Cançó del bes sense port

A la classe l'Anna Maria ens va parlar de la versió cantada d'aquest poema de la Maria-Mercè Marçal. Arran de la inauguració de l'exposició de la poeta d'Ivars d'urgell vam parlar del símbol de la trena en els seus poemes.

Maria-Mercè Marçal "Desglaç"
Interpretada per Miguel Poveda

Cançó del bes sense port

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

COMPORTAMENT HUMÀ

Llegint un escrit de la Montserrat Roig titulat “Les lliçons del pas del temps”, m’ha fet pensar en el costum que tenim d’encasellar a les persones en un mateix sac. Es diu, o millor dit, es ridiculitza dient que en la massa cerebral del sexe masculí, només hi ha sexe, i com a tal, “els homes són esclaus dels seus genitals”. Així que ara que les dones fa poc que estem sortint del cau, doncs ens vengem ficant-los tots a la saca.
Però ens hem parat a pensar que potser ha sigut la societat la culpable d’aquesta esclavitud?
L’educació entre els dos sexes, ha sigut al meu entendre, nefasta: S’ha parlat del home com un ésser que havia de ser fort, responsable, que no mostrés sentiments, però sobre tot se li ha inculcat que era el mascle reproductor i responsable de l’espècie humana. Després d’aquesta càrrega, com no han de veure dones per tota reu, i mirar-les no com un ésser humà amb l’única diferència de tenir un cromosoma diferent, sinó com una dona amb la qual podrien portar a terme el clímax de la virilitat.
Està clar! Això de la procreació, de mica en mica ha anat derivant a una masificació excessiva. Però l’home, ja tenia la lliçó apresa i ara no li vinguis amb que a la dona se l’ha de mirar de tu a tu, perquè encara que tingui una atractiu femení, (no deixem de banda que la coqueteria és una de les armes de totes les espècies per atreure al mascle), la dona, és un ésser humà com ells, que apart de portar culturalment el pes de la preservació de l’espècie, també ha tingut i té una necessitat sexual moltes vegades ignorada per l’home.
Deixem-nos ja de competir entre els dos sexes! Deixem-nos de fer acudits intencionats per ridiculitzar-nos.
El comportament humà, és producte de la seva cultura, de la intel·ligència i de la societat i no estan governats per l’instint, com passa amb els animals. Nosaltres podem raonar, fem-lo positivament ! Lliurem aquest bagatge als homes dient-los que volem al nostre costat mascles que s’emocionin, que plorin, que ens facin riure, que ens estimin, i que de la responsabilitat, no es preocupin, ja que ara, aquest do, ho podem compartir.
Emi Sánchez / 19-02-2010

ULLS NOUS

Hi ha moltes petites coses que ens podrien omplir de satisfacció, tant si són fets naturals com si ho són amb la intervenció de l’home, però ens les mirem amb total indiferència, potser perquè ja hi estem avesats.

M’hi ha fet pensar aquella xineta de quatre anys, tot just arribada a la seva nova llar, que tan bon punt es posa en marxa la rentadora s’asseu al seu davant i es queda embadalida mirant com giravolta el sabó i la roba. Si et poses al seu costat, veus que cada volta és diferent, de color, de forma, i mai no t’hi havies fixat abans i aleshores contemples la cara d’aquella criatura i veus que tot plegat és poesia i que valdria la pena mirar amb ulls nous tot allò que ens envolta.
Mirar-ho com qui de sobte arriba al nostre món occidental i se n’adona, com l’infant sahrauí que l’aixeta és màgica, que l’aigua no s’acaba mai i vol emportar-se’n una a casa seva, a aquell racó inhòspit, que ja no és ni desert. El seu poble es va veure obligat a refugiar-s’hi. Hi va muntar el campament perquè confiava que l’estada seria curta, però ara després de 34 anys la desconfiança hi ha arrelat; podran els infants descobrir aquell mar de la seva terra?.
Descobrir de la mateixa manera que descobrim com es forma el botó d’una orquídia, que mica a mica es fa gran fins que explota i deixa pas a una flor tènue, tan delicada que sembla que només pugui durar un dia però que es manté etèria i sòlida perquè se sent bonica i contemplada i espera que li dediquis un somriure.

El somriure que fa anys que va desaparèixer de la gent de l’Afganistà, on segueix fent estralls una cruel guerra que no mereix cap manifestació, allà on diuen que els soldats hi van a fer tasques humanitàries; on es tolera que s’aprovi una llei que permet als homes violar impunement les seves dones; on les nenes es converteixen en esposes quan encara aquí juguen a nines,
Potser sí que tot plegat és un joc atroç i inhumà, que les persones dels països avançats consentim o rebutgem segons de qui es tracti. Tota injustícia es inexcusable, què hi diu la nostra consciència?
                                          Rosa Bruguera