Era molt petit quan el pare va ensenyar-me a fer anar esquadres i llapis amb els que jugava a dibuixar línies paral·leles i verticals. Després van ser els compassos, els tiralínies, els primers dibuixos de l’escola, fulls i fulls de cal·ligrafia per domar dits i canell fins que la lletra semblés d’impremta, els croquis a mà alçada, els plànols d'edificis ... tot plegat un dur aprenentatge de l’ofici de delineant que vaig exercir fins quasi els 30 anys.
Dies enrere el meu nét gran va demanar-me ajuda per fer un dibuix tècnic per l’escola. Primer em va fer molta il·lusió però després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que el que jo li podia ensenyar no ho faria servir mai. El meu ofici tal com el vaig aprendre és mort, ja ningú fa servir tiralínies ni compassos ni retola a ma alçada amb tinta xinesa, ni tampoc ningú es passa hores cremant-se la vista sobre un tauler de dibuix calcant plànols sobre paper vegetal.
Gabriel Garcia
Dies enrere el meu nét gran va demanar-me ajuda per fer un dibuix tècnic per l’escola. Primer em va fer molta il·lusió però després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que el que jo li podia ensenyar no ho faria servir mai. El meu ofici tal com el vaig aprendre és mort, ja ningú fa servir tiralínies ni compassos ni retola a ma alçada amb tinta xinesa, ni tampoc ningú es passa hores cremant-se la vista sobre un tauler de dibuix calcant plànols sobre paper vegetal.
Gabriel Garcia
1 comentari:
Gabriel, m'ha agradat veure com estimes el teu treball. Les teves paraules no ho podrien expressar millor.
El teu escrit m'ha portat al cap el meu fill, l'Oriol que és també topògraf (de la nova generació en diries).
Penso però, que no ens em d'amagar del que hem viscut. Ni ens fa vergonya ni són coses per al museu. Es la nostra vida. Naturalment els nostres nets tindran la seva però serà gràcies a què han vist la nostra.
Jaume Roig
Publica un comentari a l'entrada