OCTAVA DE DOLOR

Sobtadament, el dolor

Terratrèmol de la mort

Que tota la terra assola.

Ens ha deixat una estola

que, com lleugera fullola,

s’amaga del gran voltor

per portar un pessic d’amor

als que ja ho han perdut tot

Rosa Bruguera

DOLCES TEMPTACIONS

Hi ha algunes llepolies que em tenen el cor robat i no són pas aquelles “delicatessen” que cal anar a buscar a botigues de luxe o a departaments especialitzats, no són aquelles que es troben únicament a les pastisseries, no són tampoc les que es presenten en una capsa que ja és una invitació en ella mateixa a tastar-les, sigui pel singular disseny, pel seu grafisme o pel seu color.

No, les meves preferències són més modestes, el que a mi realment m’agrada és la xocolata, de tota mena, la barrejada amb avellanes, o ametlles o fruita seca, o aquella tan blanca que et demanen els infants, la dels bombons que la publicitat presenta en una recepció de luxe, com si fos la sublimitat de la xocolata. Però què no podem dir de la desfeta? amb aquella textura espessa, consistent, o la que es pren en forma de beguda, freda, molt freda a l’estiu, tèbia o ben calenta quan fa un fred que pela, sempre sempre és bona. Agrada a petits i a grans, a qualsevol hora, per esmorzar, per berenar o per postres, diuen que dóna energia. Crec que no sols són les sensacions en menjar-la sinó que, només pensar-hi, ja se’t fa la boca aigua.

I que me’n dieu de les Mones de Pasqua? Tal com diu en Joan Amades, sembla que el nom original és muna, nom àrab que equival a queviures o menjar. Des de les primeres mones fetes a casa amb pasta de pa o d’ensaïmada amb ous durs pintats, fins les d’avui ha plogut molt. Les mones de xocolata, amb unes filigranes i una traça dignes del millor escultor, són una meravella.

Voleu que us digui quina és la xocolata que més m’enamora? Són les preses de xocolata, les que separes una a una d’una rajola que va desapareixent, la que pots comprar a qualsevol botiga de queviures, la que trobes a les botigues solidàries, la que té un 70, 81, 85 o 95% de cacau. Aquest és per mi un petit caprici irreprimible.

I la melodia de la paraula? Repetiu en veu baixa i a poc a poc: xo-co-la-ta, aquesta ics primera, les dues oos seguides, les dues aas per acabar. Tot plegat, la música del mot, el gust mig amarg mig dolç, la mida justa de la presa, ni massa gran ni massa petita, tan senzilla i tan estimulant, és una temptació a la que forçosament has de sucumbir, no t’hi pots sostreure. Aquestes preses que molts cops no porten sucre i que no canviaria per cap bombó, són a vegades dures i amargues com la vida, però d’altres dolces i sensuals com l’amor.

                                       Rosa Bruguera

CORATGIA

EL MEU TRESOR

Hi ha un tresor a casa meva que m’estimo amb tot el cor: No és un quadre de Rembrand, de Picasso o de Miró; no es concentra en una joia de diamants o filigranes modernistes; no s’esmuny pas com decoració progressista d’una corrent imposada; ni s’escampa com si fos un objecte enlluernador que t’envolta de misteri amb el seus reflexos titil·lants. No; el meu tresor és més modest; i el meu esguard es tendre , comparteix el meu espai, m’acompanya, m’il·lumina, i m’emociona la seva antiguitat

El tresor que jo m’estimo, és una petita figureta de vidre. És fràgil però forta, com si la seves partícules fossin espurnes de tempesta, i és opaca com si la boira l’embolcallés per a protegir-la. La seva majestuositat trenca amb el conjunt d’objectes contemporanis que l’acompanyen com si es tractés d’un avantpassat que lluita per que la modernitat no desllueixi el passat. Penseu que aquesta figureta, té més de dos-cents anys, que ha anat passant de generació en generació mostrant amb orgull la tradició del vestit extremeny com si volgués transmetre que els gens, mai s’han d’oblidar.

Les figures estan fetes per a decorar però aquesta sembla que la seva missió sigui mantenir viva una transmissió d’amor. Els vidriers, inventen les formes i els colors, agrupen dissenys de valor estètic, creen vitralls preciosos, vidriers que commouen, impressionen i lluen. El meu tresor, no compta ni d’admiració, ni de prestigi, ni de perfecció, però és un miracle d’on vingué! Qui la protegit tant de temps ? Qui ha vetllat la seva trencadissa ? Quins camins a recorregut? Com ha sigut estimada? Com no la puc estimar?

