NO PASSAREU! Xavier Ribalta - Apel·les Mestres

ORACIÓ D’UNA TORRADORA

Mestressa de casa meva que sempre m’has tractat bé

Ja sé que sóc aquell estri que ja no serveix per res

i que en un pis de Barcelona ha quedat ben obsolet

Ja sé que sóc una rampoina però voldria acabar bé.

Només sóc una torradora, feta de ferro artesà,

Un manyà amb bona traça, amb ses mans així em creà

Soc fill de planxa de ferro, el manyà la cisallà

Em féu ben bé a la mida d’una gran llesca de pa.

No recordes les torrades que feia al començament

i les mirades atentes dels que esperàveu el moment

de treure’m del foc de terra i agafar el pa tan calent?

Quan donaves per perdudes aquelles arracades d’or

jo feia de caixa forta per al més preuat tresor

Bé que et puc guardar les joies i la casa, si convé

que quan una n’és de ferro, no l’espanta re de re.

Dóna’m un dia de glòria, retorna’m al meu indret

Voldria acabar els meus dies sent útil i amb el cap dret!

                                        Rosa Bruguera

LA CLAU

Estava contenta perque havia aconseguit estalviar prou diners per comprar la clau que li havien recomanat. A la botiga va insistir molt al botiguer perque li donés el manual d’instruccions adient, ja que no sabia ben bé com calia utilitzar-la. En sortir de la botiga, amb una certa emoció, portava el paquet a les mans i es sentia impacient per posar en solfa el seu desig. A l’arribar a casa, ràpidament va desembolicar el paquet per llegir que calia fer. El paper de les instruccions li deia que sortís de la ciutat, se n’anés al camp i caminés fins la línia de l’horitzó per esperar amb paciència que s’acostés un núvol i llavors l’obrís amb aquella clau perque deixés caure una fina pluja que remollés la terra i sortís de dins l’arc de Sant Martí.
                                    Anna M. Mora

RECORD VIU

Un matí de festa, feia el mandra quan es fixà en les escletxes de la paret de les que començà a brollar un doll d’aigua que, en un tres i no res, va inundar la habitació, s’anava a ofegar? De sobte reconegué les impressionants Cascades del Rhin. Amb la por arribant-li al fons dels ossos, es va arronsar tot arrapant-se al llit, convençuda que així el corrent no se l’enduria riu avall.

Fou en va, el llit s’encongí, just a la mida de la porta, per poder-hi passar i seguir el corrent enmig de les parets gegants, el riu hi jugava com si fos una barca a la deriva deixada de la mà de Déu.

Atemorida i delerosa de veure totes les sorpreses que li reservava la casa, obrí els ulls al Matterhorn que s’alçava amb tota la seva majestuositat, també descobrí geleres i llacs i jardins i uns prats verds tan suaus que feia venir ganes de rebolcar-s’hi.

Estava revivint, com en una pel·lícula, aquelles vivències

viscudes amb intensitat i desitjava no aixecar-se del llit perquè perdurés per sempre més l’encís.

                            Rosa Bruguera

LA MARIA POPPINS

La Maria estenia la bugada en els filferros de darrera la casa. Aquell  dia havien rentat la roba blanca i hi havia un munt de llençols. Quan anava a posar les agulles a l’últim que quedava, es va girar un vent molt fort, cosa estranya perque feia molt bo, però la ventada era tan forta que el llençol va començar a voleiar i la Maria que l’aguantava per una punta, per no perdre’l, es va enlairar com un estel...
                         
                                 Anna M. Mora