EL SÍNDROME DE WENDY

Vet aquí, que l’altre dia, m’assabento que existeix el síndrome del Piter Pan anomenat “síndrome de Wendi”. Després de llegir-ne els símptomes me’n ha dono que són mol coneguts i que moltes persones el pateixen, sobre tot dones, i que en alguns casos, ens hi podem sentir representades.
Jo, no en conec cap que els tingui tots, però penso que entre les persones del meu entorn, podria esbrinar positivament alguna simptomatologia per a formar el síndrome complert com si fos un trencaclosques.
Sentir-se imprescindible:

• Conec a avies que s’hi senten imprescindibles perquè diuen que sense elles, els fills no se’n sortirien amb temes d’horaris. (no és cert perquè partim de la base que ningú és imprescindible), però en part, una mica de raó en tenen !

Entendre que l’amor, és sacrifici i resignació

• Hi ha moltes classes d’amor: amor passional, amor als fills, als pares , amor de parella, i tots són diferents, però sempre és amor. L’amor, es el sentiment més gran que ens ha estat donat, però de vegades, requereix ,sacrifici o resignació pot ser per una malaltia, per una llunyania, o per un desenllaç però l’amor persisteix, perquè sense amor no hi ha vida. Qui no ha patit d’aquest símptoma? Conec a moltes persones!

Evitar a tot preu que algú s’enfadi

• Conec a una noia maquísima, alegre, feliç,...que mai s’enfada ni fa enfadar als altres. Diu que dos no s’enfaden si un no vol. Això, és una malaltia ?

Intentar contínuament fer feliços als altres

• Home, contínuament no!, però, és molt bonic fe feliç algú!, això sí, primer has de procurar ser feliç tu mateix,, perquè sinó, no pots ser generós amb els altres. Aquí posaria a molta gent !.

Insistir a fer les coses per a l’altra persona

• De vegades, ens podem trobar amb coneguts o familiars que sabent les seves limitacions, pots insistir en fer-li les coses que saps que li causaran un trasbals i portat per l’estimació o l’amistat que li veneres la vols ajudar sabent que un està en condicions més òptimes per fer alguna tasca determinada. Trobo que és un un símptoma de bona fe.

Demanar perdó per tot allò que no ha fet o que no ha sabut fer.

• Conec a una amiga, que sempre es disculpa del que ha fet (fins i tot estan ben fet) i també es disculpa del que no ha fet, és innat en ella, saps que per qualsevol cosa et demanarà perdó. Però jo ho agafo com un costum, com el que quan et troba sempre et pregunta - hola, com estàs? –i no és perquè li expliquis tot el teu historial,- doncs ella tampoc ho fa perquè la perdonis sinó per ser una forma d’expressar-se.

Necessitar de tenir cura del proïsme

• Aquest, ja és un tema més delicat., són temes religiosos. Crec que depèn de l’educació moral de cadascú. Conec a gent molt ficada amb aquest temes que creuen que ajudar als altres, és un deure moral per aconseguir la vida eterna. Penso que ajudar al pròxim, s’ha de fer per principis, deixant de banda les creences religioses. Hi ha persones que fan del proïsme una excel·lent labor.

Convertir-se en un progenitor o progenitora en la parella

• A veure !, En la parella trobo normal que un protegeixi a l’altre. Quan un s’uneix en parella, (sense apoderar-se o excloure la personalitat del company o companya ) es tendeix a protegir-la, per la senzilla raó de sentir-te unida a ella , però, això passa mútuament ! No ens agrada que ens protegeixi, per exemple en una aglomeració o que sigui galant acostant-te la cadira ? No li agrada al home que la parella el tregui d’algun possible malentès amb la intuïció femenina que ens caracteritza ? Em sembla que tots coneixem algun cas.

En resum: Un cop he completat el trencaclosques veig que sempre que aquests símptomes no es portin a un extrem, les persones que pateixen el “síndrome de Wendy” tenen moltes qualitats.
                 
                         Emi Sànchez

16-10-2001