El Llençol

EL LLENÇOL



Després de l’escena d’aquesta nit, si no fos per aquest sol que llepa suaument el meu incansable teixit, ara estaria ben gelat. Fa temps que he notat que ja no és com abans, quan tot era passió i magarrufes, de vegades que n’eren de pesats, quan ells estaven de gresca i no em deixaven tranquil. Però que hem de fer, els llençols estem per acollir, tinguem o no en tinguem ganes.
Jo sempre procuro impregnar-me bé dels suavitzadors quan em renten, m’agrada conservar l’olor, per després sentir-los dir ¡Quina bona olor! És un plaer que compartim. No suporto quan estic recent rentat, que es fiquin al llit sino s’han banyat Els meus companys diuen que sóc un llençol que mira massa prim, però jo em considero un bon llençol, sé que sóc de molt bona qualitat i això em fa diferent dels altres, doncs, ho he notat quan he estat plegat amb ells, alguns són tant prims que semblen transparents, m’han dit que la culpa és de la rentadora, potser sí que tenen raó, amb aquells sotracs no m’estranya, surto ben marejat d’allà dins.
Crec que m’estic fent vell, me’n vaig d’estudi, per què estic molt preocupat pels meus propietaris, són una bona parella, i és trist que s’allunyin, però els símptomes no m’agraden, s’han tornat dos estranys. Amb prou feines es diuen la bona nit, i els seus cossos ja no es busquen a la foscor.
Aquesta nit ha passat el que em temia, ella ha dit amb la veu trencada; -Me’n vaig, no puc continuar amb aquesta situació. Ell no s’ha immutat, li ha dit que faci el que volguí. I jo, expandint la meva olor, amb l’afany de fer-los recordar els bons moments que hem passat junts, no vaig poder fer rés, malgrat que he estat el testimoni més involucrat d’aquesta relació.
Ara acullo per les nits un sol cos, trist i callat, el d’ell. I ja no estic tan suau, ni tan blanc, però el que més greu em sap, és que ja no tinc aquell perfum que em donava personalitat, sense ell m’he quedat mut.



Rosa Creus

LLIBERTAT

No et posis en política que no et portarà res de bo, això és el que deien les persones que havien viscut i patit la guerra. Aquesta idea ha quedat tan encastada en la nostra societat que podem veure’n les conseqüències en el rebuig i la crítica irreflexiva i estèril vers tots els polítics sense distinció.

Si resseguim la nostra història podrem constatar que les guerres, les dictadures i les persecucions del català, han estat tan sovintejades que no hem pogut adquirir la cultura de la democràcia. En som conscients que som protagonistes del període democràtic més llarg dels darrers 300 anys? Ens l’hem guanyat o ens hi hem trobat? Per sort hem tingut i tenim moltes cuques de llum que han marcat el camí, però no són suficients per garantir que la llarga marxa per camins tortuosos ens alliberi d’una nova fornada de populismes, foscors i silencis.
Guanyar la llibertat no és gens fàcil, ni s’aconsegueix només pel fet que un dictador mori al seu llit. Aquest present ha costat massa esforços i massa vides per posar-lo ara en perill. Si l’esperit no és lliure, no ho serà mai la persona malgrat viure en llibertat, és per aquest motiu que la majoria silenciosa, pel seu silenci, també és culpable perquè provoca l’apatia i el desinterès, i això no ens ho podem permetre.
El camí de la llibertat és llarg, costerut o planer, amb moments de bonança i de tempesta, amb dies i amb nits, amb treball i amb descans, amb seguretat i amb perills, i si de debò l’estimem hem d’aportar-hi la tossuda tasca de dir i de fer allò que considerem, dia a dia, amb claudicacions i renúncies si cal, però sense por d’anar contracorrent, en definitiva, sortint a buscar la pròpia veritat.
Guanyar la llibertat vol dir cridar a l’inconformisme en els moments de relaxament i donar ànims en els moments amargs i difícils.
Guanyar la llibertat vol dir sentir l’entusiasme generador de dinamisme i actuar sempre amb tenacitat i constància.
Guanyar la llibertat vol dir avançar amb la persistència del pescador de canya, i retornar a la feina com ho fan els homes de la rella, de la falç i el càvec.
Guanyar la llibertat vol dir estar sempre amatents com ho fan les braves ones que festegen el neguit eternament.
                                            Rosa Bruguera

El tren del present

Avancem pas a pas en el present i oblidem el passat , com ja passat, ni millor ni pitjor. No ens preocupem constantment del futur, d’allò que ens pot passar. Moltes vegades ens capfiquem i passem hores i hores rumiant en el demà i no ens deixa gaudir d’allò que tenim i d’altres no tenen. La nostra vida un tren que no pot aturar-se. Tornem a la feina amb delit, amb pressa, avergonyits d’haver-nos aturat contemplant aquell vèrtig que vola, que se’n va.

El passat es difumina allunyant-se de pressa. El present poc a poc torna a recordar-nos que hem de seguir el nostre camí. Agafar les eines i esperar que torni a passar veloçment cap a la llunyania, cap el futur que no s’albira encara. La VIDA és un REGAL. La vida se’n va de pressa, com el tren, no la desaprofitem, disfrutem dia a dia, que, d’altres voldrien seguir el camí i el tren s’ha aturat a deshora.

On ets, on has anat. T’agradava seguir el camí pas a pas, sense aturar-te, sense mirar enrere. Dia a dia, hora a hora sense parar no pensant en el passat ni en el futur incert. Amb il.lusió cada dia, un dia més, unes hores més, uns segons. El teu desig de caminar, poc a poc, més de pressa. Aprofitant cada instant, gaudintdel present que s’anava escurçant. Quant d’amor, quant d’esforç, quanta il.lusió. El camí s’anava fent més estret, més difícil, però, endavant sense perdre el nord. Has vençut molts obstacles, però, al cap a la fi, s’ha trencat, has lluitat per no caure, per no ser arrossegat. El nostre camí l’hem de seguir sense parar, sense aturar-nos.

Ets amb nosaltres fent que ens encoratgis a seguir, a gaudir de cada instant. Dins del nostre cor hi ets tu per donar-nos una mà, una empenta, el desig de viure la vida no des aprofitant res, gaudint d’allò que tenim, que podem fer, que podem contemplar, que podem caminar més a poc a poc o més de pressa. El futur arribarà en el seu moment, el passat s’ha esfumat en la llunyania com el tren volador, tornem a agafar les regnes… no defallim. És la màquina del tren que no s’atura, que el fa avançar cada dia. El tren d’en Salvat Papasseit es va aturar molt aviat, a deshora, després de lluitar molt, d’altres també van lluitar i són per sempre al nostre record.

Maria Teresa Demestre Guasch

INFÀMIA

Per un forat del cel

La lluna plena

festeja amb amargor

els passos lents

Sens rumb ni nord ni guia

Sense esperança

Vers la via de la mort

                                                         Rosa Bruguera

FRASES ENTRELLAÇADES

1 - Voldria ser cuca de llum per atraure al meu estimat quan vola, però no tinc ales i només puc atrapar-lo quan, com un cargol, torna a la llar.

2 - Voldria ser com Goethe per expressar tot el que penso, però només em preocupa allò que al escriure em deixo.

3 - Voldria ser poeta, per gaudir mentre composo, però sóc massa exigent i censuraria els meus versos.

5 - Voldria ser mol sincera per mostrar la meva ànima, però sóc d’un altre temps i no puc despullar-la encara.

6 – Voldria ser com la mar, sempre brava, sempre inquieta, ¿però com puc imitar-la si el meu neguit m’abandona?

7 – Voldria la intel·ligència d’aquella que sempre crea, però sóc massa prudent i la meva no es referma.