Des de la meva infantesa, he vist presidir en un lloc important, la meva figureta. La mare, ens explicava el que representava per a ella i com l’havíem de tractar. El vidre, - ens deia - , és un dels materials més antics, però és fràgil, és trenca, i si això passes, perdríem una peça estimada, però també es perdrien uns records i sentiments molt forts. I així de pares a fills, ha sigut com a arribat a les meva llar .Aquest tresor presideix com un amfitrió tots els esdeveniments que es gaudeixen en família i procuro transmetre als meus nets que quan la vegin a casa seva tinguin molta cura perquè va carregada de generacions.

Emi Sánchez

15-01-2010

Escrit sobre un esquema del conte “Coratgia” de (Caterina Albert)

El meu tresor

1 - Hi ha un tresor a casa meva que m’estimo amb tot el cor: No és un quadre de Rembrand, de Picasso o de Miró; no es concentra en una joia de diamants o filigranes modernistes; no s’esmuny pas com decoració progressista d’una corrent imposada; ni s’escampa com si fos un objecte enlluernador que t’envolta de misteri amb el seus reflexes titil·lants.

2 - No; el meu tresor és més modest; i el meu esguard es tendre , comparteix el meu espai, m’acompanya, m’il·lumina, i m’emociona la seva antiguitat El tresor que jo m’estimo, és una petita figureta de vidre. És fràgil però forta, com si la seves partícules fossin espurnes de tempesta, i és opaca com si la boira l’embolcallés per a protegir-la. La seva majestuositat trenca amb el conjunt d’objectes contemporanis que l’acompanyen com si es tractés d’un avantpassat que lluita per que la modernitat no desllueixi el passat. Penseu que aquesta figureta, té més de dos-cents anys, que ha anat passant de generació en generació mostrant amb orgull la tradició del vestit extremeny com si volgués transmetre que els gens, mai s’han d’oblidar. Les figures estan fetes per a decorar però aquesta sembla que la seva missió sigui mantenir viva una transmissió d’amor.

3 - Els vidriers, inventen les formes i els colors, agrupen dissenys de valor estètic, creen vitralls preciosos.

4 - Vidres que commouen, impressionen i lluen.

5 - La figureta, no compta ni d’admiració, ni de prestigi, ni de perfecció, però

6 - És un miracle d’on vingué! Qui la protegit tant de temps ? Qui ha vetllat la seva trencadissa ? Quins camins a recorregut? Com ha sigut estimada? Com no la puc estimar?

Des de la meva infantesa, he vist presidir en un lloc important, la meva figureta. La mare, ens explicava el que representava per a ella i com l’havíem de tractar. El vidre, - ens deia - , és un dels materials més antics, però és fràgil, és trenca, i si això passes, perdríem una peça estimada, però també es perdrien uns records i sentiments molt forts. I així de pares a fills, ha sigut com a arribat a les meva llar .Aquest tresor presideix com un amfitrió tots els esdeveniments que es gaudeixen en família i procuro transmetre als meus nets que quan la vegin a casa seva tinguin molta cura perquè va carregada de generacions.

Emi Sánchez

15-01-2010

CORATGIA de Caterina Albert

"Sobtadament" de Josep Carner, musicada i cantada per Túrnez i Sesé

Sobtadament la terra es meravella, potser per una herbeta que malda per sobreviure enmig de les llambordes del carrer.

La corba del cel freda, envidreïda
tota regalant de lluna, inunda
de blancors la ciutat, atapeïda,
que ara es veu tota estesa i adormida ...

J. Maragall

Quin bell clar de lluna
tota aquesta nit!
l’aire immòbil, com de plata,
encanta el jardí florit ...

J.Maragall

La lluna, vídua alegre
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia
mig partida
que un ocell li somreia
i tan pàl·lida i trista
que ensenyava el neguit
i una son que la colga d’un fil
d’un fil prim
que amb el sol es desfeia ...

J.Salvat-Papasseit


Hi ha paratges que em tenen el cor robat, però no són ...

Una sortida del sol, ni els colors de la posta darrere les muntanyes o els núvols.

No aquell arbre alt i esponerós que amb la seva alçada ens parla dels anys viscuts.

No és aquella muntanya de formes fantasmagòriques aconseguides a través del vent, que els anys l’han anat modulant.

Però si m’emociona aquella petita herbeta que amb la seva humilitat i constància em parla de vida, i com la petitesa m’acosta al més sublim de l’Ésser que mou l’Univers
i la fragilitat de la meva vida.

