LA FÀBRICA TANCADA

Quasi les dotze del migdia. Els homes juguen a cartes amb un aire cansós. A l'altra cantonada del despatx del director les dones, unes fent mitja, d'altres fet-se la manicura o fullejant una revista, paraulegen incansablement.
De sobte l'allargassat udol de la sirena ressona amb una modulació especial dins de les naus buides de la fàbrica. Però tot segueix igual: dones i homes continuen la seva particular jornada laboral tal com fan des que l'amo els va dir que no hi havia més feina i tancava.
Mentres, en Marcel, el mecànic, està netejant les màquines aturades, plenes de borra, per quan arribi la subhasta. Porta la fàbrica dins la sang: gran part de la seva vida s'ha acomplert aquí dintre barallant-se amb els telers, fent bromes a les teixidores, jugant a la brisca quan no els veia l'encarregat... I això des que va començar d'aprenent, seguint les petges de la mare i de l'àvia.
Al seu cap, però li venen els records d'altres moments difícils dels que van saber sortir-se'n: van passar del cotó al poliester, van reduir personal, van congelar els sous, van deixar de fer teles per dedicar-se a la decoració de la llar i a les tapisseries de cotxes, però aquesta vegada la cosa és diferent: sense pisos, sense automòbils, amb les teles dels xinesos per tot arreu i el cabronàs de l'amo que després de treure'ls tot el suc, ara els vol deixar al carrer per quatre rals, això s'ha acabat.
Unes llàgrimes apareixen sota els seus ulls: és la impotència davant d'un enemic inabastable, amb el qual no pots barallar-te, el desassossec pel futur que l'espera als seus 53 anys, el dolor de no portar el sou a casa seva...
El seu cor sembla rebentar de tanta ràbia continguda: de què han servit tant anys guanyant una misèria? Han treballat com a bèsties, sempre callats, sense alçar la veu, amb la por a dins el cos no fos cas que les coses anessin a pitjor. Aquí, al poble, la vida no és com a ciutat on la gent sap plantar-se quan cal.
Demà serà l'últim dia que entraran a la fàbrica. El poble ja no serà el mateix sense ella, ni les noies feran bullanga a les seves portes, ni l'aire portarà el soroll monòton i insistent dels telers, ni sentirem l'estrident xiulet de la sirena. Ja només restarà el cafè plè d'homes desvagats, només algun diumenge tornaran els joves que deixaran el poble.
Demà la fàbrica deixarà d'existir. Com un gran túmul esdevinguda, d'un somni, de milers de somnis, el vent escombrarà les primeres fulles de la tardor. Però els arbres tornaran a rebrotar i no ho faran algunes vides.
                           Jaume Roig