8 – Voldria merèixer el cel, la mar i la terra, però no està sols a la meva mà tenir cura del planeta.

9 – Voldria ser pescador i tenir sempre paciència, ¿Com menysprear aquest do en un món pler de cruesa? Però no tinc la canya per pescar la indiferència.

10 – Voldria la llibertat sense la mort, la joventut sense perill, però la lluita no para i la vida és morir.

11 – Voldria que el meu galant, no mentís quan m’enamora, l’amor és massa gran per trobar un buit quan l’acarones.

16 – Voldria ser com els homes del poema, per abandonar un xic la feina quan veig passar un sospir, una il·lusió, una feblesa, però no m’ho puc permetre la vida no em dona treva.

17 – Voldria ser Gulliver per perdre’m entre les illes, però no sóc un gegant amb l’ànima lliure de culpa.

18 – Voldria tenir fermesa per a no tenir por a Déu, però el meu caràcter trontolla i me’l

miro amb tendresa i amb precaució.

20 – Voldria perdonar a tothom encara que em facin mal, però l’orgull és tan cruel que se’n oblida de tot.

21 – 22 – 23 – Voldria, voldria, voldria...........

Emi Sánchez / 12-02-2010

CUCA DE LLUM

Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum.

                                                             J. S. Papasseit

M’ha estat molt difícil triar un dels punts proposats per a fer un comentari, però finalment m’he deixat portar per l’impuls i he triat el primer, no perque ho fos sinó perque malgrat la simplicitat de la proposta, li he trobat tantes lectures.

Interpreto que ens està suggerint un exercici d’humilitat i de generositat envers els altres, alhora que ens demana una implicació en la col·lectivitat, fent allò que encara que sembli senzill és útil i necessari.

La imatge que tots tenim present d’una petita cuca de llum que ens sorprèn en la nit i que ens fa somriure, es podria adaptar al paper que s’hauria de tenir dins la família, els amics, la societat o els país... El paper de petites guspires lluminoses que aportéssim llum i alegria als que ens envolten.

                                                         Anna Mª Mora

AMOR ABSOLUT

Ella estava sola, necessitava amics.

Es varen presentar vàries oportunitats, però mai foren acertades: encarcarats per fora, buits per dins, … Era com caminar sola.

Mentrestant va dedicar-se a avaluar el desig que podrien despertar-li.

Totalment nul.

Es va felicitar ella mateixa.

E més sorprenent sorgeix després, quan va aparèixer el gran amic de la seva vida, no n’havia tingut mai cap d’igual: l’Amor Absolut.

                                                          Trini Guilera

EL FANTASMA

A l’hora de canviar de casa, vàrem haver de menester un electricista.
Truquen a la porta i vaig tenir una gran sorpresa. Aquell home que resta palplantat davant meu, no és altre que I'amic que vàrem ser i que durant el temps de la “mili” ens vam estar escrivint. Hola Joseph, estic sorpresa, li vaig dir, te’n recordes de mi? Oi, i tant, vaig pensar sovint en tu, em diu. Recordo que em vas deixar ben penjat, les teves cartes eren la meva alegria en aquells temps de soledat i aïllament, però al tornar em vas deixar frustrat. Ho sento Joseph, la meva comunicació volia que fos una companyia per a tu, et dic ben seriosament que en cap moment volia seduir-te, com ha estat la teva vida? Bé, em diu ell, aquesta vegada se l’il·lumina la cara, estic casat i tinc tres fills, i tu? Jo em vaig casar i tinc dues filles, estic treballant en un Iloc que m’agrada molt i m’ha ajudat a refer la vida després de la mort del meu marit, va ser dur, però ara passats els anys, una nova esperança m’anima, ja som dos a compartir responsabilitats, desitjos i fer camí, algú que em pren de la mà i me’n coratge. Bé, diu ell, m’agrada fer un treball per a tu. En el fons els nostres camins es van trobar i en aquell moment va ser bonic. Puc començar la feina ?


Rosa Aguarón

L’AMOR ÉS PERSISTENT

No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència, si us és grat.

                                                        J. S. Papasseit
Des de feia uns dies la Foussia no era la mateixa: aquella nena de cinquè tan espontània i alegre s’havia tornat reservada, esquerpa, sorruda; semblava absent i distreta moltes hores de classe. Quan s’enfadava era malparlada; fins i tot es barallava per nimietats. La seva tutora va tardar molt en adonar-se del canvi: tan sols veia fets puntuals i feia atribucions gratuïtes:
-Sí, l’altre dia se les va tenir amb el Toni. Naturalment es va quedar sense pati. Aquests immigrants, quan ja porten un temps al país i prenen confiança es creuen que això és xauxa. Cal mantenir-los a ratlla i carregar-se de paciència.
En realitat va ser la Yolanda, la mestra d’Educació Física, qui ,amb persistència, va treure’n l’entrellat.
La Yolanda no veia clar aquell canvi de comportament tan brusc . Va assabentar-se que feia poc havia passat una revisió mèdica positivament. Tan sols alguns dies no duia l’entrapà. Segons la nena esmorzava a casa o no tenia gana.
Vàries vegades, al pati i pels passadissos, li va suggerir col·laboracions: no s’hi negava però el seu comportament era passiu. El que més li preocupava era que s’hagués tornat tan reservada: li preguntava per la germaneta, pels pares i responia amb evasives.
La Yolanda, però, era bona professional i s’estimava la Foussia. Malgrat els aparents rebuigs de la nena, sabia que poc a poc es reforçaven els lligams afectius entre les dues. Un dia, després de classe, va demanar-li que l’ajudés a recollir les pilotes, els cèrcols i les cordes .
-Saps que m’agradaria conèixer la teva germaneta? Ja deu haver complert dos mesos, veritat? Per què no li dius a la mare que vingui un dia amb ella?
La Foussia va canviar de cara i va respondre nerviosament:
-La mare no pot venir perquè està malalta.
-I doncs, què li passa?
-Està sempre trista, plora quan està sola i no té gana
-Què li diu el metge?
-No ho sé.
-Mira, Foussia, em faria molta il·lusió veure la teva germaneta. Ja que no pot venir amb la teva mare, demà, sortint de classe, m’acompanyes a casa teva, d’acord?. No va dir que no, però tampoc semblava que li fes molta gràcia.
Fàtima, la seva mare, no va estar-se d’atencions quan va arribar la Yolanda. Havia preparat uns pastissets, va ensenyar-li la germaneta que estava preciosa, li explicava històries familiars del Marroc, que sabia moltes coses d’ella per la Foussia, li agraïa la bona educació que li donava... A la mestra li va semblar com si aquella dona l’hagués estat esperant de feia temps. Fins i tot la Foussia tornava a ser la d’abans al veure com parlava la seva mare.-Foussia, ves a jugar amb les teves cosines, va dir-li.
Llavors la mare es va posar a plorar i va explicar a la Yolanda els maltractaments que rebia del seu marit.
                                               Jaume Roig

