de Jaume Cabré
Contrasta algunes vegades veure la preocupació de la societat occidental per la protecció de les espècies animals en perill d’extinció i la consciència de responsabilitat social envers elles, amb certa indiferència respecte a les dificultats , fins i tot la possible desaparició d’algunes llengües.
Cada llengua és una manera de comprendre l’univers per part de la seva comunitat de parlants, però aquesta realitat és menystinguda moltes vegades en nom de principis com llibertat, igualtat, nacionalisme, ... que són interpretats de manera esbiaixada
Jaume Cabré ens recorda la desaparició del Veglioto, dialecte dàlmata, exactament “a dos quarts de set del vespre del 10 de juny del 1898” , quan va morir el seu últim parlant, en Tuone Udaina. Tal precisió de detalls accentua el dramatisme d’aquest fet. També M. Àngels Anglada, en el seu escrit “L’empelt” en parla d’una manera més entendridora.
L’autor constata la indiferència, la fredor, -o resignació?- davant d’aquesta i altres pèrdues semblants. Però una llengua no es desenvolupa o desapareix per motius casuals o inabastables: sempre hi ha una política lingüística al darrere, de dominació, de deixadesa, ...
Jaume Cabré, amb el seu article, reclama una política lingüística ferma i exigent, allunyada tant de l’irresponsable liberalisme del “laisser faire” com del principi dictatorial de “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”
Jaume Roig
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada