3a part de L'Empelt de M. Àngels Anglada

Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor. "Els amants"

A propòsit de L’EXTINCIÓ DE L’ÀLIGA DEL BEC AMPLE

de Jaume Cabré
Contrasta algunes vegades veure la preocupació de la societat occidental per la protecció de les espècies animals en perill d’extinció i la consciència de responsabilitat social envers elles, amb certa indiferència respecte a les dificultats , fins i tot la possible desaparició d’algunes llengües.
Cada llengua és una manera de comprendre l’univers per part de la seva comunitat de parlants, però aquesta realitat és menystinguda moltes vegades en nom de principis com llibertat, igualtat, nacionalisme, ... que són interpretats de manera esbiaixada
Jaume Cabré ens recorda la desaparició del Veglioto, dialecte dàlmata, exactament “a dos quarts de set del vespre del 10 de juny del 1898” , quan va morir el seu últim parlant, en Tuone Udaina. Tal precisió de detalls accentua el dramatisme d’aquest fet. També M. Àngels Anglada, en el seu escrit “L’empelt” en parla d’una manera més entendridora.
L’autor constata la indiferència, la fredor, -o resignació?- davant d’aquesta i altres pèrdues semblants. Però una llengua no es desenvolupa o desapareix per motius casuals o inabastables: sempre hi ha una política lingüística al darrere, de dominació, de deixadesa, ...
Jaume Cabré, amb el seu article, reclama una política lingüística ferma i exigent, allunyada tant de l’irresponsable liberalisme del “laisser faire” com del principi dictatorial de “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”
Jaume Roig

EL PETIT PRÍNCEP

Quan vaig llegir aquest conte, recordo que em va colpir la dolçor i la ingenuïtat de les paraules.
Aquest personatge de cabells de blat madur, que arribava del petit asteroide B 612 com l’anomenava la gent gran tan donada a les xifres, ens dona una gran lliçó d’amor, d’amistat i de responsabilitat.
El Petit Príncep, ja era feliç contemplant una i altre vegada les postes de sol , però se sent enyoradís de companyia, amés el seu planeta i sobre tot la seva bonica i coqueta flor, estan amenaçats pels baobabs i aprofitant una emigració d’ocells, surt a recórrer altres galàxies, no per conquistar-los i enriquir-se, sinó per protegir el que ja té i tan estima, i per trobar un amic.
Primer troba un rei que només volia manar. Després un vanitós què volia admiració. A continuació, un embriac que bevia per oblidar que bevia. Més tard, un home de negocis que contava estels per no res. Per fi va trobar algú que feia una feina amb sentit, que s’ocupava d’altres coses i no pas d’ell mateix, era un fanaler, però el seu planeta s’havia enxiquit tant que no podia parar de treballar, el sol es posava i sortia contínuament, no tenia temps per ser el seu amic. En el sisè, va trobar un vell geògraf que escrivia llibres, no sabia res, no havia vist muntanyes, ni rius, només apuntava el que li deien i no va trobar interessant el que tenia el nostre personatge: tres volcans (un d’apagat) i una flor, i li aconsella que vagi a demanar ajuda a la Terra (un planeta amb molt bona reputació) .
Així és com arribà a aquest nostre planeta. A través de diferents éssers, va descobrint les nostres imperfectes qualitats, que en aquell temps, déu n’hi do, com ja ens veien: Imagineu-vos si fos ara !
La serp li diu que ens creiem importants. La flor que no tenim arrels. La muntanya li fa veure que ens falta imaginació. Les roses que ens agraden les xifres. La guineu, (un dels personatges més atractius del conte, i que també necessita ser estimat) li diu que els homes no tenen temps de conèixer res, que ho compren tot fet a les tendes però com que tendes d’amics no n’hi ha, doncs no tenen amics, que ha perdut la veritat de ser responsable, i li demana per favor que el “domestiqui” que no és una altre cosa com dir que li dediqui temps, perquè el temps que es perd amb allò que vols, és el que ho fa tan important, igual que fa ell amb la seva flor. Es fan amics i sempre més els camps de blat, recordaran a la guineu el Petit Príncep. El guardaagulles, diu que correm d’aquí cap allà sense saber ben bé a on volem anar. El marxant de píndoles, que volem estalviar temps per després perdre’l inútilment, i per fi troba al pilot. Un home que en principi, no estava per romanços, però que acaba sent el seu gran amic. De petit fantasiejava amb els seus dibuixos i no entenia a la gent gran per manca d‘imaginació, l’ajuda dibuixant-li un xai perquè es mengi als baobabs, (aquelles males herbes) i un morrió perquè no es mengi la seva estimada flor.
Després de llegir el conte, aquest homenet encisador, ens farà mirar cada nit l’univers per no veure res, perquè allò que és important, no es veu, només ho veu el cor.
Emi Sànchez
6-11-09

L'EXTINCIÓ DE L'ÀLIGA DE BEC AMPLE

L'extinció de l'àliga de bec ample

Sols a l’univers

La societat occidental està reaccionant molt positivament davant els problemes de la fauna i la flora amenaçades i al mateix temps, és capaç de contemplar amb total indiferència la desaparició de les llengües.
No podem ni resignar-nos ni fer veure que no passa res, una llengua és una part important del patrimoni de la humanitat i quan desapareix desapareix amb ella una manera diferent i única de comprendre el món. Es un desastre humà. El per què d’aquesta situació ve de lluny. Europa, durant segles, ha maldat per mantenir el mateix mapa de colors, lingüísticament parlant, i se n’ha sortit.
Els nacionalismes d’estat, siguin tan petris com el francès o com el xinès, el grec o l’espanyol, han utilitzat tots els recursos possibles per aconseguir-ho: des de polítiques lingüístiques per potenciar la llengua oficial i majoritària fins a la força de les armes i la persecució de les persones que, obstinadament, persistien en usar llengües diferents de les oficials, arribant, inclòs, a l’empresonament i la mort.
Aquest és el cas de la llengua catalana que, en paraules d’Azaña, reconeix “El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. I al cap de dos segles, a partir del 1939, va ser la repressió franquista l’encarregada de debilitar el català fins a l’extenuació, una nova persecució va fer efectiva la definició de Max Weinreich “una llengua és un dialecte amb un exèrcit”.
Sensibilitzar la societat? No podem presentar una imatge impactant de la nostra llengua com la que ens ofereix un animal en perill d’extinció, però, és que nosaltres no correm el mateix perill? És que serem tal com som si no sabem articular les mateixes paraules, els mateixos sons, recursos, entonacions, les mateixes melodies? Som els únics responsables d’una causa intangible, immaterial i invisible, la nostra causa és la nostra llengua i per salvar-la estem sols a l’univers.
Rosa Bruguera

M. Àngels Anglada - Exposició a Figueres