Record d'un matí poètic a Vil·la Joana

Record d'un matí poètic a Vil·la Joana

QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

...

Jacint Verdaguer

PRIMAVERA

Primavera: sol, aire, colors, dies llargs
R efilant les orenetes em desperten l’esperit
I com si fos poesia, evoquen el meu instint
M iro el cel i la seva blavor m’enlluerna
A rbres alegres i vius, m’inviten a un so de goig
V erdor en els camps, abundància de flors, el blat grogueja
E l vent no s’escolta, la pluja és un cant
R era la finestra, ametllers amb flors contemplo
A rriba la vida, se’n va el desconsol,
            que trista estaria si no fos per tu, Primavera
                         Emi Sánchez / 28-05-2010

CALELLA DE PALAFRUGELL

El camí de Ronda que va cap el Golfet a Calella de Palafrugell, és una de les meravelles que un paisatge costaner pot oferir. El passeig zigzaguejant que va recorrent els abruptes penya-segats i caletes, el verdosenc dels pins superposats en el blau del mar, formen amb la bromera blanca de les ones, uns matisos de colors característics dels grans pintors.
En un revolt del camí m’aturo, per captar la imatge encisadora del poblet de pescadors il·luminat d’una blancor immaculada, és com si els àngels el protegissin perquè la mà de l’home no embruti l’encant del paisatge. Les barques guarneixen el conjunt balancejant-se com si encara portessin el ritme de l’ultima havanera.

El reflex del sol guspirejant en l’aigua, em porta records del passat. Ell, està aquí, entre aquestes roques, submergit en aquest fons marí que tant i tant li agradava. Encara el veig nedant com un peix en les aigües transparents. Com gaudia contemplant la profunditat del mar! El fascinava aquest lloc, volia reposar aquí i sóc feliç pensant que la seva ànima m’ho agraeix .

Segueixo el sender, no m’entristeixo, ell no ho voldria, malgrat tot, la vida continua, i un dia, qui sap quan, després de recórrer infinitat de vegades aquest indret que tant em captiva, una nit de lluna plena, una barca em durà en silenci, per no espantar-lo, i el meu cor, el buscarà per abraçar-lo.
Emi Sánchez / 28-05-2010

DANA

Us he de confessar que torno a estar perdudament enamorada: Tot va començar el dia que me la van presentar: - Es diu Dana, em va dir el meu amic amb cara de circumstàncies, ja que tenia decidit deixar-la – Al moment, em va captivar la seva mirada llangorosa, el seu posat elegant i la fiabilitat que transmetia. No me la podia treure del cap, pensava nit i dia amb ella: Si estigués al meu costat, quina companyonia tindria, quines passejades faríem juntes, com m’agradaria que esperés amb anhel la meva arribada a la llar. Oh Dana, em treus el son, oh Dana com desitjo tenir-te al meu costat.
Tothom m’aconsellava que no ho fes, que tindria molts problemes, que ja m’havia acostumat a viure sola, que els mascles la perseguirien quan amb els seus efluvis els provoqués contornejant-se com només elles ho saben fer. No m’importa, els hi deia, ho suportaré, estava totalment decidida, no me la deixaria perdre!
I va arribar el dia tan esperat. Quan ens vam tornar a trobar, la vaig rebre amb un somriure apassionat, ella ho va intuir i se’m va llençar als braços. Quins moments de felicitat que vaig experimentar!
Al cap d’un any, la Dana va ser mare de cinc cadells d’orelles llargues i pel daurat, fruit d’un altre Koker mascle que va trobar en una nits de lluna plena mentre caminava coquetejant al meu costat per el parc de l’Oreneta.


