Els seus ulls reflectien clarament el seu estat d’ànim, els seus pensaments s’escapaven per la seva mirada, a vegades era enigmàtica com una porta tancada amb pau i forrellat, d’altres serena com les volves de neu que a poc a poc toquen terra, de cop i volta entremaliada com l’infant que ha trencat una joguina, sempre espontània com el rierol que baixa topant per camins de muntanya.
Però el que més sobtava era aquella barreja de mirada oberta, assilvestrada com les margarides que creixen lliurement al camp, però quan s’enfadava llançava uns llambrecs d’una severitat tal que queien com fuetades damunt la persona causant de la seva irritació.
Que no dir d’aquella mirada malenconiosa com el plany d’un violoncel o de l’alegria encomanadissa que repercutia arreu com el so vibrant de les campanes en dia de festa?
Seduir, parlar amb els ulls sense paraules, fer sentir la batzegada punyent que obliga a
buscar noves formes, nous sons perquè amb el nostre llenguatge no podem expressar tots els matisos de l’estat de la nostra ànima.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada