La Sílvia ha vingut a esperar l'Adrià el dia del seu darrer viatge amb tramvia. La Sílvia ha vingut i han florit els lilàs.
dissabte, 5 de desembre del 2009
dijous, 3 de desembre del 2009
El casalot
Aquell casalot, ens havia acollit durant molts anys. Una era donava entrada a unes corts, i un arc romànic, a través de les escales ens introduïa a una gran sala.
Des de l’eixida estant cada una de les amigues fèiem conxorxa, tot trenant un jersei o teixint una cortina.
Ens va donar la possibilitat de viure com els fills jugaven i tot jugant anaven creixent.
Un dia van dir que volien anar a dormir al bosc, i aquell dia no sé qui va estar més desvelat si els pares o els nens
Què puc dir dels boscos que voltaven la casa? Del silenci, del cant dels ocells, de llargues caminades tot compartint els projectes, il·lusions i també dubtes. Dies de cel claríssim, altres de boira i quan plovia tots ens arreplegàvem a la cuina per dissimular el neguit que ens produïen els llamps.
Un dia de pluja un llamp va ferir de mort el casalot i com era un dia de boira espessa, el poble no es va assabentar fins que el foc va llepar totes les parets rosegant-les fins al cor.
Res va tornar a ser igual per a cada un de nosaltres. Això si, els fills mai van oblidar les estades viscudes en ell.
Rosa Aguaron
Des de l’eixida estant cada una de les amigues fèiem conxorxa, tot trenant un jersei o teixint una cortina.
Ens va donar la possibilitat de viure com els fills jugaven i tot jugant anaven creixent.
Un dia van dir que volien anar a dormir al bosc, i aquell dia no sé qui va estar més desvelat si els pares o els nens
Què puc dir dels boscos que voltaven la casa? Del silenci, del cant dels ocells, de llargues caminades tot compartint els projectes, il·lusions i també dubtes. Dies de cel claríssim, altres de boira i quan plovia tots ens arreplegàvem a la cuina per dissimular el neguit que ens produïen els llamps.
Un dia de pluja un llamp va ferir de mort el casalot i com era un dia de boira espessa, el poble no es va assabentar fins que el foc va llepar totes les parets rosegant-les fins al cor.
Res va tornar a ser igual per a cada un de nosaltres. Això si, els fills mai van oblidar les estades viscudes en ell.
Rosa Aguaron
dilluns, 30 de novembre del 2009
QUAN SEMBLA QUE NO HI HA SORTIDA
Sovint, ens deixem xuclar per una espiral auto-destructiva que ens porta a endinsar-nos en un mon irreal de preocupacions i així, ens allunyem cada cop més de la possibilitat de veure el camí a seguir , tot i tenir-ne plena capacitat. Sovint també, l'afecte és el que ens salva perquè el fet de sentir-nos estimats obre una sortida a l'espiral. La porta a la vida és l'amor.
Sandra
Sandra
VIURE
No sap el que és viure 
qui no sap d’amor
Qui no sap mirades
que parlin de tot
sense cap paraula
Qui no sap paraules
dites amb el cor,
ni sap de tendreses,
ni sap tot el goig
de dolces carícies,
d’encesos petons.
Qui no sap l’enyor
no coneix les ànsies
D’uns braços i uns llavis
i unes mans i un cos
Rosa BrugueraCONCLUSIÓ FINAL DEL CONTE
L’estimació dels altres, sigui amor, sigui amistat, sigui caliu familiar dóna sentit a la vida, però costa molt d’expressar els nostres sentiments a les persones estimades que tenim al costat. Si per nosaltres és tan important que ens diguin una paraula amable, de suport, d’encoratjament, d’amor, per què no trenquem la monotonia quotidiana i esbombem el que portem dins?
Rosa Bruguera
Rosa Bruguera
UNA DONA
El seu estat d’ànim era com aquells núvols pesants i grisos, estava cansada de la rutina, de la monotonia, dels llargs silencis i de la solitud d’estar acompanyada; ja no sentia la vida, ni sentia l’amor. Sense poder-ho evitar, féu un sospir profund i sorollós.
En un instant tot va ser diferent, ell dempeus davant seu, l’abraçava d’aquella manera que ella tan bé recordava i retrobà uns ulls espurnejants i uns llavis que suaument buscaven els seus i la seva veu que, com un murmuri, deia fa temps que no enraonem.
Rosa Bruguera
En un instant tot va ser diferent, ell dempeus davant seu, l’abraçava d’aquella manera que ella tan bé recordava i retrobà uns ulls espurnejants i uns llavis que suaument buscaven els seus i la seva veu que, com un murmuri, deia fa temps que no enraonem.
Rosa Bruguera
Conte del vell tramviaire
Conte del vell tramviaire
Vaig llegir una vegada que en la vida només hi ha tres esdeveniments importants: néixer viure i morir. No sentim el primer, patim al morir i ens oblidem de viure. Si per a molt es certa aquesta conclusió, la vida no és gens colpidora. De néixer i morir, no ens escapem, però la vida, la hem de gaudir fins l’últim sospir. D’infants la descobrir, de joves ens il·lusiona, de grans, la comencem a percebre com un prodigi, fascinant i de vells, quan l’obligació ja s’atura, es quan la podem esprémer al màxim, només hem de saber mirar les meravelles que tenim al nostre abast, saber escoltar la gent que ens estima, la música, els ocells Aquesta és la vida de la jubilació, mentre un és viu, viure.
