dissabte, 7 de novembre del 2009
divendres, 6 de novembre del 2009
dijous, 5 de novembre del 2009
dimecres, 4 de novembre del 2009
MANUAL D’ÚS
A la memòria de Ricard Salvat
Amb l’article que Jaume Cabré ha fet a la memòria de Ricard Salvat, he pogut comprovar la virtut dels grans escriptors.
A vegades, he pensat “i he envejat”, la capacitat que tenen per crear un món, uns personatges i unes situacions les quals fan que el lector s’introdueixi en les paraules com si fos xuclat per unes sensacions misterioses a on la ment ens transporta per la narració, fent-nos captar imatges i sensibilitats tal com l’escriptor vol que les vegem i les sentim.
L’escriptor, veu el món com el veuria el personatge, el mira i valora des de diversos punts de vista i des de diferents esdeveniments, escriu amb un llenguatge literari ple de significats estilístics, - expressions que per amor a la llengua i per haver llegit als grans genis, s’inspiren en metàfores o altres recursos que moltes vegades queden plasmats en personatges o històries per fer-los servir -. Diuen que la inspiració, no existeix que s’ha de buscar, que un dia la trobes i l’altre no, però els escriptors, quan els hi falla la inspiració, l’esforç per trobar-la, fa que broti una gran dosis d’espurna màgica que com una bogeria, els fa captar histories inversemblants com si fossin reals.
He arribat a la conclusió, que entre el que escriu i el que llegeix , hi ha una gran percepció: L’escriptor, s’inventa l’historia, el lector la rep i els dos se la fan seva. El primer gaudeix amb la consciència estilística, el lector s’enriqueix de sapiència i els dos viatgen i coneixen a molta gent sense sortir de casa, la qual cosa fa que l’ofici d’escriptor sigui extraordinari, i que la inclinació per la lectura sigui indispensable.
Emi Sànchez
23-10-09
Amb l’article que Jaume Cabré ha fet a la memòria de Ricard Salvat, he pogut comprovar la virtut dels grans escriptors.
A vegades, he pensat “i he envejat”, la capacitat que tenen per crear un món, uns personatges i unes situacions les quals fan que el lector s’introdueixi en les paraules com si fos xuclat per unes sensacions misterioses a on la ment ens transporta per la narració, fent-nos captar imatges i sensibilitats tal com l’escriptor vol que les vegem i les sentim.
L’escriptor, veu el món com el veuria el personatge, el mira i valora des de diversos punts de vista i des de diferents esdeveniments, escriu amb un llenguatge literari ple de significats estilístics, - expressions que per amor a la llengua i per haver llegit als grans genis, s’inspiren en metàfores o altres recursos que moltes vegades queden plasmats en personatges o històries per fer-los servir -. Diuen que la inspiració, no existeix que s’ha de buscar, que un dia la trobes i l’altre no, però els escriptors, quan els hi falla la inspiració, l’esforç per trobar-la, fa que broti una gran dosis d’espurna màgica que com una bogeria, els fa captar histories inversemblants com si fossin reals.
He arribat a la conclusió, que entre el que escriu i el que llegeix , hi ha una gran percepció: L’escriptor, s’inventa l’historia, el lector la rep i els dos se la fan seva. El primer gaudeix amb la consciència estilística, el lector s’enriqueix de sapiència i els dos viatgen i coneixen a molta gent sense sortir de casa, la qual cosa fa que l’ofici d’escriptor sigui extraordinari, i que la inclinació per la lectura sigui indispensable.
Emi Sànchez
23-10-09
dilluns, 2 de novembre del 2009
LES CAPACITATS DE L'ESCRIPTOR
La lectura de l'article d'en Jaume Cabré em suggereix el següent sobre les capacitats de la persona que vol escriure:
1.- Tenir curiositat
Hi ha molts tipus de curiositat. Podriem parlar de “la curiositat del turista”: aquella persona que únicament veu el que d'una manera predeterminada està disposat a veure; fins i tot, com aquell qui viatja a un altre país i quan torna tan sols parla dels hotels, les platges i les botigues preparades per a ells, només es veu a si mateix en la vida de l'altre.
També podríem parlar de “la curiositat del col·leccionista”: veu les coses des d'un únic punt de vista -parcial- El seu interès és racional, de catalogació. A més de la parcialitat, sovint la vida que observa esdevé un objecte descriptiu fred.
Semblantment està “la curiositat del telenotícies”: segons com ve a ser una collecció de fets descontextualitzats i que només s'assemblen perquè són “anormals” -segons els criteris de la nostra cultura de normalitat, naturalment.
Penso que una bona curiositat davant la vida dels altres, les lectures, fins i tot davant la pròpia vida, presuposa una intencionalitat amorosa, d'estimació, de respecte, de posar-te en la pell de l'altre.
2.- Imaginar-se un mateix en circumstàncies diferents
Com podem fer una narració, crear un personatge si no podem imaginar-nos que vivim la seva vida?
No és fàcil, a vegades fa por. Perquè confonem imaginació amb realitat; perquè estem tant avesats al nostre tipus de vida que ens causa basarda “viure” la vida del malalt mental, del delinqüent, de l'emigrant, del foraster, de l'adolescent ... Ens quedem en la descripció freda i en la compassió.
Em puc imaginar des de la persona més apreciada fins a la més abjecta, en moments d'alegria i de pena, d'enamorament i de desamor, ...
3.- Saber crear un contexte
Un espai: si ens centrem en un poble, el llenguatge, l'ambient no és el mateix que a la ciutat. La família no és el mateix que l'institut o la colla d'amics. Cal haver observat molt i ser un artista per crear aquests espais
Un temps: Els anys 2000 no és el mateix que a mitjans del segle XX. Això, a les persones que ja ens podem considerar grans, a vegades ens costa.