Emi Sánchez / 28/05/2010

REBAIXES

Avui he donat més voltes que un molí de vent. Per venir a Barcelona he d’agafar els ferrocarrils de la Generalitat fins a la Pl. Catalunya, un cop allà he començat la ruta.
En sortir del tren el que trobes primer són les Rambles, he baixat fins a la Boqueria, el mercat més bonic i amb més vitalitat de Barcelona, aquells colors de les fruites i les verdures i els fruits secs, tot tan ben posat, i els pollastres i els ous i els bolets i el peix fresc i el marisc i aquelles olors de les herbes aromàtiques, de les mostasses i les canyelles i de tota mena d’espècies, i de tants productes que abans no es trobaven i ara ja ens són familiars. Em criden l’atenció els fonolls i els cereals de tota mena i la gran varietat de farines, però el que m’agrada fer, de tant en tant, és fer el turista, em prenc un suc de fruita natural i aleshores me n’adono del marc modernista de l’entrada i de l’estructura de la coberta i ho miro i ho remiro com si no ho hagués vist mai a la vida.
Sortint del mercat he agafat el carrer Xuclà amunt, travessant tota una corrua de petits carrerons fins sortir a la Pl. Universitat on he esperat pacientment el 24, un dels autobusos sempre ple a vessar de gent de totes procedències, tots preguntant el mateix vaig bé per anar al parc Güell? Just obrir les portes m’hi he enfilat, he enganxat un seient lliure i aleshores me n’he adonat que el que he vist arreu on he passat eren rètols, rètols pels carrers petits, rètols per Pelai i pel Pg. de Gràcia, allà on mirava trobava un nou anunci: botiga en traspàs, pis en venda, rebaixes per tancament, tancament per jubilació, tot al 50%, tot al 70%, liquidació total.
La ciutat que tanca les portes, en clara decadència, però que segueix lluint amb orgull les seves gales de ciutat creadora sense ser conscient que li cal recuperar l’antiga embranzida si no vol acabar com una antigalla.
Rosa Bruguera

INTERNET

L’ordinador i, sobretot, Internet és una màquina traïdora de matar el temps, no te n’adones i ja s’ha carregat un parell d’hores.
La sensació de pèrdua de temps és un fet real, però en realitat el temps el perdem o el guanyem? El que sí és cert és que les hores endinsant-te a Internet passen volant i de cop i volta veus que no pots perdre ni un segon si vols arribar just al moment previst de començar una conferència, una reunió, la sessió de cinema, el concert...
El dia que l’ADSL, per una estranya averia, desapareix el trobes a faltar molt de veres, t’hi havies acostumat. És tan fàcil seure davant la pantalla i navegar a nous móns i conèixer persones i històries que d’altra forma fora impossible!. No te’n saps avenir de no tenir-ne.
Però quan surts al carrer i mires al voltant, veus que els arbres reverdegen i et mostren tots els matisos del verd i obres els ulls a petites coses que t’havien passat desapercebudes, no hi paraves esment perquè anaves massa atrafegada i sempre cuita corrents.
Com la façana repintada de l’edifici vell i senyorívol que et retorna als dies en què el temps tenia un sentit i la comunicació era directa, amb diferents tons de veu, amb mirades que donaven calidesa a les converses i és aleshores que et sents feliç d’haver-te desfet d’una andròmina tan útil i tan prescindible.
Rosa Bruguera

LA FORÇA DEL POBLE

Ell no únicament hi era sinó que, conjuntament amb tota la colla havia preparat l’acte en secret i amb tota cura. Era en ple franquisme, quan la dictadura actuava amb mà dura, sense cap mena de contemplacions i més quan es tractava de protegir Francisco Franco, el seu general.
No feia ni quinze dies que s’havien repartit unes octavetes amb un títol oportú i clar Us presentem el general Franco i segur que la gent del règim estava rabiosa perquè encara no s’havia detingut cap dels culpables, aquest cop al Palau de la Música no es podia fallar, havia d’anar tot com una seda, per això estaven allà, per garantir la pau i l’ordre.
Ara, cinquanta anys després, encara recorda el temor, el nerviosisme, l’excitació i el neguit que va passar voltat de tants policies vestits de paisà.
Havia arribat el moment, uns segons eterns d’un llarg i dens silenci, calia actuar abans no continuessin amb el programa imposat. Sense adonar-se, amb la seva veu potent i forta, va entonar Al damunt dels nostres cants... La de gent que s’hi va afegir va sorprendre la policia. Ell va notar que una mà l’agafava amb fúria per l’espatlla, però d’una forta estrebada se’n va desfer i va arrencar a córrer escales avall fins a confondre’s entre la munió de gent que sortia esparverada, i va seguir i seguir fins a perdre’s pels carrerons de ciutat vella. No va dormir a casa ni aquella ni durant moltes nits.
El ressò del Cant de la senyera cantada per tantes veus anònimes l’acompanyarà sempre com un guardó d’incalculable valor.
Rosa Bruguera