ARRELS DESVELADES

Necessito saber la veritat, vaig dir-li a la mare mentre me la mirava amb uns ulls tan compassius com les meves paraules. Ella va dir-me que sabia que en algún moment o altre arribaria el dia que ara totes dues estàvem visquent. Abans que continuïs, mare estimada, vull que sàpigues que res canviarà l'amor que et professo, ets tan important per a mi i m'ha costat tant poder fer-te aquesta petició que només et demano que comprenguis l'anhel que em duu a posar-te en tan difícil situació. No t'amoïnis, filla del meu cor, tens dret a conèixer la teva història i en el fons m'alegra que puguis escoltar-la dels meus propis llavis; els sanglots acompanyaven les seves paraules i jo només vaig poder abraçar-la.
En aquelles èpoques, va començar a dir-me mentre jo l'acaronava, tot era diferent; ara tot està permés i tot està ben vist, però als meus vint-i-tres anys quedar-me embarassada sense tenir tan sols parella era sinònim de mala vida, de mala persona i jo, no ho era pas una mala dona.
No vaig poder resistir ni el dolor que em feien al cor les seves paraules, ni sentir-me culpable de remoure-li les emocions tan antigues, tan amagades, tan doloroses..
Calla mama, vaig demanar-li, anem-nos-en a dormir que totes dues estem cansades, demà serà un altre dia. I com quan era petita, em va tapar i em va fer un petó al front mentre les nostres llàgrimes es barrejaven com en una trista dansa.

Sandra

CONFIDÈNCIES

No recordo ben bé el dia que vaig conèixer a la Teresa, el que recordo, és que coincidíem periòdicament en reunions o festes de treball que organitzaven les empreses que tenien les nostres parelles. La veritat sigui dita, aquestes reunions, com és sabut, eren bastant ensopides i de mica en mica, es va anar formant entre nosaltres un filin que va acabar en una gran amistat.

Totes dues teníem necessitat d’explicar-nos coses, potser perquè la nostra vida havia transcorregut per camins similars, teníem la mateixa edat, veníem de famílies humils, havíem viscut una postguerra difícil, ens agradava la mateixa música, les mateixes pel·lícules, i ens havíem casat amb uns homes de negocis i de bona posició, la qual cosa feia, que el nostre estatuts social canviés.

La Teresa m’explicava coses de la seva infantesa, de la seva joventut. Mira si he sigut presumida, em deia, que de petita per anar a l’escola, la mare m’havia de posar sempre un llaç al cap perquè si no li formava un escàndol que la treia de polleguera, i ja no parlem de quan era més gran, no sortia al carrer sense que tot em conjuntes. Realment, feia goig, sempre anava impecable, tot li queia bé i la seva personalitat, feia que ressaltés si calia més la seva presencia. Jo m’havia fixat amb ella perquè admirava la seva manera de vestir, de comportar-se, d’expressar-se, de somriure, era com si la felicitat radiés sempre al seu voltant.

De sobte, un dia em va dir que s’anava. Necessito un canvi, he de meditar moltes coses i no em preguntis res. Quan torni, seràs la primera persona que voldré veure.

Així va ser. Al seu retorn, ens vàrem trobar i vam anar al cafè que freqüentàvem. Després de relatar-me el recorregut turístic del sud de França que tant li havia agradat, vam tornar a rememorar el passat. Li vaig preguntar si encara tenia el conjunt de seda vermell: Estaves tan maca, recordes que amb la transparència d’aquell vestit vas provocar bastant controvèrsia entre la part masculina de la festa? En Jaume, no sabia que fer per dissimular la seva gelosia! Al dir-li aquestes paraules, va entristir. Ho vaig fer expressament, en Jaume feia temps que m’enganyava i aquell dia, no se si ho recordes, estava la Fina, la seva amiga, feia pocs dies que ho sabia. Però sí semblava que estava tan enamorat de tu, i se’t veia tan feliç! De vegades s’ha de fingir, em deia, perquè es tan el dolor que sents, que el que menys vols és que et compadeixin. Encara vaig respectar més el seu coratge, ja que en lloc de formar un escàndol va optar per la indiferència.

Naturalment, es van separar i la Teresa se’n va anar a viure a París, la ciutat de la moda, quin lloc millor per ella. Ens veiem sovint, i ens trucàvem cada setmana. Em posava al dia de la moda parissina. Saps que es porta aquesta primavera? Faldilles a mitja cama però amb un tall que arriba quasi als malucs, ja me n’he comprat una. No canviarà mai !!!!!

