ARRELS DESVELADES

Necessito saber la veritat, vaig dir-li a la mare mentre me la mirava amb uns ulls tan compassius com les meves paraules. Ella va dir-me que sabia que en algún moment o altre arribaria el dia que ara totes dues estàvem visquent. Abans que continuïs, mare estimada, vull que sàpigues que res canviarà l'amor que et professo, ets tan important per a mi i m'ha costat tant poder fer-te aquesta petició que només et demano que comprenguis l'anhel que em duu a posar-te en tan difícil situació. No t'amoïnis, filla del meu cor, tens dret a conèixer la teva història i en el fons m'alegra que puguis escoltar-la dels meus propis llavis; els sanglots acompanyaven les seves paraules i jo només vaig poder abraçar-la.
En aquelles èpoques, va començar a dir-me mentre jo l'acaronava, tot era diferent; ara tot està permés i tot està ben vist, però als meus vint-i-tres anys quedar-me embarassada sense tenir tan sols parella era sinònim de mala vida, de mala persona i jo, no ho era pas una mala dona.
No vaig poder resistir ni el dolor que em feien al cor les seves paraules, ni sentir-me culpable de remoure-li les emocions tan antigues, tan amagades, tan doloroses..
Calla mama, vaig demanar-li, anem-nos-en a dormir que totes dues estem cansades, demà serà un altre dia. I com quan era petita, em va tapar i em va fer un petó al front mentre les nostres llàgrimes es barrejaven com en una trista dansa.

Sandra

CONFIDÈNCIES

No recordo ben bé el dia que vaig conèixer a la Teresa, el que recordo, és que coincidíem periòdicament en reunions o festes de treball que organitzaven les empreses que tenien les nostres parelles. La veritat sigui dita, aquestes reunions, com és sabut, eren bastant ensopides i de mica en mica, es va anar formant entre nosaltres un filin que va acabar en una gran amistat.

Totes dues teníem necessitat d’explicar-nos coses, potser perquè la nostra vida havia transcorregut per camins similars, teníem la mateixa edat, veníem de famílies humils, havíem viscut una postguerra difícil, ens agradava la mateixa música, les mateixes pel·lícules, i ens havíem casat amb uns homes de negocis i de bona posició, la qual cosa feia, que el nostre estatuts social canviés.

La Teresa m’explicava coses de la seva infantesa, de la seva joventut. Mira si he sigut presumida, em deia, que de petita per anar a l’escola, la mare m’havia de posar sempre un llaç al cap perquè si no li formava un escàndol que la treia de polleguera, i ja no parlem de quan era més gran, no sortia al carrer sense que tot em conjuntes. Realment, feia goig, sempre anava impecable, tot li queia bé i la seva personalitat, feia que ressaltés si calia més la seva presencia. Jo m’havia fixat amb ella perquè admirava la seva manera de vestir, de comportar-se, d’expressar-se, de somriure, era com si la felicitat radiés sempre al seu voltant.

De sobte, un dia em va dir que s’anava. Necessito un canvi, he de meditar moltes coses i no em preguntis res. Quan torni, seràs la primera persona que voldré veure.

Així va ser. Al seu retorn, ens vàrem trobar i vam anar al cafè que freqüentàvem. Després de relatar-me el recorregut turístic del sud de França que tant li havia agradat, vam tornar a rememorar el passat. Li vaig preguntar si encara tenia el conjunt de seda vermell: Estaves tan maca, recordes que amb la transparència d’aquell vestit vas provocar bastant controvèrsia entre la part masculina de la festa? En Jaume, no sabia que fer per dissimular la seva gelosia! Al dir-li aquestes paraules, va entristir. Ho vaig fer expressament, en Jaume feia temps que m’enganyava i aquell dia, no se si ho recordes, estava la Fina, la seva amiga, feia pocs dies que ho sabia. Però sí semblava que estava tan enamorat de tu, i se’t veia tan feliç! De vegades s’ha de fingir, em deia, perquè es tan el dolor que sents, que el que menys vols és que et compadeixin. Encara vaig respectar més el seu coratge, ja que en lloc de formar un escàndol va optar per la indiferència.

Naturalment, es van separar i la Teresa se’n va anar a viure a París, la ciutat de la moda, quin lloc millor per ella. Ens veiem sovint, i ens trucàvem cada setmana. Em posava al dia de la moda parissina. Saps que es porta aquesta primavera? Faldilles a mitja cama però amb un tall que arriba quasi als malucs, ja me n’he comprat una. No canviarà mai !!!!!

Emi Sánchez / 05-02-2010

Camp Birkenau Auschwitz

La dificultat de viure contrastava amb la facilitat de morir. La mort arribava capriciosa, implacable, per decisions arbitràries d’uns homes sense escrúpols ni pietat ni sentiments ni fe.

Les dues dones miraven de sostreure’s a la duresa que les envoltava, podíem sentir les seves paraules Si penses tant en el passat et serà massa dur viure aquest present i segur que això no pot durar, l’infern és corrosiu, es menja les ànimes, i ara som a l’infern, però hem de sobreviure. Jo no puc tirar endavant, no ho suporto més, estic molt cansada, quan miro al voltant, què veig? Despulles humanes caminant d’esma, sense expressió, sense futur. Som vives, extenuades és veritat, però vives i hem de ser fortes encara que només sigui per explicar-ho, perquè mai més ningú ho torni a passar. I què importa una vida? Prou que ho saben molts i no fan res, ja no em queda esperança, val més acabar d’una vegada, val més morir. Repeteix-te un i mil cops: hem de viure un dia més, un dia més, jo confio que demà tot serà diferent.

Cap de les dues dones no pogué veure aquest demà.

                        Rosa Bruguera