EL LLIBRE

El llibre que sempre he recordat el vaig llegir en castellà quan tenia nou anys. No sé ben bé com va caure a les meves mans, el seu títol Mis prisiones, i l’autor Silvio Pellico, piemontès nascut el 1789.
Ara, a l’esbrinar qui era, he sabut que va formar part de la societat secreta de la Carboneria, cercle on es cultivaven idees de tendència liberal i revolucionària. El 1818 fundà la revista Il Conciliator per lluitar contra els dominadors de la Llombardia.
El 1820 va ser empresonat i dos anys més tard condemnat a mort, encara que la pena fou commutada per quaranta anys de presó. Gràcies a un indult imperial el 1830 va acabar la seva dura experiència carcerària.
El tema, per tant, és autobiogràfic. Se dice que esta obra causó más daño a Austria que una batalla perdida. Es diu que aquesta obra va causar més mal a Àustria que una batalla perduda.
Encara que molts consideren mediocres les seves tragèdies, Le mie Prigioni amb la seva narrativa directa i senzilla, li va fer guanyar fama a nivell internacional, i a mi em va influir per sempre més i em va commoure que una persona, només per les seves conviccions ideològiques, pogués ser empresonada.
Algun dia buscaré aquest llibre i el tornaré a llegir. Voldria poder fer-ho amb el cor tendre i amb la mateixa capacitat d’aleshores de sentir-me trasbalsada i revoltada.
Rosa Bruguera

MIRADES

Els seus ulls reflectien clarament el seu estat d’ànim, els seus pensaments s’escapaven per la seva mirada, a vegades era enigmàtica com una porta tancada amb pau i forrellat, d’altres serena com les volves de neu que a poc a poc toquen terra, de cop i volta entremaliada com l’infant que ha trencat una joguina, sempre espontània com el rierol que baixa topant per camins de muntanya.
Però el que més sobtava era aquella barreja de mirada oberta, assilvestrada com les margarides que creixen lliurement al camp, però quan s’enfadava llançava uns llambrecs d’una severitat tal que queien com fuetades damunt la persona causant de la seva irritació.
Que no dir d’aquella mirada malenconiosa com el plany d’un violoncel o de l’alegria encomanadissa que repercutia arreu com el so vibrant de les campanes en dia de festa?
Seduir, parlar amb els ulls sense paraules, fer sentir la batzegada punyent que obliga a
buscar noves formes, nous sons perquè amb el nostre llenguatge no podem expressar tots els matisos de l’estat de la nostra ànima.
Rosa Bruguera

PROFUND ABISME

Un profund abisme
guarda les desferres
del poble que reptava
el futur amb orgull,
res queda d’aquells dies
Ordres de ben lluny
de genollons s’acaten.
Gent atemorida,
sens pàtria ni senyera,
poruga s’amaga
D’altres planten cara
llibertat per bandera,
seny, treball i lluita,
honrós sentit del deure
i la paraula dada
Potser sí que algun dia
retornarà la rauxa,
ens alçarem de terra
i amb tota la potència
arrencarem el crit.
Rosa Bruguera

QUIN ÉS EL MEU JARDÍ?

Són molts els jardins bonics, aquells tan grans i ben cuidats, amb estàtues i arbres centenaris, amb flors de diferents colors, amb corriols i senders on t’hi pots perdre, o aquells que combinen les zones d’arbrat amb clarianes on hi poden jugar i córrer les criatures, en tots ells pots gaudir de llocs acollidors i tranquils, però a mi el que més m’agrada, aquell que sempre m’acull, on m’hi trobo bé, on passo molts bons moments és al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona és una ciutat on sempre veus gent atrafegada, amb presses, com si anant ràpid poguessin atrapar el temps, i quan baixes a Pl. Catalunya, Pelai o Rambles aquesta sensació d’anar de bòlit augmenta, per això és tan impactant el contrast.
Quan travesses l’entrada que havia estat per als carruatges i que encara manté els vestigis senyorívols d’altre temps, ja sembla com si el temps s’hagués aturat, tot és quietud, assossec, calma.
Just en aquest petit jardí d’un principal del carrer de la Canuda s’hi troba un palmerar (he de dir-vos que sóc del Vallès i en dir un palmerar he recordat el poema de Pere IV: En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra...). Potser només hi ha una dotzena de palmeres, moltes per a un pati i, podeu dir-me com unes palmeres tan altes poden aguantar-se en tan poca terra?
El jardí és petit, no té secrets però és una meravella, és endreçat i harmònic, tal volta perquè és simètric, té una distribució amb diversos parterres que permeten delectar-nos amb espais per llegir o parlar sense que ningú molesti ningú. Al bell mig del jardí, com l’espill on tot s’emmiralla, hi ha el brollador dins un petit estany amb peixos de colors, i si pares atenció, hi pots trobar dues granotetes que espien al seu voltant camuflades entre les fulles dels nenúfars.
M’enamora. Tot plegat aporta serenor, per això quan he de parlar amb algú sempre que puc hi vaig i ens asseiem al costat de l’aigua en aquest entorn que convida a la confidencialitat, on els temes senzills s’omplen de contingut i els conflictius es fan planers.
Rosa Bruguera

