Us he de confessar que torno a estar perdudament enamorada: Tot va començar el dia que me la van presentar: - Es diu Dana, em va dir el meu amic amb cara de circumstàncies, ja que tenia decidit deixar-la – Al moment, em va captivar la seva mirada llangorosa, el seu posat elegant i la fiabilitat que transmetia. No me la podia treure del cap, pensava nit i dia amb ella: Si estigués al meu costat, quina companyonia tindria, quines passejades faríem juntes, com m’agradaria que esperés amb anhel la meva arribada a la llar. Oh Dana, em treus el son, oh Dana com desitjo tenir-te al meu costat.
Tothom m’aconsellava que no ho fes, que tindria molts problemes, que ja m’havia acostumat a viure sola, que els mascles la perseguirien quan amb els seus efluvis els provoqués contornejant-se com només elles ho saben fer. No m’importa, els hi deia, ho suportaré, estava totalment decidida, no me la deixaria perdre!
I va arribar el dia tan esperat. Quan ens vam tornar a trobar, la vaig rebre amb un somriure apassionat, ella ho va intuir i se’m va llençar als braços. Quins moments de felicitat que vaig experimentar!
Al cap d’un any, la Dana va ser mare de cinc cadells d’orelles llargues i pel daurat, fruit d’un altre Koker mascle que va trobar en una nits de lluna plena mentre caminava coquetejant al meu costat per el parc de l’Oreneta.
Emi Sánchez / 28/05/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada