Llençols

L’àvia diu: “Roba per què no t’eixugues, bugadera per què no em bellugues?”

Roba estesa, llençols blancs moguts per un ventet suau. Tot el pati de casa sembla un estol d’ocells blancs.

Els nens hi juguen passant per sota. Riuen, riuen, corren, s’escapen ...

Com els llençols blancs els records volen més enllà, pugen amunt, somniem, tornem a la infantesa. Quines estones, que n’erem de feliços, quin goig ...

Els terrats, els veïns de l’entorn, les rialles, les entremaliadures.

Deixem volar els nostres records com els blancs llençols. Pugen com el fum blanc de les xemeneies, amunt, amunt ...

Teresa Demestre

Barcelona

Barcelona als nostres peus, quina meravella. Fa un dia molt clar, no hi ha boira, vaig baixant per la Rabassada i veig davant els meus ulls el mar tranquil, al fons, amb la línia de l’horitzó per on s’enfonsen els vaixells a la llunyania.

Els set turons, el Carmel, La Creueta del Coll, la Muntanya Pelada, el Putxet, el Turó de Monterols, el de la Peira ...

Montjüic a l’altra banda, a ran de mar, vigilant els vaixells que arriben. Els fars, un sota la muntanya, l’altre al final del Trencaones. El rellotge marcant el temps, la torre de Jaume I, el telefèric avançant per damunt el port. La torre de Calatrava a la zona del Parc de Montjüic.

L’antic i el nou. El progrés i la història.

Barcelona s’eixampla a la dreta i a la esquerra protegida pel Collcerola, les cases van pujant per la muntanya envaint el bosc, semblen un exèrcit de formigues avançant mica en mica.

Revolts i revolts, el Tibidabo, Vallvidrera. Records d’infantesa caminant per la carena des de Sant Pere Martir fins la casa inacabada d’Horta, casetes d’estiueig i camps de conreu.

La Sagrada Família tota sola sense cases al voltant.

Teresa Demestre

El tren del present

Avancem pas a pas en el present i oblidem el passat , com ja passat, ni millor ni pitjor. No ens preocupem constantment del futur, d’allò que ens pot passar. Moltes vegades ens capfiquem i passem hores i hores rumiant en el demà i no ens deixa gaudir d’allò que tenim i d’altres no tenen. La nostra vida un tren que no pot aturar-se. Tornem a la feina amb delit, amb pressa, avergonyits d’haver-nos aturat contemplant aquell vèrtig que vola, que se’n va.

El passat es difumina allunyant-se de pressa. El present poc a poc torna a recordar-nos que hem de seguir el nostre camí. Agafar les eines i esperar que torni a passar veloçment cap a la llunyania, cap el futur que no s’albira encara. La VIDA és un REGAL. La vida se’n va de pressa, com el tren, no la desaprofitem, disfrutem dia a dia, que, d’altres voldrien seguir el camí i el tren s’ha aturat a deshora.

On ets, on has anat. T’agradava seguir el camí pas a pas, sense aturar-te, sense mirar enrere. Dia a dia, hora a hora sense parar no pensant en el passat ni en el futur incert. Amb il.lusió cada dia, un dia més, unes hores més, uns segons. El teu desig de caminar, poc a poc, més de pressa. Aprofitant cada instant, gaudintdel present que s’anava escurçant. Quant d’amor, quant d’esforç, quanta il.lusió. El camí s’anava fent més estret, més difícil, però, endavant sense perdre el nord. Has vençut molts obstacles, però, al cap a la fi, s’ha trencat, has lluitat per no caure, per no ser arrossegat. El nostre camí l’hem de seguir sense parar, sense aturar-nos.

Ets amb nosaltres fent que ens encoratgis a seguir, a gaudir de cada instant. Dins del nostre cor hi ets tu per donar-nos una mà, una empenta, el desig de viure la vida no des aprofitant res, gaudint d’allò que tenim, que podem fer, que podem contemplar, que podem caminar més a poc a poc o més de pressa. El futur arribarà en el seu moment, el passat s’ha esfumat en la llunyania com el tren volador, tornem a agafar les regnes… no defallim. És la màquina del tren que no s’atura, que el fa avançar cada dia. El tren d’en Salvat Papasseit es va aturar molt aviat, a deshora, després de lluitar molt, d’altres també van lluitar i són per sempre al nostre record.

Maria Teresa Demestre Guasch