sembla que el nom original és muna, nom àrab que equival a queviures o menjar. Des de les primeres mones fetes a casa amb pasta de pa o d’ensaïmada amb ous durs pintats, fins les d’avui ha plogut molt. Les mones de xocolata, amb unes filigranes i una traça dignes del millor escultor, són una meravella.

Voleu que us digui quina és la xocolata que més m’enamora? Són les preses de xocolata, les que separes una a una d’una rajola que va desapareixent, la que pots comprar a qualsevol botiga de queviures, la que trobes a les botigues solidàries, la que té un 70, 81, 85 o 95% de cacau. Aquest és per mi un petit caprici irreprimible.

I la melodia de la paraula? Repetiu en veu baixa i a poc a poc: xo-co-la-ta, aquesta ics primera, les dues oos seguides, les dues aas per acabar. Tot plegat, la música del mot, el gust mig amarg mig dolç, la mida justa de la presa, ni massa gran ni massa petita, tan senzilla i tan estimulant, és una temptació a la que forçosament has de sucumbir, no t’hi pots sostreure. Aquestes preses que molts cops no porten sucre i que no canviaria per cap bombó, són a vegades dures i amargues com la vida, però d’altres dolces i sensuals com l’amor.

                                       Rosa Bruguera

CORATGIA

EL MEU TRESOR

Hi ha un tresor a casa meva que m’estimo amb tot el cor: No és un quadre de Rembrand, de Picasso o de Miró; no es concentra en una joia de diamants o filigranes modernistes; no s’esmuny pas com decoració progressista d’una corrent imposada; ni s’escampa com si fos un objecte enlluernador que t’envolta de misteri amb el seus reflexos titil·lants. No; el meu tresor és més modest; i el meu esguard es tendre , comparteix el meu espai, m’acompanya, m’il·lumina, i m’emociona la seva antiguitat

El tresor que jo m’estimo, és una petita figureta de vidre. És fràgil però forta, com si la seves partícules fossin espurnes de tempesta, i és opaca com si la boira l’embolcallés per a protegir-la. La seva majestuositat trenca amb el conjunt d’objectes contemporanis que l’acompanyen com si es tractés d’un avantpassat que lluita per que la modernitat no desllueixi el passat. Penseu que aquesta figureta, té més de dos-cents anys, que ha anat passant de generació en generació mostrant amb orgull la tradició del vestit extremeny com si volgués transmetre que els gens, mai s’han d’oblidar.

Les figures estan fetes per a decorar però aquesta sembla que la seva missió sigui mantenir viva una transmissió d’amor. Els vidriers, inventen les formes i els colors, agrupen dissenys de valor estètic, creen vitralls preciosos, vidriers que commouen, impressionen i lluen. El meu tresor, no compta ni d’admiració, ni de prestigi, ni de perfecció, però és un miracle d’on vingué! Qui la protegit tant de temps ? Qui ha vetllat la seva trencadissa ? Quins camins a recorregut? Com ha sigut estimada? Com no la puc estimar?

Des de la meva infantesa, he vist presidir en un lloc important, la meva figureta. La mare, ens explicava el que representava per a ella i com l’havíem de tractar. El vidre, - ens deia - , és un dels materials més antics, però és fràgil, és trenca, i si això passes, perdríem una peça estimada, però també es perdrien uns records i sentiments molt forts. I així de pares a fills, ha sigut com a arribat a les meva llar .Aquest tresor presideix com un amfitrió tots els esdeveniments que es gaudeixen en família i procuro transmetre als meus nets que quan la vegin a casa seva tinguin molta cura perquè va carregada de generacions.

Emi Sánchez

15-01-2010

Escrit sobre un esquema del conte “Coratgia” de (Caterina Albert)

El meu tresor

1 - Hi ha un tresor a casa meva que m’estimo amb tot el cor: No és un quadre de Rembrand, de Picasso o de Miró; no es concentra en una joia de diamants o filigranes modernistes; no s’esmuny pas com decoració progressista d’una corrent imposada; ni s’escampa com si fos un objecte enlluernador que t’envolta de misteri amb el seus reflexes titil·lants.