Rosa Aguarón

El Montseny. L'empedrat d'en Morou

LLUNA DE GENER

Tinc un ciclamen vermell,

les seves flors són divines,

són flors d’hivern.

Quan ve la calor perd la flor

i queden les fulles molt verdes.

M’acompanya tot l’any.

El secret del meu ciclamen

és la llum càlida i brillant

de la Lluna de Gener.

                            Trini Guilera

LA LLUNA DE GENER

No havia pas pensat al llegir aquest conte que podria contemplar d’una manera tan especial la lluna de gener.

Vaig tornar de viatge en avió, la nit de cap d’any i tot i que no m’agrada gens volar i trobo molt incòmodes els avions vaig poder gaudir d’una visió de la lluna espectacular i poc usual, al menys per a mi. Superada l’estona de l’enlairament i quan l’avió ja havia guanyat força alçada , per la finestreta va aparèixer la lluna plena més rodona i brillant que hagués vist mai. Era tan blanca i lluent que semblava un far potentíssim que ens guiava per la negror del cel. L’única cosa que rebia directament la seva blanquíssima llum era l’ala de l’avió, però per a mi la seva companyia va ser molt agradable i em va fer el viatge molt més suportable i tranquil. Quan varem aterrar a Barcelona seguia allà dalt del cel i em va fer pensar que en Pla havia descrit d’una forma insuperable i magnífica la lluentor i la blancor de la lluna d’hivern.

                                                Anna Mª Mora

La corba del cel freda, envidreïda
tota regalant de lluna, inunda
de blancors la ciutat, atapeïda,
que ara es veu tota estesa i adormida ...

J. Maragall

Quin bell clar de lluna
tota aquesta nit!
l’aire immòbil, com de plata,
encanta el jardí florit ...

J.Maragall

La lluna, vídua alegre
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia
mig partida
que un ocell li somreia
i tan pàl·lida i trista
que ensenyava el neguit
i una son que la colga d’un fil
d’un fil prim
que amb el sol es desfeia ...

J.Salvat-Papasseit


Hi ha paratges que em tenen el cor robat, però no són ...

Una sortida del sol, ni els colors de la posta darrere les muntanyes o els núvols.

No aquell arbre alt i esponerós que amb la seva alçada ens parla dels anys viscuts.

No és aquella muntanya de formes fantasmagòriques aconseguides a través del vent, que els anys l’han anat modulant.

Però si m’emociona aquella petita herbeta que amb la seva humilitat i constància em parla de vida, i com la petitesa m’acosta al més sublim de l’Ésser que mou l’Univers
i la fragilitat de la meva vida.

Rosa Aguaron

L’HIVERN

L’hivern ja no és el que era. Ara, a les grans ciutats, ha passat a ser un temps desagradable i molest: s’intenta evitar , o millor dit anular les sensacions de fred, d’humitat, de poca llum. Sempre els homes hem intentat protegir-nos d’aquests inconvenients però els resultats han estat ben diferents . I si no compareu el caliu d’unes persones al voltant del foc amb la fredor dels aires condicionats actuals; la dolça melangia d’un matí emboirat i plujós sota la fageda nua del parc i la punyent irritació d’alguns conductors a ciutat un dia amb xàfec, el silenci dels carrers al vespre que ens apropa als estimats i el sorollós distanciament entre la multitud d’una tarda de rebaixes , la malenconia dels fanals dels carrers humits i emboirats dels pobles amb l’excitació produïda pels anuncis de les grans ciutats...

Abans es convivia amb l’hivern, el superàvem abraçant-lo; era l’esperança treballada d’una nova primavera. Avui no, avui comencem per veure’l virtualment al telenotícies. Avui el volem allunyar, apartar, evitar, esborrar si pogués ser. Com les coses molestes. Com la mort per exemple.

Miquel Martí i Pol ho expressa en uns versos magnífics:

L'hivern no és trist: 
És una mica malenconiós, 
d'una malenconia blanca i molt íntima. 

L'hivern no és el fred i la neu: 
És un oblidar la preponderància del verd, 
un recomençar sempre esperançat. 

L'hivern no és els dies de boira:  
És una rara flexibilitat de la llum 
damunt les coses...

La llum dels fanals a l’hivern un vespre boirós i roinejant! Quines sensacions d’infantesa! Les tonalitats fosforescents de les parets humides, la brillantor de les gotes d’aigua encastades subtilment a les branques, els reflexos del terra mullat, i sobretot l’aire fet visible amb milions de partícules dins del triangle il·luminat. Era un espectacle meravellós!