L'opinió d'altres subjectes sobre el personatge que em creat depen de qui són i de la seva relació amb ell: pel llenguatge s'hauria d'entreveure si qui parla és la parella, l'amic, el fill, el veí, ....
4.- La manipulació del llenguatge
Aquesta és la capacitat que actualment començo a descobrir i a valorar. Possiblement per un sentit equivocat d'autenticitat i de rebuig a l'artificiositat, he considerat el llenguatge com un simple instrument de comunicació que cal valorar-lo en quant és útil per a transmetre un contingut, essent aquest l'important. Un detall: m'ha costat valorar l'embolcall i el contexte dels regals. Però també he viscut situacions en què el contexte ha estat infinitament més impressionant i emotiu que el regal, essent aquest quasi una excusa per al primer.
5.- Les capacitats poden ser educades.
En Jaume Cabré diu que no ha trobat madama inspiració. Però sí que deu haver trobat bons educadors i educadores, a més de ser un bon lector i haver-hi posat esforç. Penso que la lectura, els tallers com el que fem aquí són bons instruments per millorar les nostres capacitats expressives.
Jaume Roig
1.- Tenir curiositat
Hi ha molts tipus de curiositat. Podriem parlar de “la curiositat del turista”: aquella persona que únicament veu el que d'una manera predeterminada està disposat a veure; fins i tot, com aquell qui viatja a un altre país i quan torna tan sols parla dels hotels, les platges i les botigues preparades per a ells, només es veu a si mateix en la vida de l'altre.
També podríem parlar de “la curiositat del col·leccionista”: veu les coses des d'un únic punt de vista -parcial- El seu interès és racional, de catalogació. A més de la parcialitat, sovint la vida que observa esdevé un objecte descriptiu fred.
Semblantment està “la curiositat del telenotícies”: segons com ve a ser una collecció de fets descontextualitzats i que només s'assemblen perquè són “anormals” -segons els criteris de la nostra cultura de normalitat, naturalment.
Penso que una bona curiositat davant la vida dels altres, les lectures, fins i tot davant la pròpia vida, presuposa una intencionalitat amorosa, d'estimació, de respecte, de posar-te en la pell de l'altre.
2.- Imaginar-se un mateix en circumstàncies diferents
Com podem fer una narració, crear un personatge si no podem imaginar-nos que vivim la seva vida?
No és fàcil, a vegades fa por. Perquè confonem imaginació amb realitat; perquè estem tant avesats al nostre tipus de vida que ens causa basarda “viure” la vida del malalt mental, del delinqüent, de l'emigrant, del foraster, de l'adolescent ... Ens quedem en la descripció freda i en la compassió.
Em puc imaginar des de la persona més apreciada fins a la més abjecta, en moments d'alegria i de pena, d'enamorament i de desamor, ...
3.- Saber crear un contexte
Un espai: si ens centrem en un poble, el llenguatge, l'ambient no és el mateix que a la ciutat. La família no és el mateix que l'institut o la colla d'amics. Cal haver observat molt i ser un artista per crear aquests espais
Un temps: Els anys 2000 no és el mateix que a mitjans del segle XX. Això, a les persones que ja ens podem considerar grans, a vegades ens costa.
L'opinió d'altres subjectes sobre el personatge que em creat depen de qui són i de la seva relació amb ell: pel llenguatge s'hauria d'entreveure si qui parla és la parella, l'amic, el fill, el veí, ....
4.- La manipulació del llenguatge
Aquesta és la capacitat que actualment començo a descobrir i a valorar. Possiblement per un sentit equivocat d'autenticitat i de rebuig a l'artificiositat, he considerat el llenguatge com un simple instrument de comunicació que cal valorar-lo en quant és útil per a transmetre un contingut, essent aquest l'important. Un detall: m'ha costat valorar l'embolcall i el contexte dels regals. Però també he viscut situacions en què el contexte ha estat infinitament més impressionant i emotiu que el regal, essent aquest quasi una excusa per al primer.
5.- Les capacitats poden ser educades.
En Jaume Cabré diu que no ha trobat madama inspiració. Però sí que deu haver trobat bons educadors i educadores, a més de ser un bon lector i haver-hi posat esforç. Penso que la lectura, els tallers com el que fem aquí són bons instruments per millorar les nostres capacitats expressives.
Jaume Roig
JAUME CABRÉ. Manual d’ús
M’agradaria saber escriure però crec que no tinc prous facultats i condicions.
La inspiració no és amiga, sinó que has de sortir a caçar-la, carregar l’escopeta i el sarró i sortir a enxampar-la, tenir capacitat de posar-te en la pell de l’altre, tenir curiositat.
Escriure és mirar a l’altre. Si tens capacitat d’inventar un personatge és perquè ets capaç de posar-te a la seva pell. Has de saber indagar què faria “ell” –no pas tu. Però també cal tenir una espurna màgica que no sabria definir.
No fa falta fer viatges per escriure; sense moure’t de la taula fas llargs viatges i coneixes moltíssima gent
Trini Guilera
La inspiració no és amiga, sinó que has de sortir a caçar-la, carregar l’escopeta i el sarró i sortir a enxampar-la, tenir capacitat de posar-te en la pell de l’altre, tenir curiositat.
Escriure és mirar a l’altre. Si tens capacitat d’inventar un personatge és perquè ets capaç de posar-te a la seva pell. Has de saber indagar què faria “ell” –no pas tu. Però també cal tenir una espurna màgica que no sabria definir.
No fa falta fer viatges per escriure; sense moure’t de la taula fas llargs viatges i coneixes moltíssima gent
Trini Guilera
diumenge, 1 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