Emi Sánchez / 05-02-2010

Camp Birkenau Auschwitz

La dificultat de viure contrastava amb la facilitat de morir. La mort arribava capriciosa, implacable, per decisions arbitràries d’uns homes sense escrúpols ni pietat ni sentiments ni fe.

Les dues dones miraven de sostreure’s a la duresa que les envoltava, podíem sentir les seves paraules Si penses tant en el passat et serà massa dur viure aquest present i segur que això no pot durar, l’infern és corrosiu, es menja les ànimes, i ara som a l’infern, però hem de sobreviure. Jo no puc tirar endavant, no ho suporto més, estic molt cansada, quan miro al voltant, què veig? Despulles humanes caminant d’esma, sense expressió, sense futur. Som vives, extenuades és veritat, però vives i hem de ser fortes encara que només sigui per explicar-ho, perquè mai més ningú ho torni a passar. I què importa una vida? Prou que ho saben molts i no fan res, ja no em queda esperança, val més acabar d’una vegada, val més morir. Repeteix-te un i mil cops: hem de viure un dia més, un dia més, jo confio que demà tot serà diferent.

Cap de les dues dones no pogué veure aquest demà.

                        Rosa Bruguera

OSWIECIM

VIATGE A OSSERA

El paisatge era agradable: ja feia estona havia deixat Sant Llorenç de Morunys, les magnífiques vistes del Cadí des de Coll de Jou, Tuixent amb les seves trementinaires per enfilar la carretera de la Vall de La Vansa. A mesura que m’apropava a Ossera una certa intranquil·litat s’apoderava delmeu cos. Poso Catalunya Ràdio i la seva música clàssica.

Feia dos anys i mig que no veia la Neus. Quan vaig trucar-la per dir-li que pujava, la resposta va ser més aviat freda: Si creus que ens hem de veure, tu mateix, va dir. Semblant to distant de quan va decidir marxar de casa, més aviat fugint que cercant quelcom que l’atreies.

Arribo a Ossera, quatre cases habitades. Sospito on deu estar ella per les cabres del tancat. Obro la porta i … Pare! Em fa un petó com mai me l’havia fet. En Juanjo no hi és, ha anat a La Seu a vendre formatges. T’has aprimat, però estàs molt “guapo”. T’imaginaves així la casa?.

Jo encara tenia el cor tancat com un puny d’incomprensions, de pors, de ressentiments. Mai havia entès que marxés tal com ho va fer. Deus tenir gana després del viatge. Vols tastar els formatges? En tenim molts: sec, tendre, amb oli, de tupí, … Aquesta no és la Neus d’abans que s’enfadava per qualsevol cosa.

Nena, no m’imaginava pas això, vaig respondre. Que polit i endreçat està tot. Puc provar-ne del tendre?.

Vam asseure’ns a l’entrada, al sol de primavera. La Neus preguntava per la família, pels amics, les novetats de Barcelona –feia mig any que no hi anava. Vam recordar la mare, tenia deu anys la primera vegada que vam visitar Ossera, deia. A la mare li encantà el poblet. Deia que li agradaria restaurar una casa per venir-hi els estius. Ara la tindria. M’explicava detalls que denotaven que s’havia reconciliat amb ella.

A poc a poc el meu cor s’anava ablanint. M’ensenyava les cabres i em deia com era cada una: enjogassada, tristona, emmarada, tossuda, … I el Juanjo?, vaig dir-li. No el veuràs perquè estarà tot el dia fora. M’ha ajudat molt, sobretot al començament. Jo havia perdut les ganes de viure. El Juanjo ha tingut molta paciència amb mi. L’estimo molt.

El Juanjo l’estima tal com és i per això ella és feliç i es sent segura. Jo l’estimava tal com volia que fos: per això va marxar.

Jaume Roig

EL DIÀLEG

És imprescindible el diàleg per aclarir els conceptes. Amb un diàleg  ben plantejat, amb bona voluntat i comprensió podríem arreglar el món.

                  Trini Guilera