Recordo també, encara amb certa recança, les fantasmagòriques ombres d’un llum sostingut amb fils al mig del carrer les nits de pluja i vent, éssers misteriosos que a voltes s’allargassaven i empetitien en una frenètica dansa al so del repic del pàmpol i del retruny de les finestres mal tancades, a voltes et perseguien i es posaven davant de cruïlles i portals per impedir-ne la fugida. Eren sensacions esbalaïdores!

Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres. 

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu. 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre 
i la quietud dels capvespres vora l'estufa. 

Estimo les nits inacabables 
i la gent que s'apressa sortint del cinema...

Estimo l’hivern!

Jaume Roig

MOTORS AL CEL

Sempre ho havia volgut. Les persones que em coneixen, m'imagino, estaven terriblement amoïnades i la resta de gent de la ciutat, perquè tothom n'anava ple, totalment astorada; mentre,jo, gaudia en el meu nou hàbitat d'una renovada relació amb tot: amb mi, doncs ara el meu cos era lleuger com les plomes; amb els ocells, doncs ara no només entenia el seu llenguatge cantaire sinó que cantava amb ells; amb els núvols, que ja no eren una massa gasosa qualsevol sinó unes clares formes definides emetent-me missatges vitals per a la meva existència; amb el sol, que poderosament brillant i fogós no només no em cremava sinó que m'alimentava; amb la lluna que minvada em feia de llit gronxador durant el temps de repòs, mentre les estrelles jugaven a despertar-me per amagar-se ben ràpid quan aconseguien mig obrir-me els ulls. Jo, sincerament, no podia estar millor.
Tot havia començat feia ben bé un parell de dies quan pel matí, com és habitual, vaig sortir de casa per pujar-me a la moto. En introduir la clau, i com si es tractés d'un vell encadarnat, la moto la va escupir.
-Avui seré jo qui et condueixi- va dir el vehicle amb veu ferragosa.
Vaig sentir de cop com si el cor em saltés del pit però plena d'una confiança que només DEU em pot donar, vaig aixecar una cama i em vaig disposar comodament a sobre del brut seient. De cop, la meva moto estimada, va aixecar la roda davantera i va començar a enlairar-se com tan sols els ocells saben fer-ho. Les grans muntanyes s'anaven fent petites davant la meva entusiasta mirada i fins i tot semblava que els arbres es despedien de nosaltres fent-nos adèu amb les fulles de les branques. No sóc capaç de saber quanta estona vam estar volant per aquell blau cel de primavera fins que, fent servir un inmens núvol a mode de pàrquing, la moto es va parar tot dient-me:
- Apa! Ja pots baixar. Sempre quan em parlaves em demanaves volar, només he volgut acumplir el teu desig. Quan em necessitis, canta'm, els ocells t'ensenyaran.
Me la vaig mirar sabent que tenia ànima i ella va afegir tot picant-me l'intermitent:
- Sempre ho havies volgut!

Sandra

VIATGE A L'INDIA

Totes les vivències del meu viatge a l'India m'acompanyaran sempre, però el record que em té el cor robat no és la majestuositat dels temples visitats, no em venen al cap sovint les meravelles dels seus paisatges, ni em vesteixo de delit pensant en els seus mercats plens de llum i de color, no trobo un profund repós en la gentada que sempre, com exèrcits bondadosos en un caos perfecte, circulen pels seus carrers, no ; el record que guardo sempre com a etern regal de vida és quelcom molt més senzill però la meva ànima revifa amb la magnitud de la seva puresa. Aquesta beneïda puresa és el somriure d'un nen, un somriure cridant si a la vida com un batec ple d'impuls en un cor esmorteït, com un lotus, símbol d'aquest gran pais, en un fangós bassal. un somriure que trenca amb l'entorn vulnerable carregat de misèria i mancances màximes, que té vida pròpia en els carrers on la mort sembla que hi ha fet la posada, que pinta un regal de blanca perla en un fons negre enfosquit.
Els somriures són sempre d'agrair i tenen poder sanador i parlen sense paraules i són gratuits.Són amics de la vida i de l'alegria de viure-la i el d'aquell nen a més: entendreix la meva carn, encén la meva ànima, desperta la meva ment i eixampla tot el meu cor i encara que aquest somriure no compta ni tan sols amb un motiu de ser, ni una raó que l'empari, ni un amic del moment, els meus ulls hi han vist l'esperança d'una vida de joia en DEU, un miracle d'amor que em captiva, un tendre somni que em torna conscient.

Sandra