TARDOR

Els arbres del camí que mena al pantà són un a tocar de l’altre, grans plataners que a la tardor deixen caure les seves fulles i aquestes formen una catifa de diverses tonalitats del verd: verd anèmic, verd esgrogueït, verd esblanqueït fins arribar a la gamma dels ocres amb punts verdosos; amb tot aquest fullam no es pot entreveure ni un petit tros de terra.
Enmig dels arbres, en els vorals, s’hi troben despullats els saücs i les acàcies que han perdut flors i fulles, en canvi els aurons, els pins, les alzines i els llorers mantenen fermes les capçades, només amb un lleuger canvi de color, per als profans, solament perceptible a la primavera quan els brots novells fan palesa la diferència. En plena tardor inclús els esbarzers estan apagats, només aquí i allà alguna margarida escardalenca malda per sobreviure.
La tardor és el temps de la malenconia per les flors perdudes, pel raucar de les granotes,
pel sol viu i punyent de l’estiu, per la lluna de les nits xafogoses; és el temps de la dolçor suau, dels colors amorosits, és el temps en què els poetes i tots aquells que se’n senten, descobreixen una dolça alegria dins el cor o una intensa melangia que els omple del tot.
Rosa Bruguera

AUTORITARISME DISFRESSAT

Jo conec les vostres necessitats, sé el que convé a tota la població, amb mi sempre estareu segurs.
Qui vetlla per tal que tingueu una millor qualitat de vida sinó jo? En uns moments tan difícils com l’actual, a qui podeu demanar ajuda sinó a mi? Hi ha algú disposat a atendre-us, sigui quan sigui, en totes les vostres trifulgues? A qui podeu recórrer més que a mi?
Encara que això em comporti complicacions i maldecaps sempre estaré amb vosaltres; la vostra confiança fa que junts puguem fer un gran pas endavant, lluitaré per mantenir tots els avenços socials contra qualsevol enemic, de dins i de fora, junts fins a la victòria final.
Rosa Bruguera

UN TROS DE VIDA

Havien passat tota la tarda amunt i avall i ara força cansades estaven assegudes gairebé soles al vagó, el tric trac compassat del tren arribava somort i acollidor, encara restava molt camí a fer.
La llum del capvespre pintava el paisatge que arribava i s’allunyava de colors tènues i vellutats. Les seves mirades distretament s’hi perdien. Estaven en silenci. Potser, tot plegat, convidava a la confidència.
Cada cop que faig aquest trajecte –li va dir- no puc deixar de pensar que també queia el dia quan vam marxar cap a Valladolid; portàvem tot el que teníem en dues grans caixes, el pare finalment havia trobat feina massa lluny d’aquí.
I va seguir recordant que de petita, pujada dalt d’un tamboret per poder arribar a l’aigüera, ja rentava els plats de tota la família. Ella era la més gran del set germans i per això havia deixat l’escola als nou anys quan tot just en feia dos que havia començat. Varen tornar a Terrassa al cap de quatre anys, quan acabava de fer-ne quinze. Amb els pocs estalvis trobaren una casa gran, atrotinada i rònega, freda, va costar Déu i ajuda donar-li caliu de llar.
Fora dels primers anys de casada, això va ser abans de la guerra, tota la seva vida havia treballat com un escarràs. L’amiga, atònita, mai hauria imaginat que una dona tan elegant i culta amagués un passat tan difícil, i la va mirar amb tendresa i admiració.
Rosa Bruguera

Una dona molt enfadada

Recordo el dia que en plena època de racionament, va entrar a la botiga de casa una veïna que li va entregar al pare la cartilla per tal de recollir els aliments de la setmana. El pare va agafar de la prestatgeria el que li pertocava i la Cinteta, que és així com es deia la veïna, ho va mirar tot i va començar a cridar:- Però que us heu cregut ! una altra vegada llenties! que no existeixen les mongetes, ni els cigrons?