2 - No; el meu tresor és més modest; i el meu esguard es tendre , comparteix el meu espai, m’acompanya, m’il·lumina, i m’emociona la seva antiguitat El tresor que jo m’estimo, és una petita figureta de vidre. És fràgil però forta, com si la seves partícules fossin espurnes de tempesta, i és opaca com si la boira l’embolcallés per a protegir-la. La seva majestuositat trenca amb el conjunt d’objectes contemporanis que l’acompanyen com si es tractés d’un avantpassat que lluita per que la modernitat no desllueixi el passat. Penseu que aquesta figureta, té més de dos-cents anys, que ha anat passant de generació en generació mostrant amb orgull la tradició del vestit extremeny com si volgués transmetre que els gens, mai s’han d’oblidar. Les figures estan fetes per a decorar però aquesta sembla que la seva missió sigui mantenir viva una transmissió d’amor.

3 - Els vidriers, inventen les formes i els colors, agrupen dissenys de valor estètic, creen vitralls preciosos.

4 - Vidres que commouen, impressionen i lluen.

5 - La figureta, no compta ni d’admiració, ni de prestigi, ni de perfecció, però

6 - És un miracle d’on vingué! Qui la protegit tant de temps ? Qui ha vetllat la seva trencadissa ? Quins camins a recorregut? Com ha sigut estimada? Com no la puc estimar?

Des de la meva infantesa, he vist presidir en un lloc important, la meva figureta. La mare, ens explicava el que representava per a ella i com l’havíem de tractar. El vidre, - ens deia - , és un dels materials més antics, però és fràgil, és trenca, i si això passes, perdríem una peça estimada, però també es perdrien uns records i sentiments molt forts. I així de pares a fills, ha sigut com a arribat a les meva llar .Aquest tresor presideix com un amfitrió tots els esdeveniments que es gaudeixen en família i procuro transmetre als meus nets que quan la vegin a casa seva tinguin molta cura perquè va carregada de generacions.

Emi Sánchez

15-01-2010

CORATGIA de Caterina Albert

"Sobtadament" de Josep Carner, musicada i cantada per Túrnez i Sesé

Sobtadament la terra es meravella, potser per una herbeta que malda per sobreviure enmig de les llambordes del carrer.

VIATGE A L'INDIA

Totes les vivències del meu viatge a l'India m'acompanyaran sempre, però el record que em té el cor robat no és la majestuositat dels temples visitats, no em venen al cap sovint les meravelles dels seus paisatges, ni em vesteixo de delit pensant en els seus mercats plens de llum i de color, no trobo un profund repós en la gentada que sempre, com exèrcits bondadosos en un caos perfecte, circulen pels seus carrers, no ; el record que guardo sempre com a etern regal de vida és quelcom molt més senzill però la meva ànima revifa amb la magnitud de la seva puresa. Aquesta beneïda puresa és el somriure d'un nen, un somriure cridant si a la vida com un batec ple d'impuls en un cor esmorteït, com un lotus, símbol d'aquest gran pais, en un fangós bassal. un somriure que trenca amb l'entorn vulnerable carregat de misèria i mancances màximes, que té vida pròpia en els carrers on la mort sembla que hi ha fet la posada, que pinta un regal de blanca perla en un fons negre enfosquit.
Els somriures són sempre d'agrair i tenen poder sanador i parlen sense paraules i són gratuits.Són amics de la vida i de l'alegria de viure-la i el d'aquell nen a més: entendreix la meva carn, encén la meva ànima, desperta la meva ment i eixampla tot el meu cor i encara que aquest somriure no compta ni tan sols amb un motiu de ser, ni una raó que l'empari, ni un amic del moment, els meus ulls hi han vist l'esperança d'una vida de joia en DEU, un miracle d'amor que em captiva, un tendre somni que em torna conscient.

Sandra