CADÈNCIA NOCTURNA

A la nit un petit soroll que de dia ni el notaríem amplifica el seu so, sobretot del llit estant, a l’igual que un eco es multiplica i ressona a l’espai.
La primera nit que varem passar a la nova casa sentíem tot de nyigo-nyigos, des de la udoladissa dels gossos del veïnat, com si encara no haguessin acceptat la gent nouvinguda i donessin un crit d’alerta sobre aquesta invasió, fins els petits grinyols de les canonades, del parquet, de totes les coses noves que xerricaven potser protestant d’haver-les tret de l’ensopiment letàrgic dels magatzems.
Però allò que ens va intrigar va ser la cadència d’uns sons que no sabíem ubicar, eren uns sons rítmics, pausats, foscos, no els relacionàvem amb res conegut, eren uns sons nous i enigmàtics, de quin lloc de la casa provenien? Varem resseguir habitació per habitació, però va ser en va, fet i fet no sabíem ni el que buscàvem, ja amb els llums apagats, ens vam acostar a la finestra i de cop i volta se’ns presentava la resposta, un grup del barri, a dos quarts d’una de la matinada d’un dia de cada dia de finals de maig havien començat a jugar a la petanca.
                                Rosa Bruguera

FIL I AGULLA

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,
no n’és pas cap altre que el de les modistes
A cada mirada l’agulla s’endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
Teranyina màgica i un didal al dit

Jo enyoro aquells estols
de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner
Alegres, expressives, silvestres foguerades
Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt
Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!
I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall allà al costat
I Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals.
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?
Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,
estam, llana o lli les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
que mai no podré oblidar!
                                                   Rosa Bruguera

CONFIDÈNCIA

Va asseure’s a la mateixa taula de la colla del carrer gran, ni el seu caràcter, ni els seus costums, ni les seves afeccions, ni les converses ni les bromes que gastaven no tenien res a veure amb ell, eren com la nit i el dia.
Havia tingut una desafortunada caiguda que l’havia deixat tres mesos reclòs a casa. Per primer cop tornava a sortir i encara se li notaven les seqüeles, no únicament perquè caminava com una oca repanxolada sinó perquè amb el recolliment obligat havia tingut tant de temps per pensar i malpensar que s’havia tornat desconfiat fins i tot de les seves orelles.
Per això tots es van quedar de pasta de moniato quan van sentir que li deia a la cambrera que aquell primer tast d’empanada havia estat tan exquisit que llàstima que s’hagués acabat perquè n’hauria menjat més.
Va ser a l’endemà que em va confessar que mai tornaria a fer cap compliment, un cop que ho feia i n’havia quedat ben escarmentat: li havien portat una nova ració completa, ell acostumat a fer mengims, no va gosar deixar-la, no podia quedar malament i amb un dinar tan espatarrant com hi havia, un cop va poder empassar-se totes aquelles porcions ja no va tastar res més, només tres gots d’Alvarinyo per passar avall, que per a un abstemi era tota una proesa.
Rosa Bruguera

CONFESSO

 

Confesso que em sento feliç.
Confesso que en tinc prou amb el que tinc, que no necessito res més.
Confesso que si quan m’aixeco veig lluir el sol és per mi com un doll d’energia; si plou, penso que va bé al camp, als arbres, a la natura tota; si és nebulós, tinc tota la confiança que s’alçarà el dia en un moment o altre.
Confesso que em sento amb tant entusiasme perquè m’he sentit estimada per tota la família, pels amics i pels companys.
Confesso que m’he sentit afalagada quan m’han dit que no ho sembla, que els porto molt bé.
Jo confesso que fa just set dies que vaig fer setanta anys.
Rosa Bruguera

DESCRIPCIÓ D'UNA COSA MENUDA

Badoquejar i admirar el paisatge m’ajuda a tranquil·litzar-me i allunyar-me de les preocupacions. Recordo el dia que anant pel camp vaig fixar la mirada en una flor seca de dent de lleó, aquella delicada boleta formada per petits paraigües amb els mànecs secs i petites plometes em van deixar meravellada, semblava una peça de brocanter, de cop però, una bufada d’aire va descompondre la bola i els petits paraigües van sortir volant, Jo em vaig quedar bocabadada i de sobte vaig sentir angelets! mireu són angelets! Eren les veus d’uns infants que a prop d’allà passaven.

DESCRIPCIÓ D’UN PARATGE

Abans quan vivia en una casa, no en un bloc de pisos, que és on visc ara sempre que podia m’agradava sortir a la terrassa de darrera casa a contemplar la posta de sol. Lluny, però al meu davant podia veure la muntanya de Montjuïc i el Tibidabo. Abans d’arribar a aquesta visió els meus ulls havien de travessar els jardins de les cases veïnes, creuar la carretera de Canyet, una pineda i tots els camps que encara es conreaven a la part alta de Badalona i Santa Coloma fins arribar al gran mosaic que forma la ciutat de Barcelona, situada als peus de les muntanyes de Montjuïc i el Tibidabo. Per a mi era com un somni poder contemplar com de mica en mica el sol anava desapareixent darrera d’aquestes muntanyes deixant el cel il·luminat i pintat de colors.

Carme González

Haiku i vers

Cauen estrelles.
L’àngel les arreplega
una per una

La lluna em mira
dalt del cel rutilant
jo resplendeixo.

HAIKU

Són menudetes
d'un sabor dolç i agre
les maduixetes.
               Trini Guilera

LA REALITAT

Quan s'aixeca el dia, el silenci del matí té flaire de net, les flors es desperten amb la llum del sol que il·lumina la rosada i el cirerer esbelt en mig de l'hort. Tot és natura i silenci relaxant.
De sobte penso en la realitat, "aprendre a ser real". Per exemple, és deixar que t'arrenquin de totes aquestes meravelles on et mous com peix a l'aigua, i et portin a una casa amb parquet i bústia on arriben pòlisses d'assegurances i extractes bancaris, i ...tota la pesca.
Oblida-t'en! Perquè demà naixerà un nou dia, veuràs les fulles rogenques del cirerer i podràs badoquejar tot admirant aquesta meravella que serena l'esperit.
Si ho recordes bé quan s'aixequi elo nou dia, seràs capaç d'esborrar la realitat.
                             Trini Guilera