TARDOR

Els arbres del camí que mena al pantà són un a tocar de l’altre, grans plataners que a la tardor deixen caure les seves fulles i aquestes formen una catifa de diverses tonalitats del verd: verd anèmic, verd esgrogueït, verd esblanqueït fins arribar a la gamma dels ocres amb punts verdosos; amb tot aquest fullam no es pot entreveure ni un petit tros de terra.
Enmig dels arbres, en els vorals, s’hi troben despullats els saücs i les acàcies que han perdut flors i fulles, en canvi els aurons, els pins, les alzines i els llorers mantenen fermes les capçades, només amb un lleuger canvi de color, per als profans, solament perceptible a la primavera quan els brots novells fan palesa la diferència. En plena tardor inclús els esbarzers estan apagats, només aquí i allà alguna margarida escardalenca malda per sobreviure.
La tardor és el temps de la malenconia per les flors perdudes, pel raucar de les granotes,
pel sol viu i punyent de l’estiu, per la lluna de les nits xafogoses; és el temps de la dolçor suau, dels colors amorosits, és el temps en què els poetes i tots aquells que se’n senten, descobreixen una dolça alegria dins el cor o una intensa melangia que els omple del tot.
Rosa Bruguera