L’Atanasi ,aquest bon home que arriba a gran després d’haver viscut només per a la feina, no entén que l’edat sigui motiu per aturar l’experiència, o que les noves tecnologies empenyin sense compassió anys de sacrifici. En aquests moments com en molts altres, és tan important estimar i sentir-se estimat! L’afecte de la Sílvia , la seva dona ,és el que ha salvat l’Atanasi del trastorn desesperar que ha patit. Potser, no s’havia parat a pensar que tenia al seu costat una estimació més gran que la feina i no l’havia cultivat prou, però al final l’amor ressorgeix com llança i sempre guanya.
Emi Sànchez
27-11-09
Vaig llegir una vegada que en la vida només hi ha tres esdeveniments importants: néixer viure i morir. No sentim el primer, patim al morir i ens oblidem de viure. Si per a molt es certa aquesta conclusió, la vida no és gens colpidora. De néixer i morir, no ens escapem, però la vida, la hem de gaudir fins l’últim sospir. D’infants la descobrir, de joves ens il·lusiona, de grans, la comencem a percebre com un prodigi, fascinant i de vells, quan l’obligació ja s’atura, es quan la podem esprémer al màxim, només hem de saber mirar les meravelles que tenim al nostre abast, saber escoltar la gent que ens estima, la música, els ocells Aquesta és la vida de la jubilació, mentre un és viu, viure. 
L’Atanasi ,aquest bon home que arriba a gran després d’haver viscut només per a la feina, no entén que l’edat sigui motiu per aturar l’experiència, o que les noves tecnologies empenyin sense compassió anys de sacrifici. En aquests moments com en molts altres, és tan important estimar i sentir-se estimat! L’afecte de la Sílvia , la seva dona ,és el que ha salvat l’Atanasi del trastorn desesperar que ha patit. Potser, no s’havia parat a pensar que tenia al seu costat una estimació més gran que la feina i no l’havia cultivat prou, però al final l’amor ressorgeix com llança i sempre guanya. Emi Sànchez
27-11-09
COMENTARI SOBRE LA CIRCUMVALACIÓ I EL DESIG DE FUGIDA
COMENTARI SOBRE LA CIRCUMVALACIÓ I EL DESIG DE FUGIDA
L’Atanasi vol fugir: ha estat una persona complidora, un home com cal i al final per a què?
Són sentiments, pensaments i preguntes que trobem sovint en la literatura. Heus aquí dues mostres:
a) Salvador Espriu : ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
...
b) Salm 55 de la Bíblia:
Sento el cor adolorit dintre meu,
un pànic de mort s’apodera de mi,
m’agafa por i tremolor d’esgarrifança:
Oh, si tingués les ales del colom!
D’una volada aniria a aixoplugar-me.
Fugiria errant, ben lluny,
...
Jaume Roig
L’Atanasi vol fugir: ha estat una persona complidora, un home com cal i al final per a què?
Són sentiments, pensaments i preguntes que trobem sovint en la literatura. Heus aquí dues mostres:
a) Salvador Espriu : ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
...
b) Salm 55 de la Bíblia:
Sento el cor adolorit dintre meu,
un pànic de mort s’apodera de mi,
m’agafa por i tremolor d’esgarrifança:
Oh, si tingués les ales del colom!
D’una volada aniria a aixoplugar-me.
Fugiria errant, ben lluny,
...
Jaume Roig
CONTE DEL VELL TRAMVIAIRE
No podem aferrar-nos a les coses, tot té un final.
Sempre es pot començar de nou.
El tramviaire no és un vell, ha recuperat l’amor de la joventut.
Trini Guilera
Sempre es pot començar de nou.
El tramviaire no és un vell, ha recuperat l’amor de la joventut.
Trini Guilera
Jesús Montcada
Jesús Moncada (Mequinensa, Zaragoza, 1941 - Barcelona, 2005) fue narrador y traductor. En su obra, a caballo entre el realismo y la fantasía, recrea el pasado mítico de la antigua villa de Mequinensa -ahora bajo las aguas del 
Ebro-.
Autor de los libros de cuentos Història de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) y Calaveres atònites (1999), así como de las novelas Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) y Estremida memòria (1997). Entre los galardones que ha merecido su obra están los premios Joan Crexells, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona y Crítica Serra d'Or. Sus obras se han traducido a una docena de lenguas. Él mismo también tradujo al catalán una considerable cantidad de obras del español, francés e inglés. Fue miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
.
Enviat per Emi Sànchez
Ebro-. Autor de los libros de cuentos Història de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) y Calaveres atònites (1999), así como de las novelas Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) y Estremida memòria (1997). Entre los galardones que ha merecido su obra están los premios Joan Crexells, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona y Crítica Serra d'Or. Sus obras se han traducido a una docena de lenguas. Él mismo también tradujo al catalán una considerable cantidad de obras del español, francés e inglés. Fue miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
.
Enviat per Emi Sànchez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