El pare va intentar calmar-la explicant-li que això no depenia d'ell, però ella li va respondre: - Me cago en cony vatua Déu! llenties! llenties! llenties! Si tan us agraden les llenties aquí les teniu!

Va agafar la paperina de llenties i aixecant el braç enlaire va començar a donar voltes mentre anava caient una pluja de llenties que va deixar la botiga tan inundada que vam estar molts dies trobant-les per tots els racons.


Carme Gonzàlez

Pont d'Espia, Josep Robrenyo i la seva obra

Fotos relacionades amb "El carrer dels petons"

Emi Sànchez / 28-05-2010

MONTSERRAT

Hi ha indrets que formen part de la vida d’un mateix, on tot t’és  familiar i on t’hi trobes bé. Per a mi un d’aquests llocs és Montserrat. No sabria definir per quin ordre de preferències situar-lo. Com a muntanya amb una magnificència i majestuositat inqüestionables; com a lloc d’alt contingut religiós, alhora místic i màgic que desprèn una gran força o bé com a espai simbòlic que aplega tot un conjunt de sentiments i que representa un recorregut pel país, la cultura, la història, la llengua...
M’agrada anar-hi de tant en tant. Encara que Montserrat es veu des del mateix Collserola, quan t’hi acostes, sempre et sorprèn i la serra té formes molt diferents segons des on arribis. Jo normalment ho faig des de Terrassa i quan la carretera travessa un petit túnel i se’t mostra al davant amb tota la seva immensitat, respiro fons i penso “mira, ja hi som...” Però encara falta la pujada per la ben cuidada carretera amb el seguit de revolts i que ens mena fins les zones d’aparcament. De totes maneres la millor manera d’arribar-hi és amb el aeri que li afegeix una considerable dosi d’emoció.
Montserrat té moltes, diguem-ne, lectures i en segons quin moment es pot triar la que més s’escau.
Si el dia es clar passejar pels camins fins la Creu de Sant Miquel, o pujar amb el funicular de Sant Joan i arribar fins la petita ermita, o, el millor, seguir fins a Sant Jeroni on la vista és incomparable. Des d’aquest punt i mirant en direcció als Pirineus, es poden identificar les muntanyes llunyanes des del Costabona fins les muntanyes d’Andorra, destacant el Port del Comte, que són les més properes. Des d’aquest punt es dibuixen la quadricula dels camps, els boscos, les poblacions i fent la volta fins i tot el mar. Tens la impressió que la vista abasta una part important del país i et sents cofoi i orgullós del que veus.
En un dia emboirat i fred et pots deixar portar pel recolliment de la basílica. Un cop dins del pati d’accés sembla com si entressis en un món diferent. L’interior, amb les diferents capelles i ornaments, sense gaires excessos, amb la imatge de la “Moreneta” dominant-ho tot des de dalt de la seva capella, ajuden a seure una estona i si no hi ha gaire gent pensar, pregar o escoltar l’escolania. Es evident que es tracta d’un lloc d’acollida i aquesta ha estat des de fa molts anys una de les finalitats dels monjos de Montserrat. En èpoques difícils i dures pel país, representava un reducte d’esperança i llibertat i el seu paper, més enllà d’allò estrictament religiós, va ser importantíssim per a moltes persones.
Té també un fort atractiu turístic i molta gent de tot el món fa la seva visita bé per motius religiosos o bé només perquè les guies de viatges en parlen d’aquesta muntanya diferent a totes. El que sí he pogut constatar és que no deixa indiferent a ningú, fet que m’agrada molt compartir.
                                                       Anna Maria Mora

L'arribada de la primavera

Les orenetes anuncien la primavera.
De matí em desperten
I de tarda em relaxen.
Xerren i xerren.
Què es deuen dir?
Paraules d’amor ¡sens dubte!

Trini Guilera

La vida continua

Quan estàs enfonsat.
Tinc un secret.
No fer mai res per emmascarar
el sofriment.
La presència constant
d’ell, convius amb ell, t’ajuda
a la activitat i transformació.
Tornes a la vida, sense renunciar
ni un segon a la seva presència,
com si el portessis posat. No obstant
sempre he guardat la seva veu
com a darrer recurs.
I poc a poc, molt lentament
fas una inversió a la felicitat.

Trini Guilera

ESMORZAR POÈTIC A VIL·LA JOANA

Dia: divendres, 4 de juny

Hora: 9.15h al vestíbul de l'Escola de la Dona - Francesca Bonnemaison

Aquest any, a més de les lectures poètiques per part d'alumnes, la rapsoda Anna Maluquer ens oferirà un recital pels llocs verdaguerians de l'entorn de Vil·la Joana.

Us hi esperem!

HAIKÚ I TANKA

Haikú
Esglais dels frares
les mans ensangonades


toc de campanes

Tanka
Gent espantada
darrera les finestres
els seus ulls miren
sota la portalada
tots els convents cremaven.




Emi Sánchez / 21-05-2010

SET CONVENTS VAREN CREMAR

Pels carrers por
pels convents, confusió
les campanes repiquen
la fumera és a prop.
Quin sentit te la revolta?
Què els hi passa als traïdors?
La cridòria i amenaces,
els hi ha tret la raó?
Tots els convents cremen
la ciutat és tot negror
la gent esparverada corre
i el cel plora de dolor.
El foc no s’acomiada
crema i crema sense control
els frares resen, els frares criden,
el frares moren per aquest foc.
Què puc fer per aturar-los?
Qui controla la ciutat?
Quin fanatisme ens envolta?
Jo no vull ser d’aquest món!
Pels carrers tot era cendra
en els cors tot de dolor
la Rambla plena d’estelles
i en l’aire olor de morts.
_________________________



Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Emi Sánchez / 21-05-2010

EL SANTUARI DE LORD

Per arribar al punt d'inici de l'excursió, s'ha d'agafar la carretera LV-4241 des de Sant Llorenç de Morunys i dirigir-se cap al coll de Jou (a Sant Llorenç s'accedeix directament des de Solsona per la carretera que, en direcció nord-est i resseguint el Cardener, creua el pantà de la Llosa del Cavall). Després de recórrer 1,5 km, cal prendre una pista de l'esquerra que passa pel costat de l'ermita romànica de Sant Serni del Grau i després pel túnel de Roca Foradada. Aproximadament a mig camí trobarem la font de sant Isidre, arreglada fa poc, encara que no sempre abundosa. Es continua seguint el vessant solell del riu Rasa de Torroella fins que, al final, s'arriba a una esplanada on es pot aparcar el cotxe.
Cal pujar a la Mola de Lord. Es comença l'excursió remuntant unes escales que segueixen un viacrucis. Passats uns 15 o 20 minuts s'arriba al fil de l'altiplà, es creua una portella de ferro i se surt en un petit promontori que permet gaudir d'una bona vista sobre el peculiar i agradable ras de la Mola de Lord. A mà dreta es divisa la petita capella de Sant Pere Màrtir, davant i al fons, el santuari. Es continua pel mateix camí.
Uns minuts després s'és al santuari de la Mare de Déu de Lord, habitat permanentment per una petita, laboriosa i culta comunitat de monjos. Per visitar-lo, cal demanar la clau. Després, val la pena donar un tomb sencer resseguint el perímetre de la mola (cal vigilar amb els espadats verticals) i veure, a l'extrem sud-est d'aquesta, la petita ermita de Sant Jaume. La vista de la serra de Busa i la de Bastets sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall són imponents. Tot l'indret convida a la meditació. Per tornar es desfà el camí.

Santuari de Lord, vista primerenca quan s'arriba

Donant un tomb per el barri de la Ribera

Donant un tomb pel barri de la Ribera, passant per Santa Maria del Mar, vaig pensar amb l’esforç dels homes que van portar aquelles pedres per fer aquesta meravella que tothom vol visitar, tan esvelta i majestuosa a la que contemplen bocabadats.

Després vaig aturar-me al carrer Montcada, mirant aquells antics palaus, ocupats anys enrere per la noblesa amb gran esplendor. Després quan hi havia el Born a prop quasi tots eren magatzems de fruites i papers, oculten el seu esplendor d’anys enrere, bruts i mig abandonats.

Per sort s’han recuperat i ara són museus molt visitats com el Picasso, el d’Indumentària amb la seva terrasseta, el Precolombí, també galeries d’art. Contemplo les llargues cues de visitants, escolto les barreges d’idiomes, el bullici i l’alegria que transpiren i penso que per molts anys que hagin passat, el històric carrer encara és important i ple de vida.

Pepita Bernaus

Llençols

L’àvia diu: “Roba per què no t’eixugues, bugadera per què no em bellugues?”

Roba estesa, llençols blancs moguts per un ventet suau. Tot el pati de casa sembla un estol d’ocells blancs.

Els nens hi juguen passant per sota. Riuen, riuen, corren, s’escapen ...

Com els llençols blancs els records volen més enllà, pugen amunt, somniem, tornem a la infantesa. Quines estones, que n’erem de feliços, quin goig ...

Els terrats, els veïns de l’entorn, les rialles, les entremaliadures.

Deixem volar els nostres records com els blancs llençols. Pugen com el fum blanc de les xemeneies, amunt, amunt ...

Teresa Demestre

RECORDS

Te’n recordes com vaig conèixer a l’Adrià? - En cara no sé com es va fixar amb mi amb la cara de pocs amics que deuria reflectir ! -
Era el dia de Sant Antoni i queia en diumenge, i els meus companys de laboratori feien una excursió a Núria. El meu pare, no m’havia deixat anar ja que li semblava que era molt lluny per anar una noieta de divuit anys, (en aquell temps era una cosa bastant normal, aquesta manera de pensar) naturalment, jo vaig esclatar amb una enrabiada de mil dimonis, i tu per a treure llenya del foc, em vas convidar a una festa que hi anaves amb la teva parella.
De camí, el Martí, el teu company, comentava que el seu amic l’Adrià havia arribat el dia abans del servei militar, - a mi, com és natural no m’interessava gens la conversa – però per coses del destí, al arribar al lloc, ell era allà conversant amb companys, suposo de la seva recent llicència. Al veure’ns, s’hi va acostar, i des pres de la típica presentació, es pot dir que mai més s’ha separat de mi.
Ara comprendràs perquè li tinc tanta devoció a Sant Antoni i perquè el dia de la seva onomàstica, sempre li agraeixo al meu pare la seva tossuderia.
Com és natural la nostra primera sortida junts, va ser a la Vall de Núria, i et puc assegurar, que va ser fantàstic!
Emi Sánchez / 14-05-2010

EVOCACIÓ DE PARAULES

Després dels anys que han passat, encara li sembla que sent el ressò de veus i paraules inesperades.
Dos quarts de set de la tarda: -“Ara pujo a l’autocar. Records dels amics. A les set de la matinada ja estaré de tornada. Un petó”.
Les sis de la matinada: Sona el radiodespertador: - “Últimes notícies. Un autocar amb seixanta passatgers provinent de Bilbao ha bolcat prop de Valls. Sembla que hi ha hagut dos morts”.
Un estremiment li recorre el cos: És molta casualitat que sigui el seu autocar. I en tot cas només hi ha dos accidentats greus ...
Dos quarts de set de la matinada: -“Els morts són persones joves, pels volts de la trentena . Un noi i una noia” –continua la ràdio- (un sospir d’alleujament). “Els ferits els han traslladat als hospitals de Valls i Tarragona”.
Tres quarts de set de la matinada: - “Esperi un moment que ho consultem ... No, aquí no tenim ingressat ningú amb aquest nom. Diu que ja ha preguntat als altres hospitals? Doncs pot estar tranquil perquè tots els ferits ja han estat ingressats”.
Les set: -“Digui ... Sí, la companyia ha enviat un autocar al lloc de l’accident per recollir els passatgers... No, no disposo del llistat dels passatgers. Em diuen que entre les vuit i les nou estaran a Barcelona”.
Les vuit: -“Pare, com és que la mare no ha telefonat?”
-“La mare és infermera, es deu haver quedat a atendre els ferits. Quan pugui ja ens farà una trucada”.
Les nou: Sona el telèfon (un altre sospir d’alleujament)- “Buenos días, El Sr ...?”
-“Sí, jo mateix. Amb qui parlo?” –va contestar
- “Con el cuartel de la Guardia Civil de Valls. Rogaríamos se personase para unas diligencias de reconocimiento de una persona accidentada ... “
Es va abraçar amb la filla i el dolor retingut li va brotar amb tota la seva força .
                                                      Jaume Roig