Despuntava l’alba. Els camions, enduts per una esbojarrada cursa semblaven cavalcar pels camins del desert. Vaig tenir la sort de poder seure a l’últim tauló, el de darrera de tots, i així, encara que el vehicle duia una coberta, vaig poder observar l’exterior per una petita escletxa.
D’entrada vaig tenir un desencís, doncs no apareixien les immensitats de sorra que imaginava. El paisatge era un ondulat pedregam cantellós amb esquitxos d’herba ací i enllà, formes que contrastaven primer pel seu arrodoniment i, a mesura que avançava la matinada, pel seu color verdós.
Molt de tant en tant apareixia un arbre aïllat, que com sentinella impassible, semblava custodiar i protegir els secrets del desert.
El cel es mudava amb lentitud però persistència, del gris uniforme,tan sols esquitxat per estels que s’esvaïen a poc a poc, a tot una gamma de violetes i roses que el feia fascinant. Aquesta lluminositat canviant feia reviure el pedregam, sense treure-li ni un esquitx de la seva naturalesa eixuta, aspre i esquerpa, ans el contrari,reforçant-la.
Després d’unes hores de continu sotragueig que em tenia el cos baldat, i mentre la sorra anava guanyant preponderància a la pedra, des del cim d’una petita ondulació, vaig albirar molt a la llunyania el primer poblat: les jaimes i les casetes anaven prenent forma lentament en mig d’aquella immensa solitud.
Jaume Roig
Haikú
Com cada matí, abans d’esmorzar, obro totes les persianes per deixar entrar la llum i el sol, si és que en fa; encara m’admira veure, tan prop de Barcelona, la gran extensió de pins que envolten la Vil·la Joana, em sedueix aquest casal, potser no tant per la seva arquitectura ni tampoc perquè es retalli el seu perfil com si es trobés al cim d’una carena, sinó i, sobretot, perquè va hostatjar fins a la seva mort el més gran poeta de Catalunya, Mn. Cinto Verdaguer. 
Aquell dia no havia sortit el sol, la pluja queia amb insistència i malgrat que el carrer era un fangar, nosaltres fèiem cap a la fleca del poble, era l’hora en què treien el pa del forn i amb el pa els panellets que havíem preparat aquell matí. L’hi portàvem tot allò que era imprescindible coure al forn perquè nosaltres no en teníem; com m’agradava aquella flaire tan especial del pa acabat de sortir i quin goig la plata de panellets: olorosos, torrats i amb diferents formes segons fossin de pinyons, de codonyat, de coco o senzillament d’ametlles, tots convidaven a tastar-los, però no podíem agafar-ne cap fins després de sopar, aleshores ens asseuríem a la cuina, al voltant del foc i començarien a explicar-nos històries, uns cops certes, d’altres inventades però sempre macabres, de por, tanta por que no ens movíem de la cadira fins que quèiem mortes de son.
al desert. Vaig sortir silenciosament de la jaima i, allunyant-me del poblat, vaig seure davant d’un petit matoll d’herba que amb la seva presència semblava desafiar el no-res que l’envoltava. Petites perles de rosada refulgien entre les fulles allargades i dures com dagues desafiants, i transmetien sentiments d’apaivagament i assossec enfront de la cruesa i el rigor de la vida a l’immens sorral. El temps, com el desert, semblava no tenir límits. Era com retornar a la ingenuïtat de la joventut. El temps, també, no tenia valor pel que hom fa, sinó per ell mateix, per les petites coses que es fan trobadisses: la visió d’una herba que contra tota lògica desafiava senzillament les lleis de la natura.
Haikú
Cada vesprada, abans d’arribar al lloc de destí, m’agradava mirar per la finestra i submergir-me en la visió majestuosa dels núvols.
