CANÇÓ DEL RAIER

Jacint Verdaguer

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
m'esposa és raiera,
raier vull morir

Lo bon temps del fadrinatge
lo passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D'eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: pas al raier!

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada,
s'esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams los rais avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s'apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant a aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat

Pàtria (1888)

Música: Josep TàpiesCanta La Nova Euterpe

Dedicada a Maria Mercè Marçal

Eres teixida de llunes,
de nits, de núvols, d’amor
i d’aigua salada,
un compost que et va regir,
i va deixar empremta
dins la teva ànima

Rosa Creus

M. Mercè Marçal

M. Mercè Marçal investigadora de totes les possibilitats creatives de la llengua, planteja el repte, com a força impulsora que la porta a endinsar-se en la recerca de noves formes, noves modalitats, no únicament amb la curiositat de l’infant que vol créixer de pressa, sinó com la necessitat de la persona adulta d’aprofundir en el coneixement.
Les paraules, les expressions que en teoria podrien resultar dissonants, en la MMM prenen forma amb la mateixa traça que ho fa l’artesà quan modela el vidre.
Una persona sensible capaç de trobar en les coses més insignificants, boniques o lletges, habituals o excepcionals, el seu veritable sentit poètic.
Dona contradictòria, tímida però de caràcter, apassionada, rebel, tenaç, compromesa tant a nivell social com polític, lluitadora per una nació oprimida, militant activa del moviment feminista i lèsbic; transgressora que es va anticipar al seu temps, enderrocant mites amb la voluntat de viure la utopia i de forjar un món nou.
El seu lema el resumí en tres versos:
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
                                                                    Rosa Bruguera

MANS

Guiada per la mà amiga
No tem la força de l’huracà
Dòcilment s’allibera
lliure com l’aigua en mar oberta.
Ferida per l’embat de les onades
rebel s’aixeca i planta cara,
és una gota entre moltes altres.
                          Rosa Bruguera

SER LLIURE

Ningú et podrà robar allò que no tens o no en tens consciència. En el moment que hom se n’adona que té un gran tresor i està disposat a lluitar per conservar-lo és quan obre la mà i s’allibera. El coneixement és el que ens fa ser lliures, com l’aigua fosa entre les aigües de mar oberta provinents de diferents indrets, gota entre les gotes, ara formant part de les onades que van i venen, ara llençant i rebent el seu embat impetuós, o bé deixant-se portar dòcilment per elles; fugir de la seva ira o formar-ne part, calma i fúria, però per sobre de tot la força per alliberar els sentiments i la tensió, per redimir el dolor mitjançant l’amor i la lluita serena i constant del dia a dia fins assolir la finalitat suprema que ningú ens podrà mai més arrabassar: la llibertat.
                                   Rosa Bruguera

Mercè

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota.
M.Mercè Marçal

HAIKU
Un pany celeste:
l’emmarco amb quatre fustes
i al mur el penjo.
Jaume Roig

LA POESIA ÉS UNA MÀGIA

Com diu M.Mercè Marçal, la poesia són formes i paraules que expressen les pròpies experiències personals.
Ara bé, una vegada aquestes formes i paraules, com qualsevol obra d’art, esdevenen públiques, sintonitzen de manera diferent amb cada persona que les escolta. Potser és aquesta la màgia de la poesia de què també ens parla M.Mercè Marçal.
La màgia de la poesia, crec, consisteix també en veure i viure els sentiments de la vida en una dimensió de la vida que no és només instintiva, utilitarista, psicològica, … M.Mercè Marçal afegeix a aquestes una dimensió transcendent o mística de l’alegria, el dolor, l’odi, l’amor, la revolta, …
Jaume Roig

MANS

MANS (Raó del cos)

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perque es retrobi aigua
d’alta mar


Clara al·lusió a la fi de la vida dient-nos que no s’ha de tenir por i que cal deixar-se anar; que no se’ns prendrà res perque res ens podrem endur. En un instant tot s’acaba. El cos i l’ànima seguiran el camí separats i l’esperit tornarà a fusionar-se amb l’univers i l’aigua, que és la font de la vida, l’absorbirà i sempre hi serà present perque hi renaixerà.
                                             Anna M. Mora.

LA MEVA TERRA

Sóc dona de nació oprimida,
que el mar m’aboca a contrasang,
restes de vells naufragis
amb les vores del record.
Desfaig l’estrip
i deixo el que trobo.
jo tinc un nom!
i amb guix l’escric.
Cerco al rebost
agres tints de venjança,
i amb ventallet ben fort
l’esborro amb traça.
Pujo la tristesa dalt les golfes
i deso a l’armari
llunes d’amor
sense secrets, sense la clau.
Ja s’atansa l’hora
mireu quins caramulls
les mans de seda al vent
i res no ens hi serà pres.
___________________________

Emi Sánchez / 5-03-2010

RECORDS D’UNS POEMES

Gràcies als poemes de Maria Mercè Marçal
Clau de Llunes
Tres dons són d’agrair i també de rebel·lia: Ser dona , de classe humil i de nació oprimida.
Cançons de paper fi i llunes blanques, omplen el sac i buiden les butxaques.
Desglaç
Tèrbolament estima amors de vells naufragis, no el fereix, no l’arrossega.
Sense secret, sense clau, sense seny, un gran amor construeix.
Sal oberta
S’endinsa en els records que cus a punta d’alba, vida, mort, ¿qui salta la tanca?
Als núvols hi ha una finestra que s’obre i no es tanca, la soneta vindrà i la porta tancarà.
Mans de seda la despullen per dessota l’olivar, passa el vent passa la lluna . Ai amor com oblidar aquest fruit tant amargant.
Bruixa de dol
Al cel el seu nom estampa i amb quatre fustes l’emmarca.
L’amor amb la lluna esclata com en un jardí florit.
S’encara a la tristesa i la fa emmascarar, és l’hora d’anar a la festa i de dessimular.
Racó del cos
Enfila l’agulla amb fils d’oblit, cus el que troba, cus de memòria.
Pren la copa que el pallasso li allarga, el vidre és fred i un rastre de carmí crema.
La tristesa a les golfes pujarà i baixarà les escales amb un somrís als llavis.
A l’armari desa el record de la infantesa, però és massa punyent i no l’amaga del tot.
Obre un instant la ma i allibera dòcilment la memòria per retrobar el passat.
Emi Sánchez / 5-03-2010

ALGUN DIA …

Algun dia, quan el pensament voli a traves de núvols baixos, m’introduiré en els versos de Maria Mercè Marçal perquè em mostri la fortalesa i l’equilibri que tant li van influenciar Ausiàs March i Clementina Andreu.
Algun dia quan la crueltat del món faci llangorosar el meu cor, m’infiltraré en els versos de Maria Mercè Marçal perquè em retorni la tendresa i moderació que va heretar de Joan Salvat Papasseit i Maria Antònia Salvà.
Algun dia, quan l’amor em col·lapsi els sentiments, m’endinsaré en els versos de Maria Mercè Marçal perquè m’ensenyi el camí de l’experiència i la perseverança que va aprendre de William Blake i Caterina Albert.
Algun dia, quan busqui la llibertat, l’apassionament i la persistència, m’embolcallaré en els versos de Maria Mercè Marçal perquè la seva música i el pes de les seves paraules em facin trobar l’ànima generosa i sensible que es necessita per a ser feliç.


Emi Sánchez / 26-02-2010

Vuit de març
Maria-Mercè Marçal

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.