QUIN ÉS EL MEU JARDÍ?

Són molts els jardins bonics, aquells tan grans i ben cuidats, amb estàtues i arbres centenaris, amb flors de diferents colors, amb corriols i senders on t’hi pots perdre, o aquells que combinen les zones d’arbrat amb clarianes on hi poden jugar i córrer les criatures, en tots ells pots gaudir de llocs acollidors i tranquils, però a mi el que més m’agrada, aquell que sempre m’acull, on m’hi trobo bé, on passo molts bons moments és al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona és una ciutat on sempre veus gent atrafegada, amb presses, com si anant ràpid poguessin atrapar el temps, i quan baixes a Pl. Catalunya, Pelai o Rambles aquesta sensació d’anar de bòlit augmenta, per això és tan impactant el contrast.
Quan travesses l’entrada que havia estat per als carruatges i que encara manté els vestigis senyorívols d’altre temps, ja sembla com si el temps s’hagués aturat, tot és quietud, assossec, calma.
Just en aquest petit jardí d’un principal del carrer de la Canuda s’hi troba un palmerar (he de dir-vos que sóc del Vallès i en dir un palmerar he recordat el poema de Pere IV: En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra...). Potser només hi ha una dotzena de palmeres, moltes per a un pati i, podeu dir-me com unes palmeres tan altes poden aguantar-se en tan poca terra?
El jardí és petit, no té secrets però és una meravella, és endreçat i harmònic, tal volta perquè és simètric, té una distribució amb diversos parterres que permeten delectar-nos amb espais per llegir o parlar sense que ningú molesti ningú. Al bell mig del jardí, com l’espill on tot s’emmiralla, hi ha el brollador dins un petit estany amb peixos de colors, i si pares atenció, hi pots trobar dues granotetes que espien al seu voltant camuflades entre les fulles dels nenúfars.
M’enamora. Tot plegat aporta serenor, per això quan he de parlar amb algú sempre que puc hi vaig i ens asseiem al costat de l’aigua en aquest entorn que convida a la confidencialitat, on els temes senzills s’omplen de contingut i els conflictius es fan planers.
Rosa Bruguera